I Gran Premi d’Espanya d’Automobilisme. Prova puntuable Campionat del Món Fórmula I - 1951 (Mundial XI)
L’últim cap de setmana del mes d’octubre de 1951 Barcelona
va tornar a respirar benzina i va refermar, després del campionat del món de
motociclisme que s’havia fet el mes d’abril, la seva capitalitat esportiva en
el món del motor en l’àmbit europeu. Només hi havia una altra ciutat, Monza
(Itàlia), que podia presumir de dos Grans Premis, els quals es disputaven a
l’autòdrom d’aquesta ciutat. El Mundial de Fórmula 1 havia arrancat l’any
anterior i va constar de 7 carreres, de les quals 6 es feien a Europa, i sense
cap espanyol a la graella de sortida. El primer títol de campió del món de
pilots de la FIA (Federació Internacional d’Automobilisme) va anar a parar a
mans de l’italià Nino Farina amb un
bòlid Alfa Romeo, i en segon lloc va classificar-se
l’argentí Juan Manuel Fangio. La temporada 1951 portava dues novetats, el Gran
Premi de Suïssa substituïa el Gran Premi de Mònaco, i s’afegia el Gran Premi d’Espanya, el qual es va
celebrar el 28 d’octubre al circuit de
Pedralbes. En aquesta
ocasió l’asfalt de Montjuïc va donar pas a l’asfalt de l’avinguda del Generalísimo Franco –actual Diagonal–
en el barri de Pedralbes. El circuit, que tenia una dimensió de 6.136 metres,
comprenia també el carrer Numància, el passeig Manuel Girona, l’avinguda de la
Victòria –actual Pedralbes– i la carretera de Cornellà a Forgas de Tordera
–actual avinguda Pedralbes–. No era un circuit nou, ja que s’havia inaugurat el
27 d’octubre de 1946 amb motiu d’una competició internacional de cotxes, el
VIII Gran Premi Rhin – V Copa Barcelona. El circuit era ràpid, però encara pocs
dies abans de la prova estaven treballant en l’asfalt els tècnics municipals.
Aquesta situació va provocar que al setmanari Vida Deportiva (23 octubre) preguntessin si “¿no podría arreglarse el
firme del triángulo de Pedralbes de forma definitiva, con un asfalto cuya
permanencia y cuya calidad evitase estas inquietudes de última hora”. El cert és que aquest Gran Premi,
puntuable per al mundial, no tornaria a fer-se a Pedralbes fins al 1954, i més de vint anys
després aniria camí de Montjuïc (1969, 1971, 1971 i 1975, última edició), quan
es simultaniejava, com en les motocicletes, el Gran Premi d’Espanya amb el circuit
del Jarama a Madrid.
La responsabilitat organitzativa de la prova, última del
calendari, requeia sobre la Penya Rhin, la qual, com ja havia fet el Reial Moto Club, va fer una prova pilot l’any anterior tot organitzant el Penya Rhin Grand Prix. L’entitat es va fundar el 1916 i el 1921 ja va organitzar el
primer campionat d’Espanya, el segon d’Europa després del francès; i estava
presidida per l’industrial i apassionat de l’automobilisme Joaquim Molins, que
precisament aquest any complia 30 anys al capdavant de l’entitat. Tal com va
passar a altres entitats, amb la dictadura es va veure obligada a
castellanitzar el seu nom per Peña
Rhin.
El Gran Premi de Barcelona es presentava apassionant,
sobretot després que a la penúltima prova del calendari, Monza, guanyés
l’italià Alberto Ascari, i es retirés Juan Manuel Fangio. Els tres primers
classificats del mundial, Fangio, Ascari i l’argenti José Froilán, arribaven a
Barcelona amb opcions de guanyar el títol. “A un mes vista de la celebración de la prueba, la expectación en
Barcelona ante la gran carrera es tan extraordinaria, y los comentarios
deportin-vos están tan al orden del día, que es imposible sustraerse desde
estas columnas al pálpito de la ciudad, pese a lo prematuro de la fecha” (La Vanguardia, 19 de setembre).
La tribuna
d’autoritats estava presidida pel tinent general Moscardó, al qual acompanyaven
l’alcalde de Barcelona, Antoni María Simarro; Manuel Falcó, duc de Montellano i
president del RACE (Reial Automòbil Club d’Espanya); el governador civil,
Felipe Acedo Colunga; Francesc Quintana, president del RACC, i Joaquim Molins
com a president de la Penya Rhin. Tots els mitjans es van desfer en elogis amb l’equip
organitzador. Al Mundo Deportivo del
29 d’octubre es podia llegir:“La ofrenda que la Peña Rhin ha hecho al deporte
nacional, a través de esta organización que cerraba con broche de oro, la ardua
y disputada lucha por los campeonatos mundiales de automovilismo pasará a los
anales como la manifestación más densa, más valiosa y, desde luego, más
afortunadamente resuelta en nuestro país, dentro del cuadro de este deporte
nobilísimo que es el super-automovilismo de carreras”. Malgrat l’èxit esportiu i organitzatiu, el 1952 Barcelona no
acolliria el mundial de Fórmula 1, però tot i aquest entrebanc ningú no podria
treure-li la capitalitat del motor.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina¿Passava la cursa per part dels terrenys de la família Güell?
ResponEliminaLa foto de la entrega de premis correspon al GP de 1934, a Montjuïc: el pilot es clarament Achille Varzi i s'intueix a la tribuna el President Companys, que a la época de Pedralbes ja no era entre nosaltres.
ResponElimina