La font de Canaletes, símbol de la ciutat i del barcelonisme - Esteve Sala i Canyadell

-->

  

Al meu entendre, la versió més encertada del motiu pel qual els aficionats blaugranes assisteixen a la Font de Canaletes és la que atribueix el mèrit a Esteve Sala i Vinyals (1881-1939), arrendatari del quiosc instal·lat al costat de la font a l’inici de l’any 1901 i aficionat del Barça, del qual arribaria a ser el vintè president (1934-1935). Els quioscos que s’havien instal·lat a Les Rambles eren originàriament de fusta. El quiosc de Canaletes té, a més, l’honor d’haver aconseguit el tercer lloc en el concurs que premiava els carrers, les façanes i els balcons decorats i il·luminats per la seva major originalitat i gust en les Festes de la Mercè de 1902 (La Vanguardia, 1 d’octubre de 1902). El 1906 Esteve Sala encarrega al pintor Antonio Utrillo la decoració del quiosc. Tal com assenyalava Lluís Permanyer en la seva secció “Establecimientos con historia” publicada a La Vanguardia el 12 de juliol de 1987: “El kiosco tuvo una gran acogida y además coincidió con la época del auge del fútbol, lo que fue decisivo, porque allí nacieron los coros de hinchas, lo que aseguraba la clientela”. En el mateix article, el fill d’Esteve Sala esmentava que l’encarregat del bar del camp del FC Barcelona, que estava al carrer Indústria i havia estat inaugurat el 14 de març de 1909, era el mateix que el del quiosc, “y telefoneaba a media parte para dar cuenta de cómo iba el partido, porque si se preveía un triunfo mandaba preparar muchos bocadillos y bebidas para que pudieran celebrar la victoria”.

La primera victòria en l’àmbit internacional, la Copa o Challenge dels Pirineus, es va viure amb molta intensitat. En aquesta competició, organitzada per la Federació Francesa de Futbol, participaven equips catalans, bascos i del sud de França. En semifinals, malgrat que el partit finalitzà amb empat (1-1), el Barcelona es va imposar a l’Olympique Cettois, per renúncia de l’equip francès, “en vista del notorio cansancio de sus coequipiers” (El Mundo Deportivo, 28 d’abril de 1910). La final es va disputar l’1 de maig a la localitat francesa de Tolosa i contra la Reial Societat de San Sebastià. Els donostiarres havien deixat a la cuneta l’Stade Bordelais per 4-1. Els blaugranes es van imposar en la final per 2-1. “La victoria del Barcelona causó en ésta gran alegría y expectación; el kiosco de Canaletas, donde se expuso el telegrama recibido, vióse, hasta altas horas de la noche, rodeado de footballistas, que comentaban con calor y entusiasmo, el triunfo de los nuestros, a quienes se acordó dispensar un caluroso recibimiento”.  El 2 de maig, un nombrós grup de seguidors culés van anar a esperar l’expresso de França, “y en compacto y animado grupo dirigiéronse todos juntos al ya mentado kiosco, donde quedó expuesto el hermoso challenge (trofeu), tan honrosamente conquistado, el cual ha sido admirado por cuantos han acudido a verlo, que han sido verdadera legión”. En el quiosc també es van arribar a vendre entrades per la Copa del Rei de futbol que van disputar el Madrid FC i l’Arenas de Guecho, “Las localidades se siguen despachando en el quiosco de la Rambla de Canaletas y en la taquilla del Real Club Deportivo Español” (El Mundo Deportivo, 15 de maig de 1917).

La implicació d’Esteve Sala amb l’esport i el FC Barcelona era evident. A l’estiu de 1911 va instaurar el trofeu Canaletes, adreçat als segons equips sèniors i primers júniors, i que es disputava al camp del carrer Indústria (El Mundo Deportivo, 13 de juliol); i a l’inici de 1912 va donar un trofeu que duia el nom del quiosc per la carrera d’esquí de velocitat de la Setmana Internacional de Sports de Neu organitzada pel centre Excursionista de Catalunya a Ribes-Puigcerdà (El Mundo Deportivo, 25 de gener de 1912). Després del convuls període de la presidència del FC Barcelona de Peris de Vargas, el club va realitzar el 29 de juny de 1915 l’assemblea anual, en la qual va ser elegit Rafel Llopart i Esteve Sala ocupava una de les vicepresidències.

El 17 de juny de 1916, davant del quiosc, l’emprenedor Esteve Sala va obrir el Bar Canaletes (El Mundo Deportivo, 19 de juny). En el bar es van arribar a distribuir els cupons dels carnets de soci del FC Barcelona (La Vanguardia, 18 de gener de 1918), i en el seu Saló de Sports es van organitzar diverses trobades esportives. En aquest espai el Sindicat de Periodistes Esportius va obsequiar amb champagne els jugadors del Barça i l’Espanyol, que col·laboraren en un partit en benefici de la seva Caja de Previsión y Socorro (Stadium, 25 de novembre de 1916); s’organitzava una penya de tertulians dels diaris Stadium i El Mundo Deportivo (21 de novembre de 1916); i es va realitzar la junta general ordinària de la Reial Federació Atlètica Catalana (Stadium, 27 de gener de 1917). No seria l’ultima relació d’un establiment d’Esteve Sala amb les celebracions barcelonistes: a mitjan anys vint va invertir com a empresari i arrendà el bar del Teatre Eldorado a la Plaça Catalunya número 5, cantonada amb el carrer Vergara (actual edifici BBVA). Aquest teatre s’havia inaugurat el 1884 amb el nom de Teatro Ribas, i tancaria les seves portes el 1929. En aquell edifici, i amb motiu del triomf del FC Barcelona a la Copa del Rei de 1925 (va guanyar la final a l’Arenas de Guecho per 2-0 a l’estadi Reina Victoria de Sevilla), es va organitzar una Festa Homenatge amb la projecció d’una pel·lícula del campionat i l’estrena del cuplet La Barcelonista, interpretat per Mercedes Serós (La Vanguardia, 13 de maig de 1925).

Segons assenyala Mª Trinidad Vilchez en el seu interessant blog Las Mentiras que son muchas en la vida..., i on podeu trobar imatges del quiosc, el quiosc va veure truncada la seva història l’any 1951, quan l’Ajuntament de Barcelona, presidit per l’alcalde Josep Maria Simarro, va encarregar enderrocar-lo. No obstant, el pòsit va restar, i malgrat aquest contratemps l’afició no deixaria d’anar a la Font de Canaletes per continuar donant mostres del seu barcelonisme.

Finalitzaré aquest recull fent esment d’un article del mestre Sempronio relatiu al foros callejeros titulat Caneletes i publicat a La Vanguardia l’1 de febrer de 1994: “Un reducido número de veteranos mantiene en Canaletes la llama sagrada de la tertulia al aire libre y discuten primordialmente de fútbol, que si Cruyff, que si el Madrid, que si el árbitro, etc. Viéndolos me remozo y evoco el Canaletes de antaño, el anterior a la suntuosa farola. Presidía el paraje un monumental quiosco de bebidas que batió récords de popularidad. Si la Fuente contigua nos regalaba con agua, del mostrador del quiosco y mediante un artilugio tipo lavativa descendía el sidral, fármaco-refresco que, por lo visto, a los fanáticos del balón ayudábales a digerir victorias y derrotas (...). Al presente, la pasión por la pelota, caudalosa y ruidosamente, solo remansa en Canaletes en ocasión de festejar un título. De no ser así, normalmente no hay allí más parlanchines que los mañaneros, a pie firme. Su tema, reitero, es el fútbol, pero de venir a cuento, trátabanse asimismo de cuestiones políticas. Sin que la sangre llegue nunca al río, no en vano en semejante parlamento las canas y las calvas disponen de una abrumadora mayoría. Canaletes es nuestro Hyde Park, a pequeña, a pequeñísima escala (...)”.