El primer museu de l’esport a Barcelona

La ciutat de Barcelona gaudeix d’un museu olímpic i de l’esport, que es un referent en l’àmbit internacional, des de 2007. La seva construcció, i el fet que se situï al costat de l’estadi i l’anella olímpica es deu a Joan Antoni Samaranch, que plantejà el projecte a l’alcalde Joan Clos i a més va donar una part important de la seva col·lecció privada (La Vanguardia, 31 de gener de 2006).  La idea no era nova, perquè ja existia un altre museu de l’esport.

 La primera noticia d’un museu dedicat a l’esport apareix el 1966. El mes d’octubre de 1996 es reuneix al Govern Civil la junta provincial d’Educación Física y Deportes, que era presidida pel Governador Civil, Tomás Garicano Goñi. En la Junta figurava com a vicepresident Joan Antoni Samaranch, que era a més el representant a Catalunya de la Delegación Nacional de Deportes; i també el regidor d’esports de la ciutat, Pau Negre.  En la reunió del 3 d’octubre acordaren, “crear un Centro de Estudios Deportivos, en el que se unifiquen actividades, se enlace con la Biblioteca Deportiva y se apoye la fundación de un Museo Deportivo. Para dirigir dicho Centro y preparar la celebración de un Congreso sobre temas deportivos en el año próximo se nombra una ponència presidida por doña Mercedes Oliveró, e integrada por los señores Becerra, Segura de Luna y Sánchez, este último como secretario” (La Vanguardia, 4 d’octubre). Cal dir que, poc després, Mercedes Oliveró entraria en la junta directiva de la Federació Catalana de Gimnàstica, que presidia Joan de la Llera, com a vicepresidenta. Dos dels altres membres de la comissió arribarien a ser presidents de Federació Catalana i Espanyola, Segura de Luna en bàsquet i Ricard Sánchez en pentatló modern. 

Dos anys després, Pau Negre, regidor d’esports de l’Ajuntament de Barcelona i persona molt relacionada amb Samaranch, tornava a insistir en la necessitat de crear el primer museu esportiu d’Espanya: “Con motivo del paso de la antorcha olímpica por Barcelona, don Pablo Negre, ponente municipal de deportes ha manifestado que la ponència que él preside acaba de elevar la gestión y ruego de que se cree en la Ciudad Condal el primer museu Deportivo de España. Este museu serà fiel exponente de la evolución y el progreso que el deporte y sus útiles han conocido al paso de los años. El Museo Deportivo de Barcelona estará ubicado dentro del Parque de Montjuic” (ABC, 5 de setembre de 1968).

Pau Negre, que era un amant de l’art, deixava clar en una entrevista que li va fer Carlos Pardo a El Mundo Deportivo el 15 de setembre de 1971, de quins elements es nodriria el museu: “Hay pintura y escultura en los deportes. La Bienal del Deporte –una altra iniciativa de Joan Antoni Samaranch– ha dado obras de gran calidad (...) existen colecciones de sellos, libros, fotografías (...) Hay también viejos Automóviles, aviones, bicicletas, motos, embarcaciones que son ya historia del deporte (...) Y asimismo utensilios-recuerdos, como podría ser para España, la gorra clàssica de Zamora, los pantalones azules de Sami, el balón del gol de Zarra, los guantes de Paulino... Y  no hablemos de arquitectura... Maquetas de grandes estadios, palacios de deportes, etc. (...) Aún hay más... Imagine una cinemateca Deportiva, con copias de grandes películas Deportivas (...) un archivo de cassettes de grabaciones de todos los grandes acontecimientos del deporte espanyol y mundial (...) Y un aula de conferencias que tendría a su servicio toda esta documentación. Así veo yo un Museo del Deporte de Barcelona”.

Poc després d’aquesta entrevista, el CF Junior, una entitat poliesportiva que organitzava anualment una òpera amateur, adreçava una carta a l’alcalde de Barcelona sol·licitant que Can Serra, obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch situada al final de la Rambla de Catalunya,“fuera adquirido por la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes para que pudiera albergar en él un Museo del Deporte”. A la proposta de fer un museu s’hi afegia la possibilitat que l’edifici acollís, “a todas las disciplinas Deportivas de nuestra región, cuya vitalidad rebasa ampliamente los límites actuales” (El Mundo Deportivo 14 de novembre de 1971).

Dos anys després seria el delegat nacional d’Educación Física y Deportes, Juan Gich Bech de Careda, que havia substituït en el càrrec a Samaranch, qui anunciava la creació d’un Museu de l’Esport amb motiu de la inauguració de la IV Biennal de l’Esport en les Belles Arts celebrada en Madrid (La Vanguardia, 5 d’octubre de 1973).

No seria fins a l’arribada de la democràcia que el projecte s’encetà de nou. En aquest cas la iniciativa va anar a càrrec de la Direcció General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya, al capdavant de la qual hi havia Josep Lluís Vilaseca. L’edifici era una altra obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch, la Casa Melcior Colet, situat en la confluència dels carrers Casanova i Buenos Aires. La casa, construïda el 1911, fou propietat de Pere Company, pare del qui anys més tard seria president de la Federació Espanyola de Vela, Miquel Company i Martorell (1971-1984). El 1939 la casa va ser adquirida pel ginecòleg Melcior Colet i Torrebadella per instal·lar el seu consultori i una clínica. L’edifici formava part del catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històric-Artístic de la ciutat de Barcelona des del 15 de gener de 1979. L’1 de juny de 1982 la Fundació Melcior Colet va donar a la Generalitat de Catalunya l’immoble, i s’acordà destinar-lo a crear el “Centre d’Estudis i Museu de l’Esport Melcior Colet”. Aquell mateix dia es constituí un Patronat que estava presidit pel president de la Generalitat, Jordi Pujol i Soley, i del qual formava part Joan Antoni Samaranch. Poc després s’elaborà un projecte per iniciar les obres de restauració i adequar-lo (La Vanguardia, 29 de maig de 1982 i 9 de desembre de 1984). Al capdavant de les obres de recuperació es va situar l’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell, titular de la càtedra Gaudí de l’Escola Superior d’Arquitectura de la Universitat de Barcelona. En una entrevista publicada poc després (El Mundo Deportivo 10 de juny de 1982) el doctor Melcior Colet confessava: “no me ha motivado ninguna otra cosa que el amor a Catalunya y mi deseo de ayudar a que se estudie y estimule algo que preveu importante de cara al futuro: l’esplai (...) porque yo quiero lo mejor para mi Catalunya, y claro, no puede faltar “l’esplai” para los catalanes que significa la pràctica del autentico deporte”.

Al capdavant de la direcció del museu, la Direcció General de l’Esport situà Ricard Sánchez, una persona propera a Samaranch i que es dedicà durant l’any 1985 a cercar fons per al museu. Una de les primeres adquisicions fou la col·lecció de medalles, trofeus i altres records del considerat el millor porter de futbol del nostre país, Ricardo Zamora, El Divino. Els records els posava a subhasta la Galeria Brok, però al final un acord entre el fill de Zamora, compradors i la mateixa galeria, va possibilitar que aquesta els adquirís i els donés a la Generalitat de Catalunya (La Vanguardia, 29 de gener i 19 de juny de 1985). També Joan Antoni Samaranch, que en aquell moment ja era president del Comitè Internacional Olímpic, va donar nombrosos objectes, motiu pel qual se li va habilitar una sala a l’última planta del museu.

El Museu de l’Esport fou inaugurat el 29 d’abril de 1986 en un acte que va ser presidit per Josep Lluís Vilaseca, director general d’Esports, Fidel Sust i Lluís Paluzie. Pocs dies després, el 3 de maig, el museu obria les portes a la Bienal Internacional d’esportistes en l’Art. En l’acte inaugural Vilaseca va dir que “para Catalunya es motivo de gran satisfación poder contar con este museo”; Samaranch afegí en el seu discurs que “gracias al esfuerzo de la Generalitat se ha logrado esta instalación modélica”. L’acte comptà amb la presència d’atletes de la talla de Sergei Bubka i Marita Koch. Aquests esportistes havien vingut a Barcelona per recollir un premi de l’Associació Internacional de Periodistes Esportius, que celebrà la seva 49a Assemblea en el Palau de Congressos del 2 al 6 de maig. Barcelona estava immersa en la lluita per aconseguir els Jocs Olímpics de 1986, la decisió final estava a punt d’arribar. Des d’aquesta data en el Museu Melcior Colet s’han organitzat nombroses exposicions, actes de presentació, rodes de premsa, i el seu auditori acollí sessions de treball del Congrés de l’Esport Català, que arrencà l’11 de novembre de 1993 i finalitzaria el 28 de febrer de 1995. Amb la construcció d’un nou museu de l’esport a Barcelona, el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch, el Museu Colet perd la seva funcionalitat com a museu de l’esport, i moltes de les peces i objectes que allí s’hi exposaven van ser cedides al nou museu. El Museu Colet va tancar parcialment el març de 2015 –resta oberta la sala Pierre de Coubertin– per obres de rehabilitació i accessibilitat, però s’espera que aquestes obres finalitzin la primavera de 2016. En aquesta data, el Museu Melcior Colet tornarà a obrir les seves portes per prestar servei a l’esport català.