Instal·lacions esportives amb nom propi: Pavelló Poliesportiu Francisco Calvo, Camp de Futbol Agapito Fernández, Centre Esportiu Municipal Valentin Chavarria, Esportiu Municipal Vintró - Joan Alentorn i Piscina Pere Serrat


Les últimes cinc instal·lacions estan dedicades a persones vinculades a l’esport base i desconegudes per quasi tothom, a excepció d’una d’elles: el Pavelló Poliesportiu Francisco Calvo, al barri de Sant Andreu; el Camp de Futbol Agapito Fernández a Poble Nou, el Centre Esportiu Municipal Valentin Chavarria al barri de Bon Pastor; el Centre Esportiu Municipal Vintró - Joan Alentorn al barri del Clot; i la Piscina Pere Serrat. 

El Pavelló Poliesportiu Francisco Calvo està situat a les antigues instal·lacions esportives de l’Obra Sindical de Educació i Descans al barri de Sant Andreu conegudes com l’AISS. Aquestes instal·lacions esportives, que comptaven amb una piscina, un camp de futbol i una pista d’atletisme, una pista poliesportiva descoberta, un frontó i una gimnàs, foren inaugurades pel Ministre Secretari General del Movimiento, José Solís Ruiz, el 12 de juliol de 1965. L’Ajuntament de Barcelona havia cedit els terrenys per la seva construcció el 1958 (vegeu El Mundo Deportivo del 3 de març de 1958). Les instal·lacions foren transferides a la Generalitat de Catalunya el 1980, i d’aquesta institució les transferiria a l’Ajuntament de Barcelona. L’antic pavelló de Sant Andreu s’havia construït a principis dels anys setanta, i es trobava al carrer Virgili, paret amb paret al camp de futbol i la piscina municipal gestionada pel club natació Sant Andreu. Aquell pavelló desapareixeria per construir l’estació de metro de les línees 9 i 10 que porta per nom Onze de Setembre; i per aquest motiu aquest pavelló es traslladaria a les instal·lacions de l’AISS a la Riera d’Horta. Cal esmentar que el camp de futbol, la pista d’atletisme i el frontó han desaparegut per les obres de l’AVE de La Sagrera. L’entitat que gestionava aquest equipament era l’Associació Esportiva de Sant Andreu. Francisco Calvo, empresari d’arts gràfiques, era un dirigent clau de l’entitat, ocupà els càrrecs de vicepresident i secretari, però si calia no dubtava en col·laborar patrocinant algunes de les activitats, sobretot les de patinatge. Va morir com a conseqüència d’un càncer i el president de l’A.E. Sant Andreu, Francesc Molina, sol·licità a la regidora del districte, Sara Jaurrieta, fer-li un homenatge. Finalment s’acordà donar el seu nom al nou pavelló, el qual començà la seva activitat l’estiu de 2006.

La urbanització progressiva de la ciutat, que es va iniciar abans dels Jocs Olímpics, havia fet desaparèixer diversos camps de futbol, només a Montjuïc se’n van veure afectats quatre. El barri del Poble Nou tampoc no era una excepció. Un dels dirigents que més va lluitar per canviar aquesta tendència en el barri fou Agapito Fernández, president del club esportiu Monopol, un club que va néixer el mateix any que Agapito, el 1928. Aquest dirigent fou guardonat el 1994 amb el Premi Sant Martí, per una vida al servei del barri, l’esport i el jovent; i dos anys més tard li varen concedir l’honor d’ésser el pregoner de la Festa Major de Poble Nou. El 1998 va morir sense poder assistir a la inauguració del camp de futbol per al qual tant va lluitar, i que estava situat entre els carrers de Tànger i Ciutat de Granada, en una part dels terrenys on hi havia la fàbrica de manufactura del cotó de Ca l’Aranyó. El camp s’inaugurà el 16 de febrer de 1999, amb la presència del regidor del districte de Sant Martí, Francesc Narváez; i la disputa d’un partit amistós entre els veterans del R.C.E. Espanyol i del C.E. Monopol. A partir d’aquell instant el camp de futbol portaria el nom d’Agapito Fernández. No obstant, i a causa del projecte 22@, el camp es traslladà al costat de la platja de la Mar Bella. El nou camp, que seria gestionat pel club esportiu Vila Olímpica, és de gespa artificial i fou inaugurat el setembre de 2006.
En 1976 els joves del barri de Bon Pastor, encapçalats pel grup de teatre al carrer La Luciérnaga i joves cristians de la parròquia, als quals després se sumarien altres grups i col·lectius, reivindicaren la construcció d’un poliesportiu per al barri. Fins i tot arribaren a fer una representació simulada d’uns partits de bàsquet, on utilitzaven com a cistelles unes caixes de cartró, en els jardins del barri. El poliesportiu s’inauguraria el 1984, i la responsabilitat de la gestió, després d’un curt període de gestió directa des de l’Àrea de Joventut i Esports de l’Ajuntament de Barcelona va recaure en l’Agrupació Esportiva de Bon Pastor, una entitat que es creà el 1983 a partir de l’equip de futbol sala que hi havia al barri i on jugaven alguns dels membres del grup cultural La Luciérnaga. Aquest pavelló, el Poliesportiu Municipal de Bon Pastor, fou la primera sala de barri construïda a Barcelona que seguia les característiques tècniques que apareixien en la Normativa de Instalaciones Deportivas y de Esparcimiento (NIDE) publicades el 1979 pel Consejo Superior de Deportes. “La característica fonamental del que anomenem sales de barri radica en el fet que l’objectiu principal que persegueixen és aconseguir la màxima funcionalitat esportiva, deixant en un segon nivell d’importància les condicions per a l’assistència del públic a la sala”. La sala feia 45 metres de llargada, 27 d’amplada i 7 d’alçada útil, la qual cosa permetia, mitjançant unes cortines, dividir l’espai en tres pistes de 27x15 metres, hàbils per jugar, per exemple, al bàsquet.  Posteriorment, al pavelló s’afegiria un gimnàs, un camp de futbol i una piscina. El primer president de l’entitat gestora fou Manel Vico, després el succeiria Sixte Marchan, però a partir de 1992 Valentí Chavarria assumiria la presidència fins la seva mort el 2010. Durant el seu mandat aconseguí la cessió del Centre Esportiu Municipal per un període de 10 anys, i s’afegirien les pistes de tennis construïdes a la llosa que hi damunt el cinturó del litoral. Chavarria possibilità que l’agrupació esportiva s’impliqués d’una manera més activa en la vida associativa del barri. L’últim Consell Plenari del Districte de Sant Andreu l’any 2010 acordà donar el seu nom a l’equipament, que va passar a dir-se Centre Esportiu Municipal Valentí Chavarria.
 
La quarta instal·lació també es troba al Districte de Sant Martí, en el carrer Consell de Cent, quasi tocant a la Meridiana: el Centre Esportiu Municipal Vintró - Joan Alentorn. Aquest equipament, que s’ha construït en una antiga fàbrica tèxtil de la qual s’ha conservat una part de la seva estructura. Aquesta era una vella reivindicació dels veïns del barri del Clot des de principis de la dècada dels vuitanta. Les obres s’iniciaren l’abril de 1998 i es va inaugurar el 1999. La instal·lació consta en l’actualitat d’una zona d’aigües, una sala de fitness, tres sales per a activitats dirigides, i un espai de relax amb hidromassatge i sauna seca. Joan Alentorn i Vigo (1923-1995), pintor de professió, fou militant del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) i un destacat líder veïnal, el qual arribaria a presidir l’Associació de Veïns Clot-Camp de l’Arpa i també jugaria un paper destacat a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. Precisament per la seva tasca, el Districte de Sant Martí li va concedir el Premi Sant Martí el 1990. El 22 d’abril de 2008, en un acte presidit pel regidor del Districte Francesc Narváez, li dedicaren una placa –col·locada en una vorera en els carrers Rogent i Mallorca– “per la seva implicació associativa del barri”.
 
L’ultima instal·lació esportiva no és municipal, és la piscina –50 metres i coberta retràctil– del Club Natació Sant Andreu, que porta el nom de Pere Serrat. Pere Serrat, que fou president del club de 1982 a 1992, va morir el 2013 a l’edat de 87 anys. Quan va agafar la presidència, el club es trobava en una situació delicada, però malgrat això va portar endavant una operació ambiciosa, la compra dels antics terrenys de la Fabra i Coats al carrer Fabra i Puig, 47 i que eren propietat del FC Barcelona. En el terreny adquirit el 1984 es va construir una piscina de 33 metres, que fou inaugurada el 1986, i un any després albergaria els campionats d’Espanya de natació. El 1988 es comprarien la resta dels terrenys, on es va construir un aparcament, la piscina de 50 metres, cinc pistes de tennis, un frontó, un gimnàs, una pista de patinatge, saunes, una sala de tennis taula, local social i restaurant. La piscina olímpica es va inaugurar el 14 de juny de 1992, i va servir com a instal·lació d’entrenament durant els Jocs Olímpics. En aquesta data Pere Serrat ja havia presentat la seva dimissió per motius de salut. El club, en agremiant per la seva tasca, el va nomenar president d’honor i va batejar la piscina amb el seu nom. Cal dir que durant el seu primer mandat va estar acompanyat, ocupant el càrrec de vicepresident, d’un altre històric esportista veí del barri, Mariano Cañardo. Cal afegir que Pere Serrat també va tenir un paper destacat en el barri del qual era veí, el Bon Pastor. Va col·laborar estretament amb Mossèn Cortina, el Padre Botella, en la construcció del Col·legi Parroquial, i va ajudar a l’adequació d’una pista de bàsquet que hi havia al barri per poder jugar a futbol sala, un esport que es començava a practicar a mitjans dels anys setanta. D’això en puc donar fe, ja que jo era, curiosament, un dels joves que va anar a la seva empresa de garrafes per utilitzar les eines que ens deixava per construir les tanques del camp. Per finalitzar, i com diu la seva família en la nota d’agraïment que va fer arribar al club: “Per a ell el Club eren els socis, els empleats i els esportistes que formaven part d’un mateix projecte de millora social a través de l’esport però sobretot d’inculcar valors positius als nens i joves i de respecte i consideració cap als més grans”. 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1929-1930

VII Campeonato del Mundo de Hockey sobre patines (1951)

Instalaciones Desaparecidas:

Dels voltants del Turó, la Plaça Francesc Macià, i fins a Pau Claris: Diagonal III

Hace 70 años... I Gran Premio de España de Automovilismo, prueba puntuable para el Campeonato del Mundo de Fórmula 1 (1951)