divendres, 10 de gener de 2014

Montjuïc, esport i barraquisme



Dedicat a Antonio Hervás, barraquista de Can Valero i fundador del club de beisbol de Sant Boi

Montjuïc és, sens dubte, la muntanya més esportiva del món, però també ha estat un espai on va proliferar el barraquisme. Tal com assenyalen J. Fabre i J.M. Huertas en el llibre Tots els Barris de Barcelona (vol. 4): “cal situar l’aparició de les primeres barraques a Montjuïc als voltants de 1870, quan hom procedeix a una explotació intensiva de les praderes” (...) Hom arribà a comptabilitzar 6.478 barraques poc abans del 1929”. El motiu del creixement del barraquisme està relacionat amb l’Exposició Internacional de 1929, quan milers d’immigrants (fonamentalment de Múrcia, Aragó i Galícia) es van traslladar a Barcelona per treballar en les obres públiques que es feien a Montjuïc (Poble Espanyol, Teatre Grec, Estadi, etc.) i en les de la línea del metro transversal. Anys més tard, finalitzada la Guerra Civil, la muntanya va tornar a rebre milers de persones que fugien del camp pensant que trobarien una millor vida a la ciutat.  Les barraques es van construir en qualsevol racó de la muntanya: Jesús i Maria, al peu del cementiri del Sud-Oest; Can Valero, Les Banderes, Maricel i Tres Pins, que anaven des de la part posterior de l’estadi fins a les proximitats del castell; Poble Sec, al final del carrer Poeta Cabanyes, i Magoria.  Les més allunyades eren la de Sobre la Fossa, situada damunt el Fossar de la Pedrera, i que era coneguda com a la Ciudad sin Ley; i la del Morrot, al peu del penya-segat que donava al port. Senyalar que en Ple municipal de juliol de 1949 l’Ajuntament de Barcelona va crear un Servei, que sota la direcció del regidor Emilio Compte Pi, tenia com missió, “la represión de la construcción de nuevas barracas y extinción de las existentes” (La Vanguardia 9 de juliol de 1949). No deixa de ser curiós que en aquest mateix Ple es va constituir la primera “Comisión conssistorial de Deportes” de l’Estat, que estaria presidida pel baró d’Esponellà.

 

Com es pot constatar, l’Estadi de Montjuïc, inaugurat durant l’Exposició Internacional i construït pensant en albergar els Jocs Olímpics de 1936 i per ser un dels millors d’Europa, s’aixecava majestuós envoltat de milers de barraques. Malgrat aquesta situació, va viure el seu moment d’esplendor amb la celebració dels Jocs del Mediterrani de 1955, però la seva progressiva davallada començaria poc després.  

A les acaballes de 1957 i 1958 es va produir un greu temporal de mar que va afectar la barriada de barraques d’El Somorrostro,  la qual estava situada a la vora del mar, al final del passeig Marítim de La Barceloneta (on avui hi ha l’Hospital de Mar, antic Hospital d’Infecciosos) i s’endinsava en el barri del Poble Nou. Aquesta situació va provocar que l’Ajuntament de Barcelona traslladés els afectats, amb tots els seus estris, a l’estadi de Montjuïc. Curiosament l’estadi era utilitzat per un altra acció caritativa, atès que en el soterrani de l’equipament, la delegació a Barcelona de Càritas Diocesana s’encarregava de confeccionar matalassos per als necessitats amb cotó que els enviava, des dels Estats Units, l’associació Catholic Relief Services. Anys més tard, amb motiu de la riuada del Vallès (1962), es tornarien a confeccionar milers de matalassos per als afectats. El cert és que en el Ple Municipal celebrat el 26 d’agost de 1959 es va debatre sobre la situació dels barraquistes que hi havia a l’estadi, i el ponent (regidor) d’esports, Juan Antonio Samaranch, informava que aquest any no hi hauria cap activitat esportiva a l’estadi de Montjuïc durant les Festes de la Mercè. La causa del problema radicava en el fet que a l’estadi s’havien instal·lat moltes famílies (1.200 persones) de les barraques del Somorrostro, i s’havien ocasionat desperfectes de tota mena. Dies després, el periodista Federico Gallo l’entrevistava en el diari Dicen (19 setembre) i tornava a insistir en el tema: “El problema del estadio de Montjuich es, en este momento, sólo uno: desalojar de él, con la máxima rapidez posible y completamente, a los refugiados que lo habitan. Para ello, debemos unirnos todos y realizar los máximos esfuerzos, a fin de que la solución, que ya se ha iniciado, sea completada en el más breve espacio de tiempo posible”. 



 Encara no s’havien desallotjat totes les famílies de l’estadi quan, a mitjans de novembre de 1964, un fort temporal de Llevant va assotar la platja barcelonina, i es van haver de traslladar més de 600 persones als baixos de l’Estadi de Montjuïc i al Pavelló de les Missions, el qual s’havia edificat també per a l’Exposició Internacional de 1929 per mostrar les missions religioses espanyoles que hi havia en el món. Tot i així, les parets del Palau o Pavelló de les Missions, que estava ubicat en un sot que hi havia davant de la porta de marató de l’estadi, es va derruir l’agost de 1967 per fer els jardins de Joan Maragall, i el seu paper seria assumit pel nou Pavelló de Rehabilitació en el barri de Vallbona. Cal dir que el Pavelló de les Missions amagava una altra història. Després de la Guerra Civil, i per ordre del governador civil Felipe Acedo Colunga, va servir per internar milers d’immigrants que arribaven a l’Estació de França sense feina i habitatge, i sense familiars que avalessin la seva estada. Temps després se’ls enviava de retorn a casa. L’edifici va albergar des de 1953 el Centre de Classificació d’Indigents.

La història dels temporals de Llevant es tornaria a repetir el mes d’octubre de 1965, i per aquest motiu un altre grup de persones es va haver de refugiar a Montjuïc. Cal assenyalar en aquest punt un altre edifici, també construït el 1929, que es va començar a utilitzar per acollir veïns provinents de zones amb barraques desallotjades o derruïdes: el Pavelló de Bélgica. Aquest pavelló es trobava on avui hi ha les Piscines Picornell. Si algú té interès en ampliar aquesta informació pot llegir un interessant article de Josep Maria Huertas Claveria, que es va publicar a la revista Destino el 10 de desembre de 1966: La eterna “provisionalidad” del barraquismo: El Estadio, el Pabellón y el Palacio.


El tancament definitiu d’aquests tres equipaments com a refugi de barraquistes es va concretar el novembre de 1967, quan els últims inquilins es van traslladar a viure a pisos en el barri de Nostra Senyora del Port; al Prat de Llobregat; al barri de Cinc Roses a Sant Boi i al barri de Pomar a Badalona. Una de les persones que més va lluitar per facilitar un habitatge digne, i va donar esperances al barraquistes fou el padre Mauri, que fins i tot va aconseguir del R.C.E. Espanyol i del seu president, Joan Vilá i Reyes, que van donar “el dinero necesario para que las últimas familias de Montjuich puedan ir a los nuevos pisos, pagando la entrada que ellos dificilmente hubiesen podido pagar” (La Vanguardia 3 de desembre de 1967). Malgrat això, encara quedaven barraques a Montjuïc, i es trigarien molts anys en deixar Montjuïc sense barraques: l’ultima va desaparèixer el desembre de 1990 i la demolició va estar dirigida per l’alcalde Pascual Maragall.


Per finalitzar, cal esmentar dos fets que repercutien de forma directa, i greument, sobre la vida dels barraquistes que vivien a Montjuïc. El primer té a veure amb les proves esportives de motor que s’organitzaven al circuit de Montjuïc, i com que hi havia taquillatge es barrava tot el circuit amb tanques, la qual cosa dificultava la mobilitat dels veïns que vivien a Can Valero i d’altres barris de barraques. En un altre llibre de J.M. Huertas Claveria, Jaume Fabre, en el qual també participa Josep Martí, El Montjuïc del segle XX, i publicat per l’Editorial Pòrtic el 1969, hi ha un revelador paràgraf sobre aquest tema: “les 24 Hores (Motociclistes de Montjuïc) comporten un problema de difícil solució: mentre continuï vivint gent a la part alta de la muntanya, és injust que durant un tant llarg període de temps se’ls barri el pas als accessos naturals a les seves vivendes, en quedar tancat el circuit. Si aquest inconvenient es registra a totes les competicions que se celebren al circuit de Montjuïc –tant per la seguretat del transeünt com per la seguretat de la taquilla- és durant el rodatge de la màquina en aquesta prova de les 24 Hores quan els defectes del sistema s’aguditzen amb més intensitat. No és estrany, vist amb aquest prisma, que entre els habitants de Montjuïc hi hagi poc entusiasme per les carreres automobilístiques i motorístiques”.  El periodista i escriptor Paco Candel, veí de la zona i autor d’obres reconegudes com ara Donde la Ciudad cambia su nombre (1957) i Els altres catalans (1964), exposava en el diari Tele/exprés el 8 de setembre de 1973 el temps que trigava en arribar al seu domicili per culpa de les curses de motos i cotxes: “El autobús acababa en Magoria, una parada después de la Plaza España. Hasta mi casa, bajo un sol de justicia, caminé veinte minutos. Los del Port (barri) media hora. Los de las Casas Baratas (barrio), tres cuartos de hora”. Aquest problema el van patir els habitants dels barris de Montjuïc des de la primera edició, realitzada el 1955, fins la darrera el 1986. Avui encara hi ha problemes de mobilitat a la muntanya, sobretot quan hi ha proves esportives o grans recitals a l’Estadi Lluís Companys o el Palau Sant Jordi, però son altres els que les pateixen: els treballadors i els visitants d’una muntanya plena d’equipaments culturals i d’oci.

Finalment, el segon fet, té a veure amb l’olor. Des de 1968 s’han abocat a les antigues pedreres milions de tones d’escombraries, les qual tenien una incidència directa sobre la salut dels barraquistes que vivien als voltants de l’estadi, i també, com no, sobre els pocs practicants que anaven a córrer o jugar un partit de futbol o rugbi. El desembre de 1971 es va prendre la resolució de no abocar més escombraries després que el barri de Can Clos s’inundés de porqueria com a conseqüència d’unes fortes pluges, però els efectes encara s’haurien de patir fins a finals de la dècada dels setanta. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada