Samaranch, regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona (1955-1961)

Recentment, el Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport Joan Antoni Samaranch ha finalitzat un treball de recerca de l’etapa que Samaranch va estar al front de la regidoria d’esports de la Ciutat Comtal. Coincideix en el temps quan comença també el seu interès pel moviment olímpic. D’altra banda, s’ha constatat que la dècada dels anys cinquanta, juntament amb al període comprés des de les primeres eleccions municipals d’abril de 1979 fins als Jocs Olímpics de juliol de 1992, es pot considerar com un dels períodes més rellevants de l’historia de l’esport barceloní.  

Joan Antoni Samaranch arribà a l’Ajuntament de Barcelona amb un bagatge sòlit i de  prestigi. Amb 34 anys, Samaranch gaudia d’un impressionant currículum esportiu: seleccionador nacional (1947); responsable de l’organització dels exitosos mundials d’hoquei sobre patins disputats a Barcelona en 1951 i 1954, on Espanya es proclamaria campiona del món; vicepresident de la Federació Espanyola d ’Hockey i Patinatge (1949); directiu de la Federació Catalana de Futbol (1952) i Espanyola de Basquet (1953); i president de la Federació Espanyola de Patinatge, que s’havia creat en juny de 1954, pocs mesos abans d’entrar com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona. A tot això, cal afegir el seus primers passos dins del moviment olímpic (al 1952 acudí als Jocs Olímpics d’Hèlsinki com corresponsal del diari del Moviment La Premsa), ben arropat pel baró de Güell –membre del CIO- i Otto Mayer, canceller del Comitè Internacional Olímpic i secretari de la Fédération Internationale de Roller Sports.

Samaranch fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel terç de corporacions i d’entitats econòmiques, culturals i professionals en les eleccions municipals del 21 de novembre de 1954 i va ser enllestit en el Ple  municipal del 6 de febrer de 1955. 

En aquell moment, l’alcalde de Barcelona era Antonio Maria Simarro. En la seva semblança biogràfica publicada a El Mundo Deportivo, el 6 de desembre, i a La Vanguardia , el 7 de desembre de 1954, s’assenyalava que: “es natural de Barcelona y cuenta 34 años de edad y de profesión técnico textil. Es muy conocido en los medios industriales y deportivos, nacionales e internacionales, especialmente por su activa intervención en el hockey sobre patines, del que fue introductor en España, hasta conseguir los triunfos conocidos que le han valido a nuestra Patria el campeonato mundial de la especialidad (...) Es militante de F.E.T. y de las J.O.N.S. Está en posesión de diversas condecoraciones de la Cruzada, de la encomienda de la Orden de Cisneros, medalla al mérito deportivo nacional y medalla de la Diputación de Barcelona. Asimismo le fue adjudicada la Copa García Doctor, de la Delegación Nacional de Deportes por su meritoria actuación en este campo (...).

Samaranch ocupava una de les vicesecretaries del Comitè Organitzador dels Jocs Mediterranis, on havia entrat el gener de 1954 com a responsable de premsa i propaganda. Ell coneixia la situació de la política esportiva municipal d’aquells moments i mantenia una estreta relació amb els dirigents de clubs i federacions. El 10 de juny de 1955, va assumir la regidoria d’esports, rellevant en el càrrec a Carlos Pena Cardenal, el qual havia estat cessat pel seu enfrontament amb el governador Felipe Acedo Colunga. En aquell moment, Samaranch ja era responsable de l’àrea d’esport i turisme de la Diputació de Barcelona, presidida per Joaquim Buxó Dulce Abaigar, marquès de Castell-Florite (La Vanguardia 2 i 3 d’abril de 1955). 

Joan Antoni Samaranch va ocupar el càrrec de regidor d’esports fins a 1961, però no abandonà la Diputació de Barcelona, on continuà al front de la Comissió d’Esports (La Vanguardia 2 i 4 d’abril de 1961). En aquest període, la ciutat de Barcelona consolidà la seva projecció internacional. Entre els principals esdeveniments destacar l’arribada de la VI Flota (gener 1951), però sobretot  l’organització dels Jocs Mediterranis (juliol 1955).

A Joan Antoni Samaranch no li podem atorgar el mèrit d’haver aconseguit els Jocs Mediterranis de 1955, ja que aquest pertoca al baró de Güell i el baró d’Esponellà, primer regidor d’esports de la ciutat. En canvi, Samaranch si tenia el mèrit d’haver estat capaç de fer rodar l’organització de manera eficient, i d’introduir novetats que han perdurat en el temps: com el trasllat d’aigua del Mediterrani en un àmfora a la cerimònia inaugural –idea original del periodista Carlos Pardo-, o la realització d’un extens programa cultural. Aquestes actuacions van fer merèixer el reconeixement d’Armand Massard, vicepresident del CIO, que sortí publicat en Solidaridad Nacional el 26 de juliol: “Mis saludos al amigo Samaranch, por el acierto de trasladar en un ánfora el agua desde Ampurias, que ha presidido simbólicamente esta manifestación deportiva (…) España puede estar orgullosa por el éxito de estos II Juegos Mediterráneos, y Barcelona ha demostrado plenamente su capacidad para organizar el día de mañana unos Juegos Olímpicos”.  

Durant el seu mandat hi haurien nous esdeveniments internacionals, i es recalçarien d’altres esdeveniments organitzats per entitats de la ciutat com la Volta Ciclista a Catalunya -també durant el seu mandat La Vuelta sempre organitzà etapes a Barcelona-; les XXIV hores motociclistes de Montjuïc; el Ral·li Catalunya; el Ral·li Internacional de cotxes d’època; el Gran Premi d’Espanya de Motociclisme; la cursa atlètica Jean Bouin, Trofeu Comte de Godó, etc. Entre els esdeveniments internacionals destaquem: el campionat del món de patinatge artístic i dansa (octubre 1955); eliminatòries de la Copa Davis (maig 1956 i 1959); campionat d’Europa d’hoquei patins (1957); Tour de França (1957); campionat d’Europa i del Mediterrani d’esquí nàutic (1957); campionat d’Europa de judo (1958); campionat del món de billar a tres bandes (1958); Congrés Europeu de la International Association Athletics Federations (1958); Assemblea de la Federació Internacional de Motociclisme (1959), i el Congrés Mundial d’activitats subaquàtiques (1960). 

Quan arribà a l’Ajuntament de Barcelona, Samaranch detectà que, a diferència d’altres ciutats europees, a Barcelona i a Catalunya li mancaven equipaments esportius. Durant el seu mandat, tant des de l’Ajuntament com des de la Diputació de Barcelona –en aquesta institució gràcies a les travesses del futbol-, impulsà un ambiciós pla de construcció d’equipaments. Per altra banda, també va tenir visió de futur i impulsà diferents  iniciatives com el I Saló del Viatge o l’Esport i el Turisme (1960), el qual seria l’embrió del futur Saló Nàutic de la Fira de Barcelona (1962). 

Quan Samaranch deixà la regidoria d’esports l’alcalde de Barcelona era Josep Maria Porcióles, el qual havia substituït a Simarro en 1957.

Al meu judici, fou en aquesta etapa que Samaranch definiria la seva forma de treballar, sempre ben secundat de persones lleials, que veuria la seva màxima expressió quan va estar al front del Comitè Internacional Olímpic. Com ell mateix reconeix: “ Creo que pude demostrar algunas de las que se han considerado mis virtudes: constituir equipos de trabajo, capacidad de liderazgo, perseverancia, diplomacia; en una palabra: capacidad de organización” (Memorias olímpicas,  Planeta 2002).