Els primers frontons a Barcelona

A El gran libro de la Pelota, editat a Madrid el 1976 i del qual són autors Luis Bombin Fernández i Rodolfo Rozas Urrutia, assenyala que segons informació rebuda per T. Caballé i Colls, exsecretari de la Federació Catalana, el primer frontó de pilota que es va construir a Barcelona obrí al públic el 31 de maig de 1888 amb motiu de l’Exposició Universal. Cal dir que mentre consultàvem l’hemeroteca digital de La Vanguardia (26 de novembre de 1887) hem trobat una breu notícia de l’existència d’un frontó anterior, “ayer a las tres de la tarde ocurrió un lamentable siniestro en el frontón ó juego de pelota situado en la calle de santa Madrona”. El sinistre es provocà el fort vent que va fer caure una paret de 20 metres –probablement del frontó – i, com a conseqüència, va morir una persona i en va ferir quatre més.

Probablement, la pèrdua d’aquest frontó i la proximitat de l’Exposició Universal van propiciar que se’n construís un de nou i que en el programa oficial de l’Exposició apareguessin partits de pilota. El frontó estava situat al carrer València 272 –no correspon amb la numeració actual– i feia cantonada amb el carrer de La Universitat, i que avui porta el nom d’Enric Granados (La Vanguardia, 17 de maig de 1888). La inauguració estava prevista per al 19 de maig, però es va endarrerir, “por no estar concluidas las obras de carpintería, a causa de que los operarios encargados de los trabajos, están atareados con los preparativos para la inauguración de la Exposición Universal” (La Vangurdia, 19 de maig). El frontó obrí les portes el 31 de maig, un dia abans de la inauguració del monument a Colom. Els pelotaris que van participar en la matinal foren: “El Riojano, Iladí, El Vascongado y Agustín. El numeroso público que acudió a presenciar este juego, nuevo en Barcelona, siguió con interés todos los lances del mismo aplaudiendo repetidas veces a los jugadores” (La Vanguardia, 1 de juny). Tot i aquest inici prometedor, el frontó desaparegué de la premsa. Dos anys després, de nou La Vanguardia (30 d’agost de 1890) parlava de l’interès d’una companya estrangera a sol·licitar autorització municipal per construir un skating-ring i un frontó en un dels edificis del Parc de la Ciutadella.

Precisament amb motiu de les Festes del Centenari de Colom es tornava a fer esment d’un frontó al Parc de la Ciutadella, “en la Plaza de Armas se habría construido un gran tablado-escenario y al otro lado del Museo de Reproducciones” –situat en la nau central del Palau de la Indústria– “un frontón para el juego de pelota que podría tener carácter definitivo” (La Vanguardia, 25 de febrer de 1892) i, de fet en el programa oficial apareixien partits de pilota. Al final el frontó canviaria d’indret i es construiria a l’Eixample. Si bé la iniciativa partí dels empresaris Garriga i Parellada, més tard es va constituir una societat anònima que portava com a nom Frontón Barcelonés, i de la qual formava part el Club de Regatas (La Vanguardia, 26 de juny i 7 de juliol de 1892). El frontó es va ubicar en un ampli solar situat al carrer de la Diputació, entre els carrers de Sicília i Sardenya. Aquest frontó era obra de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavechia, que anys després projectaria altres edificis: la duana del Port, el Palau de Justícia, el Patronat Ribas i el Temple Expiatori del Sagrat Cor al Tibidabo. La vida d’aquest frontó no fou tan efímera com els anteriors, ja que tancaria les seves portes el 1902. Fou inaugurat el 19 d’octubre de 1893 amb uns partits de pilota en què van intervenir els jugadors Saturnino Echevarría (Muchacho), Pedro Echevarría (Tandilero), Victoriano Gamborena i Enrique Artaraz (Zurdo de Abando). La recaptació es va recollir en benefici dels pobres i va ser patrocinada per la Junta de Dones. El frontó va funcionar força bé, ja que el 1896 en feien un de nou, cobert, al costat de l’altre, sota la direcció arquitectònica, en aquest cas, d’August Font i Carreras, que havia construït el Palau de les Belles Arts del Parc de la Ciutadella, i seria més tard conegut per dissenyar la Plaça de Braus de Les Arenas i la façana i el cimbori neogòtic de la catedral de Barcelona. Aquest nou edifici s’inaugurà el 3 de desembre i van intervenir els pelotaris Beloqui, Guruceaga i els germans Echevarría (La Vanguardia, 4 desembre).

Que la pilota va trobar aficionats ho demostra el fet que el 1894 es construiria un segon frontó, anomenat Beti-Jai o frontó de la Gran Via, que era situat al carrer de les Corts Catalanes, 67 –no correspon amb la numeració actual– i feia cantonada amb el carrer d’Entença, era propietat de Pedro Puigdevall i tenia capacitat per a 2.000 persones (La Vanguardia, 25 i 28 de desembre). El frontó s’inaugurà el 26 de desembre amb uns partits en benefici de la Congregació de la Caritat Cristiana. El frontó, en el qual fins i tot s’hi organitzaren balls, tancaria les portes per a l’esport de la pilota el 1898 i s’hi instal·laria una escola taurina (La Vanguardia, 30 de maig 1898). 

Abans de finalitzar el segle va construir-se un tercer frontó, el Frontó Condal, que seria el que tindria la vida més llarga, ja que funcionà fins al març de 1924, data en què va ser enderrocat  (El Mundo Deportivo, 12 de març i 2 d’abril). La societat que es va crear per explotar el frontó, para juegos de pelota y otros espectáculos, estava encapçalada pels empresaris Salvador Piera i José María Zunzunegui Echevarría, però a partir de 1907 s’hi posaria al capdavant la Sociedad de Sport Vasco. El frontó, que estava situat al carrer de Balmes cantonada amb el carrer de Rosselló, a prop del baixador de Gràcia, s’inaugurà el 24 de setembre de 1896, “con un lleno completo, hasta excesivo”. Els pelotaris contractats foren Chiquito de Ondaorra, Navarrete, Gamborrena y Chiquito de Abando (La Vanguardia, 26 de setembre). A partir del 1918, en el Frontó Condal s’organitzen vetllades de boxa on combatien les figures més rellevants de la boxa espanyola. Entre les figures mediàtiques que van trepitjar el ring destaca el francès Georges Carpentier, que hi va fer una exhibició el 9 d’abril de 1921. Carpentier s’havia proclamat campió del món del pes semipesant l’any anterior i aspirava al títol en la màxima categoria. L’epitafi que li dedicà El Mundo Deportivo deixa clarà la importància d’aquest equipament: “Ayer 1º de abril, comenzó el derribo del Hermoso Frontón Colón, grandioso edificio orgullo de Barcelona y que para vengüensa de la afición se deja desaparecer (...) Digamos solamente que no hay derecho, que por quienes debían, se deje desaparecer el Frontón Condal único en el mundo” (El Mundo Deportivo, 2 d’abril de 1924).