Homenatge a Sempronio - Andreu Avel·lí Artis -, cronista de Barcelona

Com a aficionat de la història de Barcelona m’agrada recórrer als cronistes de la ciutat, i entre aquests tinc una especial predilecció per Andreu Avel·lí Artis, Sempronio (1908-2006), que va rebre aquesta distinció honorífica de cronista l’any 1972. Ell, com assenyalava en una entrevista publicada en el núm. 52 de la revista Barcelona, metròpolis mediterrània, i a diferència d’altres, preferia recollir “el clima humà, no tant la dada exacta”. Al qui fou el primer director del diari Tele/exprés i del primer setmanari en català, Tele/estel, li agradava escriure de la Barcelona “que queda ancorada en uns paisatges que ja no existeixen”. Cal dir que tampoc no s’oblidà d’escriure sobre l’esport. Andreu Avel·lí Artis va començar la seva carrera periodística l’any 1926, al setmanari Borinot, i després de la Guerra Civil formaria part del grup de col·laboradors de la revista Destino (1940), primer utilitzant el malnom de Miguel del Puerto, i després, a partir de 1941, el de Sempronio.

 

A Destino els seus articles ens apropaven al món de l’escena (cinema, teatre, música, etc.) però també podem trobar algun article o una entrevista relacionats amb l’esport. He seleccionat la que es titula Un hijo de Sants, El Rey de la Carambola publicada el 5 de gener de 1946, on entrevistava Joaquim Domingo, i feia una evocació de com era el barri de Sants en l’àmbit esportiu: “Sólo de embocar la Cruz Cubierta y la Carretera, espina dorsal de la barriada, mil y un efluvios deportin-vos nos invaden los sentidos. Aquí el comercio de ciclos de Janer, el que fue inolvidable “routier”. En los escaparates de los opulentos comercios, estallana carteles de competiciones pugilíasticas, anuncios de piscinas y gimnasios. En los espejos de los bares tiemblan, en blanco de España, los resultados de los partidos de fútbol. Aquí, la tienda de Escolà, el interior azulgranas. Unos metros más allá el “Club de Billar”, donde impera Joaquín Domingo, ese muchacho ante cuyo taco se doblegan todas las estrellas extranjeras...”.  Jaume Janer (1900-1941) havia estat un destacat ciclista que havia guanyat el campionat d’Espanya en ruta els anys 1919 i 1923. Josep Escolà (1914-1998), conegut com El Catedrático, havia debutat a la UE Sants el 1934, i havia continuat al F.C.Barcelona, des d’aquella mateixa temporada (1934) fins al 1948 (durant la Guerra Civil, 1937-1939, jugaria en el club francès Sète).

 

Tot i que sobre billar hi ha articles en els seus llibres, Sempronio sostenia a Destino que “el billar nos es un juego totalmente extraño. Las dos o tres veces que, en nuestra vida, hemos cogido un taco, ha sido para entornar una ventana a la que no llegábamos con la mano”.  En aquest article entrevistava Joaquim Domingo, que amb 27 anys havia fet 4.000 caramboles d’una sola tacada. “Sin embargo esta serie, que quizá sea un récord mundial, no fue homologada –advierte Domingo–. Mil setenta y una carambolas es oficialmente mi récord de España”. Domingo confessava a Sempronio que havia après a jugar al Club de Billar Sants, i era un esportista amateur, “tanto que tiene disgustados a sus amigos, deseosos de que el campeón les de lecciones. Pero nuestro hombre se cierra en banda”.

 

Sempronio tenia bon ull: després de l’entrevista a Joaquim Domingo (1917-1981) es proclamaria fins a tres vegades campió del món (1957, 1963 i 1966), va guanyar vuit campionats d’Europa (el primer, a tres bandes el 1948 i l’últim, artístic, el 1969). La ciutat li va concedir tres medalles d’or al mèrit esportiu i li ha dedicat un parc que porta el seu nom. El parc està situat molt a prop de l’Estació de Sants, entre els carrers Vallespir, Badalona, Comtes de Bell-lloc i Passeig de Sant Antoni; i fou inaugurat oficialment el 29 d’abril de 1999 per l’Alcalde Joan Clos amb presència de la seva vídua, Josefina Montforte, i el seu fill Jaume.