Com ja hem vist en anteriors articles, Barcelona ha tingut molts locals on s’ha practicat la boxa, però sens dubte al que més rius de tinta s’han dedicat és al Gran Price, que estava situat al carrer Casanovas 3-5. El local es va inaugurar el 31 de desembre de 1934, i si bé en els anuncis es feia constar que era una Fastuosa Sala de Baile , un anunci del diari La Vanguardia del 4 de gener de 1935 ja el presentava com el Palacio de la Danza y el Deporte. La vinculació amb la boxa li venia per tradició, ja que l’edifici ocupava el mateix espai on havia estat la Bohemia Modernista (1905-1934) , i en el qual s’havia fet la primera vetllada de boxa el 23 de desembre   de 1915. Des que es va inaugurar va tenir força activitat esportiva. El 22 de febrer de 1935 el Sindicat de Periodistes Esportius va organitzar el Ball dels esports . Poc després, el 28 de març, es va disputar el trofeu Cañellas, que enfrontà les seleccions de Castella i Catalunya de bàsquet (34-29 pels madri...

L’estiu de 2009, fent una recerca sobre l’estadi de Montjuïc a l’Hemeroteca d’ El Mundo Deportivo, vaig trobar un article signat per Lluís Meléndez, publicat l’1 d’abril de 1964, La pista de atletismo del Estadio está en plena construcción , on apareixia una fotografia de l’estadi amb l’escultura d’un futbolista. El peu de foto indicava que era obra del gran escultor Oslé. A partir d’aquell instant vaig preguntar a diverses persones si se’n recordaven, fins i tot a Joan Antoni Samaranch. Ningú no en tenia constància. Finalment la vam trobar en un magatzem municipal al barri de Canyelles. El procés fins a arribar a l’actual emplaçament, al Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch , fou una mica llarg. Primer es va haver de restaurar, i després va caldre l’autorització municipal (Departament d’Arquitectura i Projectes Urbans) per al trasllat. Al Museu hi arribà a finals de l’estiu de 2012. Al web www.bcn.cat/ artpublic / hi ha una crònica, Del tombant de segle a l’Expo de...

En un article anterior del blog, La Plaça Sant Jaume, amfiteatre dels campions, fèiem referència al fet que, a partir de la victòria en el Campionat d’Espanya o Copa del Rei de 1922, es van iniciar les visites a la Plaça Sant Jaume per oferir el triomf a les autoritats i aficionats. Tres anys després (1925), un altre triomf donaria peu a un fet poc conegut de l’afició blaugrana, un cuplet.  La primera edició dels campionats d’Espanya de futbol es va celebrar el 1903, però vint anys després, la temporada 1922/23, la Reial Federació Espanyola de Futbol va instaurar un Campionat d’Espanya obert als campions regionals de segona categoria (grup B). Aquesta segona competició no arribaria a arrelar, i després quatre edicions va deixar de disputar-se. El 1923 el Barça, en la primera categoria, i el Martinenc FC en la segona categoria, arribaren a la final, però només l’equip del Guinardó va guanyar el títol després d’imposar-se en la final disputada a Atocha amb l’equip basc de...

Per finalitzar aquesta evocació de la figura de Sempronio vull esmentar l’article que va aparèixer al llibre Los Barceloneses , Editorial Barna S.A., 1959, i titulat Kubala con la pierna escayolada. Cal recordar que Sempronio fou un escriptor fecund i variat: abans de finalitzar la dècada dels anys cinquanta ja havien sortit al carrer els llibres La impasible (teatre-1935), L’accent de Barcelona (poesia-1938), La canción del Paralelo (teatre, sarsuela-1943), Les flors del mal (teatre-1947), i Barcelona tal com és (assaig-1948).   Malgrat que el llibre Los Barceloneses va sortir al carrer el 1959, l’entrevista-article feta a Kubala en el seu jardí era de molt abans. Quan s’havia fet? Quan es va lesionar el jugador? Com que en l’entrevista es parlava d’una final amb el València, vaig consultar l’hemeroteca i vaig descobrir que aquella final de la Copa del Generalísimo , que enfrontava a l’estadi Nuevo Chamartin –en l’actualitat estadi Santiago Bernabeu – el FC Barcelona i el V...

Sempronio va començar a col·laborar amb La Vanguardia de manera regular a partir de 1964. El qui fou el primer guanyador del premi Eugeni d’Ors, instaurat per l’Associació de la Premsa de Barcelona el 1960, va escriure molts articles, però n’hi ha un de molt interessant el publicat a La Vanguardia el 16 de maig de 1993, que porta per títol Rusiñol en velocípedo. La bicicleta, en la dècada dels noranta no era un mitjà de transport com ho és avui dia. No obstant, ell es feia ressò que “a principios de siglo, las dos ruedas eran un muy utilizado medio popular de transporte. Extinguido, claro, el fulgotr novedoso que treinta o cuarenta años atrás habíalas erigido en juguete de dandis y también de  artistas”.     L’Exposició Universal de Barcelona de 1888 va ajudar molt en la difusió d’aquest nou artilugi per desplaçar-se i fer sport. Precisament Sempronio feia referència al fet que un any després va aparèixer a La Vanguardia, “un delicioso artículo de Santiago Rusiñ...