El Gran Price: El primer gran espai multiús de l’esport

Com ja hem vist en anteriors articles, Barcelona ha tingut molts locals on s’ha practicat la boxa, però sens dubte al que més rius de tinta s’han dedicat és al Gran Price, que estava situat al carrer Casanovas 3-5. El local es va inaugurar el 31 de desembre de 1934, i si bé en els anuncis es feia constar que era una Fastuosa Sala de Baile, un anunci del diari La Vanguardia del 4 de gener de 1935 ja el presentava com el Palacio de la Danza y el Deporte. La vinculació amb la boxa li venia per tradició, ja que l’edifici ocupava el mateix espai on havia estat la Bohemia Modernista (1905-1934), i en el qual s’havia fet la primera vetllada de boxa el 23 de desembre  de 1915.

Des que es va inaugurar va tenir força activitat esportiva. El 22 de febrer de 1935 el Sindicat de Periodistes Esportius va organitzar el Ball dels esports. Poc després, el 28 de març, es va disputar el trofeu Cañellas, que enfrontà les seleccions de Castella i Catalunya de bàsquet (34-29 pels madrilenys). La primera vetllada de boxa es va fer el 16 d’abril del mateix any, i en el combat principal s’enfrontaven l’esperança de la boxa catalana, Salvador Lozano, contra el romanès Ion Sandu. També va acollir les competicions de bàsquet femení, gimnàstica, lluita grecoromana, esgrima i boxa de la I Setmana de l’Esport, que fou organitzada l’última setmana del mes de maig per la Unió Catalana de Federacions Esportives. La Guerra Civil trauria protagonisme a l’esport en el Price, i donaria el protagonisme als mítings polítics: pel seu escenari desfilarien polítics de la talla de Dolores Ibárruri, La Pasionaria, Andreu Nin, Julián Gorkin, Alejandro Lerroux o Lluís Companys.

Finalitzada la Guerra Civil, novament el bàsquet seria el protagonista, i el 6 d’octubre de 1939 s’organitzava el trofeu Pedro Conde (president de la Federació Espanyola 1939-1941). El bàsquet fou un esport que en la dècada de 1940, i fins a mitjan anys cinquanta es va practicar regularment al Price. Per citar alguns exemples direm que en la seva pista es va organitzar un encontre internacional entre una selecció catalana i el club Urania de Ginebra (campió Suïssa) el 1942; el mateix any es va fer la Gran Gala en homenatge al Padre Millán, pioner del bàsquet a casa nostra; i allí va veure la llum el Trofeu Samaranch (1953), que premiava el guanyador de la Lliga de Barcelona (el primer guanyador fou el Joventut de Badalona). La primera vetllada de boxa després de la guerra es va celebrar el 19 d’octubre de 1939, i va ser organitzada per la Federació Catalana. El plat fort era el combat eliminatori per al campionat de Catalunya del pes gall que es disputaven Miquel Safont i Josep Vilanova, amb triomf del primer als punts.

No obstant, la boxa s’erigiria com a l’esport rei del Price després del tancament d’una sala tan emblemàtica com el Circ Olimpia (1924-1947), però sobretot de la mà de grans boxejadors com Luis Romero, Fred Galiana i Mimoun Ben Alí. Tots tres ocupen un lloc de privilegi en la història de la boxa espanyola, i tots tres van arribar a ser campions d’Europa. Luis Romero va disputar al llarg de la seva carrera 182 combats (pes gall i ploma), dels quals més de la meitat (93) els va fer al Price. El seu debut professional fou al Price l’11 de febrer de 1942 davant Núñez, al qual va derrotar per inferioritat. D’altra banda, Fred Galiana debutà també com a pes ploma al Price el 17 de maig de 1950, tot derrotant als punts a Fernando Caballero. Pel que fa a Ben Alí, aquest va disputar el seu primer combat professional de la categoria del pes gall a Mellilla, ciutat on va néixer, però el segon ja ho va fer al Price el 30 de juny de 1956 tot guanyant als punts l’aragonès Nuñez. L’altre esport-espectacle que a partir de 1940 deixaria la seva empremta en el ring del Price seria la lluita lliure americana (La Vanguardia, 2 de juny de 1940).

Aquest local, que va acollir misses i sermons durant el franquisme, espectacles musicals, balls, estrenes d’obres de teatre, congressos d’evangèlics, trobades de perruquers, etc., també ocupa un paper destacat en la promoció de la música i poesia catalana en el tram final de la dictadura. Per a més informació en relació a aquest punt, suggereixo visitar el blog Barcelofilia, que dedica un espai al Gran Price. Un altre article molt recomanable de llegir és el que va publicar José Luis Lasplazas ¡¡Adiós al viejo Price!!, a El Mundo Deportivo el 30 de novembre de 1972. Si bé al finals de 1972 el local ja estava tancat, no seria enderrocat per Núñez y Navarro fins al 2 de març de 1973, on s’hi construiria un edifici d’habitatges. La vetllada esportiva pòstuma va tenir com a protagonista la lluita lliure, i entre els protagonistes hi havia El Halcón Peruano, a qui anys més tard em trobaria treballant com a funcionari d’esports de l’Ajuntament de Barcelona, i Joe Adell, un veí del meu barri: Bon Pastor  (La Vanguardia, 25 de novembre de 1972). L’acomiadament “pugilístic” tindria un final més trist: José M. Ibar Urtain, el morrosko o Tigre de Cestona, excampió europeu del pes pesat, reapareixia a Barcelona, però davant dels crits d’un enfadat públic guanyava per desqualificació al seu oponent Roby Harris, que es va deixar caure a la lona del ring en la primera represa. Aquest fou el trist acomiadament del local amb més història de la boxa a Barcelona.