La Peña Saprissa: el primer viver de jugadors blanc-i-blaus


La figura de Ricardo Saprissa ha estat investigada i reivindicada per diferents autors. Un sportman total, destacant en tennis (va disputar els Jocs Olímpics de París 1924 formant part de la delegació espanyola), futbol, boxa, beisbol i hockey sobre herba. Tot i néixer a El Salvador, el 1901, els seus pares eren catalans, i es va traslladar de molt jove amb la seva mare a Barcelona per continuar la seva formació. Després de la mort del seu pare, tornaria a El Salvador, on començaria a practicar diferents esports, destacant especialment jugant a tennis.

La seva carrera futbolística, va estar lligada al RCD Espanyol, on va jugar entre 1922 i 1932, coincidint amb la tornada del mite Ricardo Zamora i la direcció del club de Genero de La Riva, considerat con el màxim responsable de la no desaparició del club després de les diferents crisis i el desnonament del camp del carrer Muntaner. Aquell equip va guanyar la Copa del Rei de 1929, derrotant al Reial Madrid per 2 a 1.

Al 1930, la marxa del seu amic Ricardo Zamora al Reial Madrid, va catapultar-lo a la capitania de l’equip. El 17 de febrer de 1932, s’acomiadava  del club, establint-se a Costa Rica, on moriria al 1990. Tot i la seva marxa al continent americà, va continuar enviant fons per finançar a la penya, un exemple més de l’amor que tenia pels colors del seu equip (Segura Palomares, 2000: 115).

Ricardo Saprissa va apadrinar la creació de la Peña Saprissa, una organització que va ser el gran viver de joves promeses blanc-i-blaves que posteriorment tantes alegries donarien al club espanyolista, destacant els noms propis de Martorell, Teruel, Pérez, Llimós, Trias, o fins i tot, el propi Manuel Meler va arribar a formar-ne part d’aquesta pedrera espanyolista, tutelada pel tècnic basc Gamito Pasabalón i com s’ha comentat anteriorment, estava finançada pel propi Saprissa. Fins als anys quaranta, la Penya Saprissa va nodrir de jugadors el primer equip, reflectit amb l’èxit de l’equip a principis de la dècada dels 40.

Dos dels noms destacats sorgits de la Penya Saprissa van ser els porters Albert Martorell i Josep Trias:

§  Albert Martorell Otset, va debutar en el primer equip el 13 de gener de 1934, en un matx contra el FC Barcelona, guanyat pels blanc-i-blaus per 3-2, causant una bona impressió pels seus reflexos i seguretat sota pals. L’equip recuperaria serenor i seguretat després de la marxa de Ricardo Zamora al Reial Madrid unes temporades enrere. Va ser el jugador més important extret de la Peña Saprissa, ingressant a la mateixa sent un nen, formant-se sota les bones directrius de Gamito Pasabalón. Amb catorze anys ja era suplent del primer equip, i amb disset feia el seu debut (Segura Palomares, 2000: 120-121).

La Guerra Civil va tallar la seva carrera esportiva, però en ple conflicte bèl·lic, viatjaria a la ciutat belga d’Anvers per participar a la III Olimpíada Obrera, on formaria part de la selecció espanyola seleccionada per la festivitat i en la qual, disputarien unes semifinals molt recordades contra el gran equip de la URSS. A part del propi Martorell (ja al primer equip des de 1934), també formaven part de la Peña Saprissa que van formar la selecció obrera el defensa José Griñán i el davanter Alfredo Sanmiguel. Albert Martorell, va patir una sanció que no el va permetre jugar un cop finalitzada la guerra. Es retiraria el 1946 (només havent jugat a l’Espanyol) iniciant la seva carrera mèdica.


Albert Martorell. Visions de guerra i rereguarda, pàg. 9  


§  Josep Trias és un altra exemple de la formació sortida de la penya. Porter aparegut en plena Guerra Civil, era anomenat col·loquialment com a la Rosario. El 17 d’octubre de 1938 debutava al camp del Júpiter, en matx dels campionats catalans. Segons paraules del propi Josep Trias, “aquell matí havia jugat amb la Penya Saprissa. A l’hora de dinar es va presentar a casa Gamito i em va preguntar si m’atreviria a jugar un altre partir a la tarda [...]. I no m’ho vaig pensar: cap al Poblenou!” (Segura Palomares, 2000: 125). També va ser una vegada internacional al 1941.

Les conseqüències de la guerra es va fer latent durant la postguerra, on els equips estaven minvats, tant en efectius com econòmicament. En aquestes situacions, és on floreixen els jugadors de base, i la Peña Saprissa va jugar un paper cabdal. Jugadors com Josep Trias, Teruel, Llimós o Más, ja van formar part del primer equip després de la guerra. La seva participació no va ser testimonial. El 1940, l’equip guanyaria la Copa del Generalísimo, perdent la final de l’edició següent contra el València (Segura Palomares, 2000: 126). 

La pedrera blanc-i-blava ha estat tradicionalment un potent nodridor de talent futbolístic, amb molt prestigi, no només per al primer equip espanyolista, si no per a la resta d’equips de primera divisió.

Pel que fa a Saprissa, la crida del seu germà per a gestionar un negoci tèxtil a la capital de Costa Rica, el va fer assentar-se al continent americà, continuant lligat al món esportiu, com esportista i gestor. El seu amor per l’esport i el futbol, el va fer apadrinar novament la creació d’un club, el qual, per consens va se anomenat com a Saprissa Fútbol Club, entitat que passaria a denominar-se com a Deportivo Saprissa a partir de 1948. Ricardo va presidir el club durant molts anys, a més de rebre l’homenatge de posar-li el seu nom a l’estadi. El seu llegat altruista encara és vigent al país centre-americà.

 

Luis Sánchez López

 

Bibliografia:

 

Segura Palomares, Joan. Cent anys d'història del RCD Espanyol de Barcelona. Barcelona : Fundació Privada RCD Espanyol de Barcelona, 2000.

 

*Aquesta obra està disponible per a consulta al Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport Joan Antoni Samaranch. Per a consultes, podeu contactar a ceosamaranch@fbolimpica.es

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1929-1930

VII Campeonato del Mundo de Hockey sobre patines (1951)

Instalaciones Desaparecidas:

Dels voltants del Turó, la Plaça Francesc Macià, i fins a Pau Claris: Diagonal III

Hace 70 años... I Gran Premio de España de Automovilismo, prueba puntuable para el Campeonato del Mundo de Fórmula 1 (1951)