Instal·lacions esportives amb nom propi: Estadi d’atletisme Joan Serrahima

De totes les instal·lacions esportives de l’Ajuntament de Barcelona, només unes quantes porten el nom d’un esportista o dirigent esportiu, i en aquest sentit se segueix una pauta similar a la que s’utilitza en els carrers, les places i els jardins de la ciutat, i de la qual ja hem escrit en articles anteriors. No obstant, hi ha unes diferències, només figura un esportista, i tal com veurem, apareixen els noms de quatre persones desconegudes per la majoria, però que sens dubte no estan exemptes de mèrit, treballar des de l’anonimat en l’esport base.

Un bon nombre de les instal·lacions esportives porten el nom del barri o l’indret on es troben. Podem citar, per exemple, la Piscina municipal de Montjuïc; el Camp de futbol de Trinitat Vella o el Pavelló poliesportiu El Carmel. Altres tenen associat el nom a una desapareguda fàbrica tèxtil, com ara el Poliesportiu de l’Espanya Industrial o una estació de ferrocarril, com és el cas del Poliesportiu de l’Estació del Nord. Hi ha instal·lacions que porten noms propis però no estan relacionats directament amb l’esport, com els dedicats al president de la Generalitat de Catalunya, l’Estadi Lluís Companys; a artistes, el Poliesportiu Municipal Joan Miró, i el Centre Esportiu Municipal Arístides Maillol; i al poeta i dramaturg vinculat al moviment modernista, Ignasi Iglesias, al qual li dedicaren un poliesportiu –abans era una piscina– en el seu barri natal, Sant Andreu, el Poliesportiu Municipal Ignasi Iglesias. No obstant, de tota la relació, el que més m’ha cridat l’atenció del llistat d’equipaments esportius és el camp de futbol d’Eduard Aunós, i que està ubicat al carrer Ulldecona, en el barri de la Zona Franca-Port. Eduard Aunós fou un polític que va ser ministre amb la dictadura del general Primo de Rivera –més tard ambaixador a Bélgica i Argentina–, i ministre de justícia del general Franco. Recentment ha tornat a ésser noticia en figurar el seu nom en la llista d’imputats pel jutge Baltasar Garzón, acusat de detenció il·legal i crims contra la humanitat durant la dictadura. Crec que amb aquest currículum seria bo plantejar-se la possibilitat de canviar el nom de la instal·lació.

 La primera instal·lació municipal a la qual se li donà el nom d’un esportista és l’Estadi d’atletisme Joan Serrahima, situat on hi havia l’antiga cantera Safont a Montjuïc. El mes de febrer de 1964, una delegació del C.N. Montjuïc, que era encapçalada pel seu president d’honor i exregidor d’esports, el baró d’Esponellà, va visitar l’alcalde Josep María Porcioles per lliurar-li la insígnia d’or i el títol de soci d’honor del club. En aquella reunió, Porcioles va manifestar que a la cantera Safont es construirien diversos equipaments, entre ells un Palau de Gel i del Pedal, un camp de futbol, una pista d’atletisme i altres instal·lacions. La pista d’atletisme es començaria a construir a finals de 1967, atès que allà s’hi volia organitzar, el 1969, una competició internacional, la Westathletic. No s’hi arribaria a temps. L’homologació de la pista i la resta d’equipaments tingué lloc al 1970, però al 1971 encara s’estaven fent obres d’adequació. Malgrat aquestes deficiències i inconvenients, es disputaren diversos festivals atlètics; i no he trobat cap referència a una inauguració oficial on figurin el regidor d’esports en aquells anys, Pau Negre, i/o el president de la Federació Catalana Francesc Sánchez Madriguera, que havia estat elegit precisament el 1968 i que ocupà el càrrec fins al 1974. El més curiós de tot és que Joan Serrahima i Bofill no fou un atleta destacat, en el seu currículum esportiu figuren el campionat de Catalunya en 100 i 200 metres llisos el 1928, i campió d’Espanya dels 100 metres el mateix any. Probablement per aquest motiu fou seleccionat per anar als Jocs Olímpics d’Amsterdam. Serrahima participà en 100, 200 i 4x100 metres llisos, però no va passar de la primera ronda. Com a dirigent va formar part de la junta directiva de la Federació Catalana d’Atletisme el 1933, quan era president Aniceto Siscart Rius; i el 1934 ocupà el càrrec d’entrenador. Després de la Guerra Civil fou delegat de l’equip de Catalunya als Campionats d’Espanya (1940).

El pare de Joan Serrahima fou un prestigiós advocat: Lluís Serrahima i Camín. Amb els seus sis germans fundaren el 1917 el club d’hoquei Junior, essent el seu germà Maurici el primer president de l’entitat. Formava part d’una família molt esportiva. El seu germà Melcior també va practicar l’atletisme, i va arribar a ser campió de Catalunya de llançament de pes el 1935 i 1936. Alfons fou un prestigiós orfebre i joier, també de temes esportius, i va guanyar distincions a les Exposicions de l’Art en l’Esport a Barcelona el 1967 i Bilbao el 1970. Sobre Alfons es pot llegir un interessant article del Dr. Ramon Balius, Alfons Serrahima, l’orfebre i joier de l’esport, en la revista Apunts vol. XXIV, 1987. No obstant això, és molt probable que Maurici Serrahima, escriptor, polític, col·laborador de les revistes Ariel i Serra d’Or, i un dels fundadors d’UDC (Unió Democràtica de Catalunya), fos l’encarregat de moure els fils per posar el nom del seu germà a l’estadi. Maurici mantenia una estreta relació amb l’esport. D’una banda, era membre del Club Panatló de Barcelona, una entitat creada el 1965, i que, tal com es podia llegir a La Vanguardia del 31 de març de 1965, “dedica sus afanes a mantener la idea del deporte en su pureza primigenia”. Malgrat tot, la via familiar possiblement seria la determinant per aconseguir posar a l’estadi el nom del seu germà. Ell estava casat amb Carme Villavecchia, germana de la mare del regidor d’esports de la ciutat de Barcelona, i també membre del club Panatló: Pau Negre Villavecchia.