La primera Guia Esportiva de Barcelona: La guia del Sportman

La primera Guia Esportiva de Barcelona, Indicador general de sociedades deportivas, campos de juego, establecimientos dedicados al comercio o a la industria del Sport, va aparèixer en el primer número de la revista esportiva Stadium, que va sortir al carrer l’1 de maig de 1911. Aquesta revista esportiva, que tindria periodicitat quinzenal, estava dirigida per Ricard Cabot. No era la primera experiència de Cabot, com es recull en la Gran Enciclopèdia Catalana, sinó que també va ésser fundador i director del primer setmanari en català Sports (1906) i Los Deportes (1908).

Abans de parlar de la Guia, val la pena fer esment del currículum del seu director. Ricard Cabot i Montalt (1885-1958), advocat de professió, va practicar diversos esports, com ara la natació, el tennis, l’automobilisme i les curses a peu, però tota la seva vida estaria molt lligat al futbol. En les dècades de 1910 i 1920 va promoure i elaborar els estatuts de vàries associacions, i va formar part de nombroses juntes directives. El 1901 funda i juga al Foot-ball Club Catalonia; després participaria en el procés de fusió del Catalonia amb el Salut Sport Club; i acabà jugant de migcampista i davanter amb el Football Club Barcelona (1907). Si bé no se’l pot considerar un gran esportista, sí que va tenir un paper molt rellevant com a jurista, tot participant en l’elaboració dels Estatus de la Federació Catalana de Clubes de Football (1906), una entitat que presidiria en dues ocasions (1915 i 1922). El 1911 formà part del grup promotor del Sindicat de Periodistes Esportius, associació que va presidir Narcís Masferrer, i on ell ocuparia la vicepresidència. El desembre del mateix any participa en la creació de la Federació de Societats Esportives de Barcelona, una entitat que reunia els clubs més selectes de la ciutat, i estava presidida pel seu amic Francesc de Moxó i Sentmenat, que formava part, com ell, del comitè editorial de la revista Stadium. Dos anys més tard, col·labora estretament amb Josep Elias i Juncosa en la creació del Comitè Olímpic de Catalunya. El 1915, juntament amb Masferrer i Manel Nogareda, forma part del grup promotor de la Federació Atlètica Catalana; i el 1922 veu la llum la Confederació Esportiva de Catalunya, que seria presidida per Joan Ventosa i Calvell, i on ocupava una de les quatre vicepresidències. Precisament l’any abans havia acceptat la invitació de Joan Gamper per entrar a la junta directiva del FC Barcelona, i col·laboraria intensament per a la construcció del camp de Les Corts. El 1925 assumeix una nova responsabilitat per un curt espai de temps, dirigir la selecció nacional de futbol, i ho fa amb bon peu, perquè guanya els dos partits que disputa per 0-1, a Àustria a Viena i a Hongria a Budapest. Un any després (1926) assumeix la Secretaria General de la Federació Espanyola de Futbol, un càrrec que ocuparia fins al 1953.

La Guia del Sportman no es va publicar completa per la seva extensió, per aquest motiu els editors van decidir que en els números parells de la revista sortirien els noms o enunciats que comprenien des de la lletra A fins la K, i en els números imparells de la L fins la Z. La Guia tenia una doble finalitat, d’una banda, informar els lectors, i de l’altra, captar ingressos dels anunciants. “Confesamos que la modestia de su contenido no esté quizás, en relación con su título, porque una verdadera Guía, debería contener otras muchas cosas que la nuestra pasa por alto....Con la Guía nos proponemos que el lector tenga siempre a la vista lo que le interesa conocer. Esto es: si practica un sport, todos los establecimientos donde puede encontrar lo que necesita, comprar o componer, y si es sólo aficionado-espectador, un indicador práctico de los campos y lugares donde se practica el sport, para que sepa donde puede ir, y cómo se va más comodamente”.

A la Guia del Sportman figuraven cinquanta entitats esportives: aeronàutica (2), atletisme (1), automobilisme (1), base-ball (1), caça (1), ciclisme (3), columbòfila (1), excursionisme (1), foot-ball (22), hípica (1), lawn-tennis (4), natació (1), nàutiques (2), pilota-vasca (1), sports varis (4), tir (1) i societats de turisme (3). La informació més completa era la dels clubs de futbol, on es feia ressò sobre com accedir als terrenys de joc. Per exemple, en el cas del FC Barcelona, sortia la següent informació: Delegado Hans Gamper, Princesa, 61, pral, - Campo de juego: calles Industria, Coello, Villarroel y Urgel.- Ir: tranvía Plaza Cataluña por Hospital Clínico a Las Corts; id. Por id. A Sarrià, o id. Por id. A Carretera de Vallvidrera (banderas núms. 15, 14 y 13), apeándose en la calle Industria. A la derecha y junto a la parada hay el campo.- El trayecto 10 cts. També hi havia un plànol, Plano Sportivo de Barcelona, on s’ubicaven 45 equipaments (instal·lacions esportives i seus). La informació més extensa era la que feia referència als automòbils i a les bicicletes. En els automòbils figuraven: Fabricas; Alquiler; Concesionarios para la venta; Garages, venta de accesorios y talleres de reparación; i finalment Carrocerías y capotas. Quant a la informació de bicicletes, aquesta estava dividida en tres seccions: Casas constructoras, Representantes y concesionarios para la venta, i Alquiler, enseñanza, reparaciones y accesorios.

Al final de la guia esportiva els editors sol·licitaven la col·laboració dels lectors per millorar i actualitzar els continguts: “solicitamos a nuestros lectores y al público en general, principalmente a quienes estén interesados en la exactitud de esta pequeña GUÍA, que se sirvan indicarnos, por escrito si es posible, dirigiéndose a nuestras oficinas, Bilbao, 205, 1º, cualquier omisión o equivocación que se haya sufrido al confeccionarla”.

L’aventura comercial de la Guia del Sportman només duraria un any. En la secció Notas y ecos varios de la quincena (Stadium n. 25, 1 de juny de 1912) s’informava de la desaparició de la secció especial, perquè no s’havia aconseguit el “beneficio pecuniario, de quienes más interés debieron tener en su sostenimiento. Este esperado beneficio, esta recompensa que en otro país no se hubiera regateado por los industriales conocedores de sus intereses, aquí se ha negado sistemáticamente salvo raras y honrosas excepciones”.