dijous, 20 de març de 2014

V Campionat del Món de Patinatge Artístic i Dansa - 1955 (Mundial XIII)


L’any 1955 fou ple d’esdeveniments esportius internacionals. Mitjançant l’esport, la dictadura franquista es començava a projectar internacionalment. Montjuïc acollia el 2 i 3 de juliol, per primera vegada, les 24 hores motociclistes de Montjuïc; entre el 5 i el 10 de juliol se celebrava el II Campionat d’Europa de Beisbol; i aquest mes de gran intensitat esportiva culmina amb la més gran competició poliesportiva organitzada al nostre país: els II Jocs del Mediterrani. No obstant, abans de finalitzar l’any, s’organitzarien dues competicions més: el V Campionat del Món de Patinatge Artístic i Dansa i l’Europeu Juvenil d’Hockey sobre Patins. 
  

La primera noticia relacionada amb el Campionat del Món de Patinatge i Dansa va aparèixer amb motiu del Ple anual de la Federació de Patinatge que es va celebrar a Barcelona a finals de gener de 1955 sota la presidència de Joan Antoni Samaranch. En aquella reunió es va comunicar que les dates del Campionat del Món serien del 21 al 23 d’octubre. Aquella reunió va aportar una altra notícia curiosa, el nomenament de Carlos Pardo, periodista de Vida Deportiva i promotor de la idea d’utilitzar una àmfora per portar l’aigua des d’Empúries en la cerimònia d’inauguració en els Jocs Mediterranis, com a seleccionador nacional d’hockey sobre gel. Poc després, abans de posar-se en funcionament el comitè organitzador, la premsa donava a conèixer que el patinatge i la dansa “no es la modalidad deportiva que mejor se aviene con el temperamento de los españoles, y deseando al mismo tiempo, que nuestros patinadores realicen en el campeonato un papel discreto, se ha contratado los servicios de un profesor alemán” (La Vanguardia, 9 de febrer). El professor, Balko Haase, arribava a la ciutat l’1 d’abril. En qualsevol cas, la notícia més rellevant era que, per primera vegada, es desplaçaven a Europa els patinadors dels Estats Units.

Durant les Festes de la Mercè, el comitè organitzador comunicava a la premsa una anècdota pintoresca, que tenia com a protagonistes tres participants de Nova Zelanda. Els patinadors, per sufragar les quantioses despeses del seu viatge, van organitzar un sorteig, i venien els bitllets des de l’aire: un autogir, pilotat per una dona, baixava als terrenys de joc per vendre-hi els bitllets.

 En aquesta competició, celebrada del 21 al 23 d’octubre al Palau d’Esports, es va aconseguir un rècord de participació, amb 80 patinadors d’11 països: Alemanya, Holanda, Bèlgica, Estats Units, França, Anglaterra, Itàlia, Suïssa, Espanya i Portugal i Nova Zelanda, debutants en la competició. El preu de les entrades era de 10 pessetes per l’entrada general i 15 per als seients. Tot coincidint amb el Campionat del Món es va celebrar la reunió del Comitè Internacional de Patinatge Artístic a la sala d’actes del Palau.
 
El Palau d’Esports es va omplir per veure el campionat, malgrat que en aquesta ocasió la tribuna d’autoritats en la inauguració estava força buida. L’acte fou presidit per J.A. Samaranch, que era alhora president de la Federació Espanyola de Patinatge i ponent d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona; Mr. Soufflé, president del Comitè International de Rinck Hockey, i Victoriano Oliveras de la Riva, que era vicepresident de la Federació Espanyola, però que anys més tard, del 1964 al 1973, seria president de la Fédération International de Roller Sports.  

En aquesta ocasió tots els títols van anar a parar en mans de patinadors alemanys: Franz Ninger, individual masculí; Sigrid Knake i Gunter Kock en parelles mixtes; Helena Kienzle, individual femení; i en dansa parelles Margaret Schafer i K. Beyer. Pel que fa a la participació espanyola els resultats foren molt dolents. En la competició individual masculina i en dansa (parelles) no va haver representació espanyola. En parelles mixtes es van inscriure dos equips (Marcela Trullols i Jaume Viñas, i Margarita Martí i Antonio Boada), que van restar en penúltim i antepenúltim lloc. En la categoria individual femenina el resultats encara foren pitjors, Edurne Echevarrieta i Marian Navarro van finalitzar classificades en antepenúltim i últim lloc. Després de l’acte de l’entrega de premis i la cerimònia de clausura, les figures més destacades de la competició van fer una exhibició. A la nit la Federació Espanyola va organitzar un sopar de despedida per als participants i representants de les delegacions internacionals.

Un dia després de finalitzar el mundial s’organitzaria una gala d’homenatge als campions en el mateix recinte. En la gala va participar la patinadora professional Traute Clausnitzer, que havia estat batejada per la premsa durant el mundial d’hoquei patins de 1954 com “la reina del Pavellón”; i els components dels equips de Bèlgica i els Estats Units, al capdavant dels quals hi havia el subcampió mundial Bill Ferraro. També es jugarien dos partits d’hoquei sobre patins. En el primer es van enfrontar la selecció espanyola juvenil (Riera, Parella, Escardó, Roca, Marin i Salarich) contra el primer equip del FC Barcelona; i en el segon, el plat fort, estava reservat pels equips del RCE Espanyol, campió d’Espanya, i Monza, campió d’Itàlia. Es van imposar fàcilment els pericos per 7 a 2. Amb tots aquests esdeveniments, el Palau d’Esports ja era un símbol de la ciutat. El periodista Santiago Mir, des de les pàgines del Dicen del 22 d’octubre, deixava clar el paper de l’equipament: “que ha impresionadio gratamente a cuantos han tenido la oportunidad de visitarlo por la suma de cualidades y atractivos que reúne”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada