dijous, 19 de desembre de 2013

I Gran Premi d’Espanya d’Automobilisme. Prova puntuable Campionat del Món Fórmula I - 1951 (Mundial XI)


L’últim cap de setmana del mes d’octubre de 1951 Barcelona va tornar a respirar benzina i va refermar, després del campionat del món de motociclisme que s’havia fet el mes d’abril, la seva capitalitat esportiva en el món del motor en l’àmbit europeu. Només hi havia una altra ciutat, Monza (Itàlia), que podia presumir de dos Grans Premis, els quals es disputaven a l’autòdrom d’aquesta ciutat. El Mundial de Fórmula 1 havia arrancat l’any anterior i va constar de 7 carreres, de les quals 6 es feien a Europa, i sense cap espanyol a la graella de sortida. El primer títol de campió del món de pilots de la FIA (Federació Internacional d’Automobilisme) va anar a parar a mans de l’italià Nino Farina amb un bòlid Alfa Romeo, i en segon lloc va classificar-se l’argentí Juan Manuel Fangio. La temporada 1951 portava dues novetats, el Gran Premi de Suïssa substituïa el Gran Premi de Mònaco, i s’afegia el Gran Premi d’Espanya, el qual es va celebrar el 28 d’octubre al circuit de Pedralbes.  En aquesta ocasió l’asfalt de Montjuïc va donar pas a l’asfalt de l’avinguda del Generalísimo Franco –actual Diagonal– en el barri de Pedralbes. El circuit, que tenia una dimensió de 6.136 metres, comprenia també el carrer Numància, el passeig Manuel Girona, l’avinguda de la Victòria –actual Pedralbes– i la carretera de Cornellà a Forgas de Tordera –actual avinguda Pedralbes–. No era un circuit nou, ja que s’havia inaugurat el 27 d’octubre de 1946 amb motiu d’una competició internacional de cotxes, el VIII Gran Premi Rhin – V Copa Barcelona. El circuit era ràpid, però encara pocs dies abans de la prova estaven treballant en l’asfalt els tècnics municipals. Aquesta situació va provocar que al setmanari Vida Deportiva (23 octubre) preguntessin si ¿no podría arreglarse el firme del triángulo de Pedralbes de forma definitiva, con un asfalto cuya permanencia y cuya calidad evitase estas inquietudes de última hora”. El cert és que aquest Gran Premi, puntuable per al mundial, no tornaria a fer-se a Pedralbes  fins al 1954, i més de vint anys després aniria camí de Montjuïc (1969, 1971, 1971 i 1975, última edició), quan es simultaniejava, com en les motocicletes, el Gran Premi d’Espanya amb el circuit del Jarama a Madrid. 

La responsabilitat organitzativa de la prova, última del calendari, requeia sobre la Penya Rhin, la qual, com ja havia fet el Reial Moto Club, va fer una prova pilot l’any anterior tot organitzant el Penya Rhin Grand Prix.  L’entitat es va fundar el 1916 i el 1921 ja va organitzar el primer campionat d’Espanya, el segon d’Europa després del francès; i estava presidida per l’industrial i apassionat de l’automobilisme Joaquim Molins, que precisament aquest any complia 30 anys al capdavant de l’entitat. Tal com va passar a altres entitats, amb la dictadura es va veure obligada a castellanitzar el seu nom per Peña Rhin.
 El Gran Premi de Barcelona es presentava apassionant, sobretot després que a la penúltima prova del calendari, Monza, guanyés l’italià Alberto Ascari, i es retirés Juan Manuel Fangio. Els tres primers classificats del mundial, Fangio, Ascari i l’argenti José Froilán, arribaven a Barcelona amb opcions de guanyar el títol. “A un mes vista de la celebración de la prueba, la expectación en Barcelona ante la gran carrera es tan extraordinaria, y los comentarios deportin-vos están tan al orden del día, que es imposible sustraerse desde estas columnas al pálpito de la ciudad, pese a lo prematuro de la fecha” (La Vanguardia, 19 de setembre).
 El triomf fou per al pilot argentí Juan Manuel al volant d’un Alfa Romeo 159. En segon lloc es classificaria l’argentí José Froilan González amb un Ferrari 375, i en tercer lloc l’italià Giuseppe Farina, que pilotava també un Alfa Romeo. Alberto Ascari, d’altra banda, finalitzaria en quarta posició. Amb aquest triomf, el carismàtic Fangio, que fou aclamat a l’arribada, s’adjudicava el campionat del món de conductors de 1951 i  arrabassava el títol a Farina. Cal destacar la bona carrera del barceloní Francesc Godia, que finalitzaria en desena posició al volant d’un Maserati Milano, i acabaria el mundial classificat en el 24è lloc. Godia té l’honor d’ésser el primer pilot espanyol en debutar en la Fòrmula 1, El periodista Lluís Dupre li va dedicar un espai en el seu article de La Vanguardia: “Párrafo aparte se ha merecido el único concursante español, Francisco Godia, que no es más que un entusiasta aficionado, con mucha fibra de corredor, y mucho temperamento que le impelen a codearse con los profesionales del volante”. 


 La tribuna d’autoritats estava presidida pel tinent general Moscardó, al qual acompanyaven l’alcalde de Barcelona, Antoni María Simarro; Manuel Falcó, duc de Montellano i president del RACE (Reial Automòbil Club d’Espanya); el governador civil, Felipe Acedo Colunga; Francesc Quintana, president del RACC, i Joaquim Molins com a president de la Penya Rhin. Tots els mitjans es van desfer en elogis amb l’equip organitzador. Al Mundo Deportivo del 29 d’octubre es podia llegir:“La ofrenda que la Peña Rhin ha hecho al deporte nacional, a través de esta organización que cerraba con broche de oro, la ardua y disputada lucha por los campeonatos mundiales de automovilismo pasará a los anales como la manifestación más densa, más valiosa y, desde luego, más afortunadamente resuelta en nuestro país, dentro del cuadro de este deporte nobilísimo que es el super-automovilismo de carreras”. Malgrat l’èxit esportiu i organitzatiu, el 1952 Barcelona no acolliria el mundial de Fórmula 1, però tot i aquest entrebanc ningú no podria treure-li la capitalitat del motor.

2 comentaris: