Cal un Partit de l’Esport?

Fa un temps, un amic em comentava la conveniència de crear un partit polític que aglutinés la gent de l’Esport, amb l’objectiu de presentar-se a les eleccions municipals. Segons ell —jo també comparteixo el seu criteri— l’Esport no és una prioritat per als líders de les principals forces polítiques; i afegia que amb trenta o quaranta mil vots es trauria representació municipal. A més, molt probablement, en l’actual context polític, treure un o dos regidors podria ser decisiu per nomenar alcalde, i el vot podria rendibilitzar-se per a la gent de l’esport al màxim. Finalment, em recordava que si bé els partits tenen “sectorials” o “comissions” dedicades a l’esport, i elaboren programes electorals esportius, pels seus líders, l’esport no és cap prioritat. I és clar, com som bona gent i no ho hem fet mai, no ens manifestem al carrer.

Feia temps que no escrivia en el blog, massa temps; per reprendre’l he començat com a font d’inspiració l’any 1918, fa cent anys, i ves per on, la portada de El Mundo Deportivo de l’1 de gener em feia recordar aquella conversa amb el meu amic que parlava d’impulsar un Partit de l’Esport.

  

Portada Mundo Deportivo 1.01.1918

© 2009 El Mundo Deportivo S.A.

Fa cent anys, Narcís Masferrer, un personatge amb el qual la societat catalana té un deute pendent, i del qual no ens vam recordar massa l’any passat quan es va celebrar el 150è aniversari del seu naixement, promovia, amb la vista posada a les eleccions a les Corts que es feien en febrer d’aquell any, la creació d’un Partit Regenerador. 

El titular era: “Nuestros candidatos a diputados a Cortes, El Mundo Deportivo invita a todos sus lectores, por medio de un plebiscito, a designar a cinco deportistas a quien poder proclamar nuestros candidatos a diputados a Cortes por la circunscripción de Barcelona”. Les eleccions generals estaven planificades pel 24 de febrer d’aquell any. Masferrer, que defensava l’obligatorietat de la gimnàstica a les escoles, era molt crític amb el govern de l’Estat i va promoure des del diari la conveniència de crear un Partit Regenerador, “constituido por los deportistas españoles. Por qué no reunir a todos los deportistas españoles bajo los pliegues de una misma bandera (...) bajo el régimen perfectamente organizado de un partido (...)”. El promotor convidava a altres mitjans de comunicació a sumar-se a la iniciativa (a La Vanguardia apareixia la notícia el 3 de gener); enumerava un bon nombre de possibles candidats, i al final de l’article, incloïa una butlleta on escriure els cinc “candidatos deportivos”. La butlleta, que s’havia de signar, es devia remetre a les oficines del setmanari que en aquella època es trobaven al carrer Consell de Cent, 348 (entre Roger de Llúria i Bruc).

D’aquesta iniciativa pionera de Masferrer també s’ha fet ressò el professor Xavier Torrebadella el juliol de l’any passat, en el seu article “Narciso Masferrer y el deporte en la encrucijada del regeneracionismo, el nacionalismo y el problema social en la España de principios del siglo xx” (1897-1920) que sortí publicat a la revista Cuadernos de Fútbol.

Retrato Narcís Masferrer

© FBO - via PERIODISME AMB EMPREMTA OLÍMPICA 

Durant vuit setmanes, el setmanari informà de com s’anava produint la votació. El 8 de gener s’adonava que una senyoreta, Conchita T., havia enviat la seva butlleta votant pel baró de Güell, Narcís Masferrer, Ricard Cabot, L. Torres Ullastres i Gaspar Rosés. El periodista Francisco Canto Arroyo —fundador de l’Esport Ciclista Català i un dels promotors de La Volta a Catalunya— també va defensar el projecte en un article aparegut a la revista Stadium el 12 gener 1918, “Política de regeneración: acogemos con la mayor simpatía la idea de un plebiscito que lanza El Mundo Deportivo. Sí, ya lo hemos dicho en otra ocasión; debemos (el deporte) estar representados en el Parlamento, en los Municipios, en las Diputaciones, en todas partes”.

El dies 22 i 29 de gener, Masferrer es congratulava de l’acollida que havia tingut la iniciativa en la premsa, i esmentava al Diario Universal i El Imparcial de Madrid.

El 19 de febrer es feia públic el resultat de les votacions. S’havien rebut en total 1.452 butlletes. El candidats elegits provenien tots del món empresarial i alguns d’ells ja estaven relacionats amb la política.

Mariano de Foronda, president de l’Aero Club de Catalunya; i que en aquells moments era el president honorari del Comitè Organitzador del III Cross-Country Nacional que s’havia de celebrar a Barcelona. Foronda era el director de la Companyia de Tramvies de Barcelona; i que seria elegit diputat en les eleccions generals. Anys després (1926) li seria atorgat el títol de marquès per la Casa Reial, i seria el director de l’Exposició Internacional de Barcelona. Mariano de Foronda, es presentà pel Partit Conservador per Cazorla, i va sortir elegit diputat.

Luis Marsan i Peix, president del Reial Polo Hockey Club, era d’adscripció monàrquica, i va ser elegit un any després (van tornar a fer-se eleccions) diputat a les Corts (1919-1923).

Eusebi Bertrand i Serra, president de la Cambra Sindical de l’Automòbil, un dels fundadors de la Lliga Regionalista i empresari tèxtil, va sortir elegit per la circumscripció de Girona. En 1919 seria el president del I Saló de l’Automòbil.

Damià Mateu i Bisa, fou un dels fundadors i president del Consell d’Administració de la marca d’automòbils i de motors d’aviació de l’Hispano Suissa (1904).

Francisco de A. Ribas i Serra, vocal assessor del Reial Automòbil Club de Catalunya, empresari de la construcció.

El cert és que aquesta iniciativa original de Masferrer no va tenir cap mena de recorregut; ni tampoc els que foren elegits diputats van fer cap defensa del “fet esportiu” a les Corts. 

Aquesta iniciativa avui tindria èxit? El cert és que avui la gent de l’Esport, dirigents de clubs i federacions, si bé mantenen una bona relació personal amb els dirigents que hi ha al front de les institucions públiques vinculades a l’esport —local, autonòmic o estatal—, veuen que l’esport no té transcendència en les polítiques públiques; i alguns es pregunten com es pot canviar aquesta inèrcia. La resposta és senzilla: tenint pes polític.