Sèrie: Passatges esportius la postguerra (1939-1945) IX

La família Granados units per l'aigua


Repassant l'hemeroteca de El Mundo Deportivo, el dia 24 d'abril de 1940, vaig trobar la notícia que Enric Granados Gal retornava al club de tota la seva vida, el Club Natació. Barcelona (CNB). El currículum d'aquest nedador i waterpolista -ara en funcions d’entrenador- era espectacular: campió d'Espanya de 100 metres lliures (1923); campió d'Espanya de waterpolo de 1917 a 1920 i olímpic amb l'equip de waterpolo en els Jocs Olímpics d'Anvers (1920) i París (1924). De l'estada a Anvers, Enric Granados Gal es va portar un ensenyament important que va transformar l'estil de nedar al nostre país. Allà va observar, per primera vegada, com els nedadors nord-americans empraven un estil de nedar nou, el crol, entre ells Duke Kahanamoku, un nedador d'origen hawaià, que s'havia proclamat campió olímpic en els 100 metres lliures en els Jocs Olímpics d'Estocolm (1912) i Anvers (1920). De tornada a Barcelona, Enric Granados ensenyaria el nou estil als socis de club de l'Escullera. Los Juegos Olímpicos de Amberes fueron decisivos para la natación española, Dos de los olímpicos de nuestro país en waterpolo, Enrique Granados y Francisco de S. Gibert, trajeron en sus mentes muchísimos proyectos. Enrique Granados Gal, hijo del mundialmente famoso músico, estuvo observando atentamente los movimientos de <<crawl>> de aquel fenómeno hawaiano, Duke Kahanamoku, que Granados, con gran facilidad de captación, imitó en la propia piscina de Amberes y que después, en Barcelona y en la recién inauguraa piscina de La Escollera, enseño a los socios del club decano.(El Mundo Deportivo, pàg. 47, del 7 de setembre de 1969). Finalitzada la seva carrera com a esportista, Enric Granados va treballar a la secció de waterpolo del CNB de 1926 a 1932. A l'acabar la temporada, fitxa pel Real Canoe Natación Club -club madrileny fundat el 1930- i crea la secció de waterpolo. Enric Granados es va casar amb la també nedadora Maria Aumacellas Salayet, una de les pioneres de la natació sincronitzada, i el 1934 els va néixer a Barcelona el seu fill, Enrique Granados Aumacellas, que per no ser menys va seguir l'estela del seu pare.


El Mundo Deportivo, pàg. 47, del 7 de setembre de 1969


En els anys que Enric Granados Gal es va donar a conèixer en el món de l'esport ja havien mort els seus pares, el compositor Pantaleó Enric Joaquín Granados Campiña i la seva dona Amparo Gal Lloveras, tots dos van morir en un tràgic accident al mar a 1916. La història de la mort del matrimoni té certa semblança amb la pel·lícula Titanic. Granados havia estat convidat al març de 1916 a la Casa Blanca, sent president dels Estats Units Thomas Woodrow Wilson, per presentar una de les seves obres més populars, Goyescas, que havia estrenat al Palau de la Música el 1911. Va ser el seu primer viatge transoceànic, i va tornar al nostre país en el vaixell francès Sussex, el qual feia escala a Londres. Lamentablement, estant Europa immersa en la I Guerra Mundial, va tenir la mala sort que el seu vaixell es topés, al canal de la Mànega, amb un submarí alemany i fora torpedinat per error. Un torpede del submergible va fer impacte i va provocar el seu enfonsament. Hi ha diverses versions de com va morir Granados i la seva dona. En una es diu que va ser recollit per una llanxa de salvament, però es va precipitar a l'aigua a la recerca de la seva dona sense que aconseguís rescatar-la. En una altra se sosté la hipòtesi que el matrimoni va morir a causa de l'explosió a la sala de primera classe. I l'última versió, que tots dos es van trobar a l'aigua i van acabar ofegats. “…Granados ve a Amparo en el agua y se lanza tras ella a salvarla. Ella sabe nada, Enrique, no. Consiguen agarrarse a un madero, pero muy pronto desaparecen los dos engullidos por las aguas.(La Vanguardia, pàg. 50, del 27 de març de 2016). La veritat és que Granados i Amparo van formar part de la llista dels 80 morts.

 

L'estada d'Enric Granados Gal a Barcelona va ser curta. En 1943 va agafar les maletes i va tornar al Real Canoe Natació Club on va revolucionar la natació madrilenya. Com es pot llegir en l'article Centenario: 1943-1947, un lustro de hegemonía de la reflotada natación castellana”, que es troba a la web de la Federació Espanyola de Natació, La supremacía de la natación canaria en 1941 y 42 en las sedes de Vigo y Tenerife, se topó con un hecho incontestable, la vuelta de Enrique Granados de Barcelona (CNB) a Madrid, concretamente al Club Natación Canoe. Y esta no es una cuestión menor, pues a partir de ese momento todo empieza a girar en la capital alrededor del prestigioso entrenador. Los directivos madrileños muestran gran habilidad, mientras que Granados pone el talento y los objetivos altos, y los nadadores esfuerzo, trabajo y resultados. Granados Gal fue un visionario, un forjador de campeones…(Rodrigo Gil-Sabio i Manolo Escudero Cordón, 2020). Tal va ser el seu treball a la capital d'Espanya, que, el 1959, l'Ajuntament de Madrid li va dedicar una placa a la Piscina Municipal de la Casa de Campo: Don Enrique Granados Gal, Excelentísimo Ayuntamiento de Madrid, en prueba de gratitud por su gran obra en la natación madrileña y española”. (La Vanguardia, pàg. 21, del 31 de juliol de 1959).

 

Enric Granados Gal va morir el 27 de juliol de 1959 i la portada de El Mundo Deportivo es va fer ressò de la trista notícia, i ens va obrir la porta al coneixement que Granados va ser un esportista polifacètic. "El deporte español está de luto, y de una manera especial la natación…destacó en las más diversas disciplinas … Gran nadador y waterpolista … tomó parte en diferentes carreras motociclistas de velocidad, destacando en ellas por su arrojo y pericia, conquistó el título de campeón regional de salto con pértiga y su nombre cuenta, además, como uno de los pioneros del esquí de alta montaña.Granados va ser enterrat al cementiri de l'Almudena de Madrid. (El Mundo Deportivo, portada, del 30 de juliol de 1953).


El Mundo Deportivo, portada, del 30 de juliol de 1953

El seu relleu el van recollir Jordi i Enric Granados Aumacellas, els seus fills. D'aquests seria Enric qui més destacaria. Enric, va debutar amb només 14 anys (1948) formant part de l'equip de relleus 4x200 metres lliures amb la Federació Centre (Federació Madrilenya de Natació). En el seu extens palmarès figuren 11 campionats d'Espanya i 21 rècords individuals. Com internacional va estar present en els I Jocs Mediterranis celebrats a Alexandria (1951); els Jocs Olímpics d'Hèlsinki (1952), en la disciplina de waterpolo; en els Jocs Mediterranis de Barcelona (1955) i era un dels cinc esportistes seleccionats per acudir als Jocs Olímpics de Melbourne (1956), però el boicot d'Espanya, per la invasió d'Hongria per les forces soviètiques, ho va impedir.

 

Finalitzada la seva carrera esportiva va destacar com a entrenador i dirigent. Va ser, en dues ocasions, president de la Federació Balear de Natació, i de la Federació Espanyola de Natació va assumir la presidència de la Comissió Tècnica i la Secretaria General. A més, com es destaca en el Obituario autorizado de Enrique Granados Aumacellas”, publicat a la web de la Federació Espanyola de Natació. “…cuando le es concedida a España la organización del Mundial 86, cuya presidencia ostenta Enrique Landa, le designa como colaborador más inmediato, esto es, Director General del Comité Organizador del M86. Hombre metódico y trabajador, Granados consigue llevar el desarrollo del citado Mundial con una eficacia y eficiencia notable, mereciendo todos los parabienes de la FINA.” (Ramiro Cerdà Gómez, 2018). Enric Granados Aumacellas va morir el 27 d'octubre de 2018.

 

Com ja vaig esmentar, el seu germà Jordi no va aconseguir els resultats d'Enric, però, encara avui segueix en actiu. És el responsable de la Secció Màsters del Club Natació Palma i ha participat en campionats nacionals i internacionals d'aquesta categoria aconseguint excel·lents resultats.

 

Per finalitzar, i pel meu interès en la matèria de les bones pràctiques ambientals associades a l'esport, vull destacar una activitat que va liderar Jordi Granados a Palma de Mallorca: el plogging o eco-swimming. Consisteix essencialment en recollir escombraries mentre es realitza l'activitat esportiva. Jorge Granados, en una entrevista a la Cope, el 24 d'agost de 2018, deia “Nosotros nos entrenamos para las aguas abiertas y además miramos de limpiar lo que encontramos, que es una porquería. Y como yo conocía esta zona de Son Verí Nou, al entrenamiento que realizamos allí, yo propuse que nos paráramos allí y limpiar la zona(Adrián Sansó, 2018).

 

Més de cent anys, dues generacions d'una família entregada i unida a l'aigua fins a la mort. El nostre humil reconeixement a tots ells.


Juli Pernas

 

Rodrigo Gil-Sabio i Manolo Escudero Cordón (2020). Centenario: 1943-1947, un lustro de hegemonía de la reflotada natación castellana”, Federació Espanyola de Natació, 28 d’abril. https://rfen.es/es/posts/news/310303 [3 de juny de 2020].

 

Ramiro Cerdà Gómez (2018). Obituario autorizado de Enrique Granados Aumacellas”, Federació Espanyola de Natació, 23 de novembre https://rfen.es/es/posts/news/244757 [3 de juny de 2020].

 

Adrián Sansó (2018). “El Eco-Swimming” llega a Mallorca de la mano de los nadadores master del CN Palma, Cope, 24 d’agost https://www.cope.es/emisoras/illes-balears/baleares/mallorca/noticias/eco-swimming-llega-mallorca-mano-los-nadadores-master-del-palma-20180824_251893 [3 de juny de 2020].

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1929-1930

VII Campeonato del Mundo de Hockey sobre patines (1951)

Instalaciones Desaparecidas:

Dels voltants del Turó, la Plaça Francesc Macià, i fins a Pau Claris: Diagonal III

Hace 70 años... I Gran Premio de España de Automovilismo, prueba puntuable para el Campeonato del Mundo de Fórmula 1 (1951)