La copa Stadium i la copa Baró de Güell, dos trofeus amb arrels catalanes
Actualment la copa Stadium i la copa Güell formen part dels Premios Nacionales del Deporte que concedeix anualment el Consejo Superior de Deportes, però no sempre fou així, i gairebé tothom desconeix els seus orígens.
La
copa Stadium, com es detalla en
l’última resolució del Consejo Superior de Deportes publicada en el Boletín
Oficial del Estado núm. 38 del 7 de febrer de 2014, es dóna “para premiar a la persona o entidad que se
haya destacado por su especial contribución durante el año a tareas de
promoción y fomento del deporte”, i la copa Baró de Güell, “para premiar
equipos o selecciones nacionales que más se hayan destacado por su actuación Deportiva
del año”.
De
fet, les copes Stadium i baró de Güell són les primeres distincions que creà la
Delegación Nacional de Deportes presidida pel Tinent General Moscardó, l’heroi
de l’Alcázar de Toledo, i els reglaments figuren en el primer butlletí editat
per la DND i publicat l’1 d’abril de 1943. Precisament en aquest mateix
butlletí surt el Decret firmat pel Generalíssim, on es crea la Delegación Nacional de Deportes de la F.E.T.
y de las J.O.N.S., i on es
detalla l’equip directiu on figuren Josep Mesalles Estivill i el baró de Güell,
dos personatges que, com hem vist en l’article dedicat a la Confederació
Esportiva de Catalunya, havien ocupat càrrecs en aquesta entitat fins a
l’arribada de la República, però conservaven els seus càrrecs en el Comitè Olímpic
Espanyol. Com assenyala Alberto Aragón en el seu llibret Santiago Güell i López: el primer català al Comité Olímpic
Internacional, publicat per la Fundació Barcelona Olímpica (2014), quan
esclatà la Guerra Civil, Güell donà suport als sollevats, i el nou COE quedaria
supeditat a la DND: “Güell, tot i ser
el veritable gestor de l’esport i l’olimpisme espanyol, quedava en un segon pla
(...) Tot i que la dictadura havia esborrat tota la singularitat de Catalunya,
a la DND encara es conservaven petites empremtes de les desaparegudes
institucions esportives catalanes”.
En
el butlletí de la DND s’apuntava que la “Delegación
Nacional de Deportes continúa este año atribuyendo la copa instuida por su
vicepresidente, Ilmo. Sr. Barón de Güell, para premiar al atleta o deportista
espanyol que más se haya distinguido en su actuación Deportiva nacional o
internacional”. En un altre apartat es posa de relleu que
la copa Baró de Güell havia estat instituïda el 1924. Per la seva part, la Copa
Stadium s’havia creat en memòria del periodista Josep Maria Casades, i
instituïda el 1923: “La Delegación
Nacional de Deportes declara que continúe haciéndose cargo de la atribución
anual de la copa ionstituída por la revista “Stadium”, en memòria del
periodistes D. José María Casades, para premiar a la Sociedad Deportiva que
durante el año más se haya distinguido entre todas las de España por su labor
por el fomento y brillantes del deporte”. No seria fins a finals d’any que la DND instauraria altres premis
nacionals: la Copa García Doctor (en
memòria de l’atleta caigut Fernando García Doctor), Copa José Hermosa (en
memòria de l’atleta i capità caigut en combat José Hermosa) i el Premio de la
Delegación Nacional de Deportes (butlletí DND del desembre de 1943). El primer
guanyador de la Copa Stadium fou la Unión África Ceutí, i de la Copa Barón de
Güell el nedador Manolo Martínez, “varias veces campeón de España, poseedor de
plusmarcas y fugura relevante y destacada” (butlletí de la DND el març de
1945).
Com
es pot constatar, no hi havia cap referència a l’entitat que originàriament,
més de vint anys abans, feia entrega d’aquesta distinció, la Confederació
Esportiva de Catalunya, i les similituds són ben clares.
La
Copa Stadium fou una iniciativa de Narcís Masferrer, que havia substituït
Ricard Cabot al capdavant de la revista esportiva Stadium el 1920. La copa era un homenatge al periodista Josep Maria
Casades, mort en accident de trànsit quan seguia la Caravana de França, una prova automobilística de 600 kilòmetres,
que es feia en quatre etapes, amb sortida des de Barcelona, arribada a Font
Romeu i tornada novament a Barcelona (El
Mundo Deportivo, 16 de juny de 1921). Com a periodista,
Casades traballà a Stadium, El Mundo
Deportivo i El Correo Catalán. “Deseando honrar su memòria, rendirle por nuestra parte el debido
tributo de nuestra admiración y carino, “Stadium” ha adquirido una copa, un
trofeu (...) dedicado a la memoria de aquel inolvidable amigo, que oftrendamos
a la Confederación Deportiva de Cataluña para que ésta lo instituya como uno de
sus challenges y premie con él, año tres año, los grandes méritos adquiridos
por la Sociedad Deportiva de Cataluña al llevar a efecto el mayor y más solemne
acontecimiento, a juicio del Consejo directivo de la Confederación o de un
jurado que ella misma designe” (Stadium, 15 de juny de 1923).
La Vanguardia, el 12 de juny, informava que era “una soberbia copa de plata de ley, un verdadero jarrón”, que fou
creada en Casa Valentí. Poc després era Santiago Güell i López, baró de
Güell, qui va oferir un altre trofeu. La Confederació Esportiva “acordó aceptar con agradecimiento el
donativo de una preciosa copa de plata del barón de Güell, habiéndose encargado
al Comitè Técnico la confección de unes bases para su adjudicación anual. Esta
seguramente se adjudicarà al deportista que más sobresalga duranto todo el año
en uno o varios deportes” (La Vanguardia, 26 de juliol de
1923). Les dues copes es concedirien fins a la desaparició de la Confederació,
i ja no van tenir continuïtat amb la constitució de la Unió Catalana de Federacions
Esportives.
La
concessió dels primers trofeus va recaure sobre l’Associació de Lawn-Tennis de
Catalunya, copa Stadium, per l’organització del campionat del món de tennis en
pista coberta, el primer organitzat a l’Estat espanyol; i la copa baró de Güell
al nedador Santiago Ulió (La Vanguardia, 2 de desembre de
1923), de 13 anys, que era membre del Club Natació Atlètic Barceloneta, i que
seria campió d’Espanya de trampolí de 3 metres el 1924 i acudiria, un anys
després, en plataforma i trampolí als Jocs Olímpics de París.
El
1924 la copa Stadium fou concedida a la Federació
Catalana de Motorismo Marítimo, que havia organitzat per primera vegada
una regata internacional de canoas
automóviles; i la copa baró de Güell al ciclista Jaume Janer (La Vanguardia, 27 de novembre de 1924), que el 1923 s’havia proclamat campió
d’Espanya de ciclisme en ruta i que el 1924 havia finalitzat el Tour de França,
després d’haver abandonat el 1920 i 1921.
En
l’assemblea de la CEC del 2 de desembre de 1925 es va aprovar la concessió de
la copa Stadium al FC Barcelona, que
celebrava el seu 25è aniversari i s’havia proclamat campió d’Espanya en guanyar
l’Arenas de Guecho per 2-0; i la copa baró de Güell a Santiago Amat, pioner de la vela a Catalunya, i que va ser
olímpic a París el 1924, i ho seria en dues edicions més, el 1928 i el 1932, tot
aconseguint en aquesta última la medalla de bronze.
El
1926 es van concedir les distincions a Ricard
Cabot, copa baró de Güell; i la copa Stadium al Centre Excursionista de Catalunya (La Vanguardia, 3 de
desembre de 1926). Cabot era un dirigent amb llarga trajectòria, fundador i
director de la revista Stadium; ocupà la presidència de la Federació
Catalana de Futbol (1915); i el 1926 se li havia concedit la primera medalla al
mèrit esportiu de la Federació Espanyola de Futbol i havia estat l’autor del
projecte de reglamentació del professionalisme al futbol (El Mundo Deportivo,
31 de maig de 1996). Per la seva part, el CEC complia els seus 50 anys
d’història. No obstant això, les distincions s’entregarien un any després a la
seu del CEC (La Vanguardia, 17 de desembre de 1927). Una altra
distinció que es va instaurar aquest any fou la medalla Pierre de Coubertin, donada
per l’expresident del CIO (La Vanguardia, 28 de març de 1926)
i que fou concedida al baró de Güell.
A
partir de 1928 s’entregarien els trofeus per temporada. L’assemblea general de
1928 atorgà la copa Stadium, temporada 1927-1928, al Reus Deportiu, i la copa
baró de Güell a Josep Maria Planàs, president del Reial Moto Club de Catalunya,
per haver aconseguit la celebració del campionat de motociclisme d’Europa i que
formaria part del programa esportiu de l’Exposició Internacional de 1929.
En
1929 es va concedir la copa Stadium a la Federació
Catalana de Fútbol i la copa baró de Güell a l’empresari, col·leccionista
d’obres d’art i dirigent esportiu Ròmul
Bosch i Catarineu, que era president del Club Natació Barcelona.
El
1930 la CEC concediria la copa Stadium a la Federació Catalana d’Hockey, “por la meritoria y feliz intervención en
las organizaciones Internacionales que durante el último ejercicio se han
llevado a cabo en ese deporte”, el torneig internacional de les 7
nacions, que es disputà del 22 al 26 de desembre de 1929; i un torneig
interregional que s’adjudicà Catalunya (La Vanguardia, 7 de desembre de
1930). La copa baró de Güell fou concedida al professor Enrique Blanco Alberich, que va fer la proesa de travessar
l’Atlàntic en un petit vaixell al costat de la seva esposa i filla (per
consultar aquest fet vegeu La Vanguardia,
7 d’octubre de 1930).
Amb
la desaparició de la CEC es van deixar de donar els trofeus, però amb
l’aparició de la Unió Catalana de Federacions Esportives es van tornar a donar,
amb un canvi significatiu: la copa baró de Güell passà a denominar-se copa Jaime Güell. Amb l’arribada de
la II República es van abolir els títols nobiliaris, un aspecte que va quedar
reflectit en l’article 25 de la Constitució de la República Espanyola: “El Estado no reconoce distincions y títulos
nobiliarios”. L’altre canvi va estar relacionat amb el nom del baró,
Santiago, que va ser substituït per l’homòleg de Jaime. La primera Copa Jaime Güell es va donar, segons informa El Mundo Deportivo del 16 de novembre de
1934, a l’atleta Joaquim Roca, que havia estat campió d’Espanya de 100 metres
tanques el 1927 i 1929, i de 400 metres tanques el 1930, 1931 i 1934. De la
copa Stadium no he trobat cap referència a la premsa.
El
1935 apareixen de nou els dos trofeus: “La
Unión Catalana de Federaciones Deportivas ha señalado la fecha del sábado, día
16 del actual, para la celebración de la cena homenaje a la señorita Enriqueta
Serrano, don Joaquín Roca y club Natación Atlètic, con motivo de haberles sido
otorgadas las challenger perpétuas Copa Gibbs W. Sherrill -a la qual ja vaig fer referència en l’article
dedicat a la CEC.- Copa Stadium, y Copa Güell, que concede anualmente la
U.C.F.E.”. (La Vanguardia i El Mundo Deportivo, 3 de febrer de 1935). Enriqueta Serrano
es proclamà campiona d’Espanya de 200 metres braça, però sumaria en el futur
altres títols nacionals de natació i es va casar anys després amb el
waterpolista internacional i campió de natació Joan Ricard Gamper, fill de Joan
Gamper.
L’assemblea
de 1935 (La Vanguardia, 20 de setembre de 1935) concedí la copa Stadium
al Moto Club de Catalunya per
l’organització del III Gran Premi de Barcelona de motociclisme; i la copa Jaime
Güell al nedador del Club Natació Barcelona Andreu Lepage, que havia assolit el títol de campió d’Espanya
en 400 metres lliures el 1934 i 1935.
L’esclat
de la Guerra Civil deixaria en suspens la concessió d’aquests trofeus, però una
vegada finalitzada la contesa bèl·lica amb el triomf dels facciosos, els
trofeus van canviar de bàndol, i per fi Santiago Güell i López veia com
desapareixia el nom de Jaime, i tornava a recuperar-se a la placa del trofeu el
seu títol nobiliari.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada