Motociclisme: II Gran Premi Espanya – VIII Internacional de Barcelona Motociclisme - 1951 (Mundial IX)

L’afició a les curses de motocicletes va rebre amb entusiasme la decisió de la FIM (Federació Internacional de Motociclisme) quan a finals de 1950 va acordar incloure el Gran Premi d’Espanya – Internacional de Barcelona dins del circuit del campionat del món. Des que el mundial de motociclisme havia arrancat el 1949 amb sis proves, el Reial Moto Club de Catalunya, que estava presidit per Joaquim Dalfau i Abella, va treballar per portar qquesta competició a Barcelona. El 1950 es va organitzar amb èxit la prova pilot, el I Gran Premi d’Espanya, però mancava modificar el circuit de Montjuïc, de només, 3,79 kilòmetres, per un de més gran, atès que la Federació Internacional exigia un circuit al menys de 6 kilòmetres. Tal com assenyala Javier del Arco en el seu llibre 55 años de historia del motociclismo en el circuito de Montjuïc, “los expertos del Real Moto Club tuvieron que exprimirse las meninges para darle a Motjuïc 6,03345 km de desarrollo sin desvirtuar su carácter de circuito duro”. El circuit constava de 25 viratges i un perfil accidentat, molt diferent a d’altres circuits europeus.

Al Mundial de 1951 s’havien afegit dues noves proves, el Grand Prix de France al circuit de Planques, i el Gran Premi d’Espanya a Barcelona, que obria el campionat.  La prova es va disputar el 7 i 8 d’abril de 1951, i va tenir una enorme repercussió mediàtica. Aquest seria un any intens pels afeccionats al motor, ja que al mes d’octubre estava previst fer, també per primera vegada, una prova del mundial de Fórmula 1. Hi havia una altra novetat en la competició, un nou sistema de cronometratge que, com es podia llegir a La Vanguardia del 4 d’abril, “revolucionarà los métodos empleados hasta la fecha para el control de los tiempos en las competiciones deportivas. Se trata de un instrumento de fabricación suiza de alta precisión, que permite fijar en cuatro segundos los tiempos fotografiados sobre una cinta en la que quedan registrados los números de orden de salida y llegada, la hora, el minuto, el segundo y la centésima de segundo, quedadndo eliminados toda clase de errores por su funcionamiento automático”. 

En La Vanguardia del 7 d’abril, el periodista especialitzat en automobilisme Lluís Dupré reconeixia el paper cabdal de l’entitat organitzadora: “Este es el el gran mérito del que somos deudores al Real Automóvil Club de Cataluña: Barcelona posee instalaciones deportivas adecuadas, o capacidad para improvisarlas, como en el caso presente; vibración para prestarle su más efusivo aliento; pero también debía presentar para que su candidatura saliera triunfante ante el concierto internacional de aspirantes, patente de organizaciones de primera clase; y estos cincuenta años de constante labor motociclista de la entidad decana nos han otorgado la validez sin necesidad de recurrir a recomendaciones”.

La resposta del públic va ésser espectacular, tot omplint les voreres del circuit i les tribunes instal·lades als dos costats de l’actual avinguda Rius i Taulet. Com es recull a la portada d’El Mundo Deportivo del 9 d’abril, “podrán haber Grandes Premios, dentro de los que concede el calendario, en que las marcas tengan mayor grososr de cifras. Pero no que obtengan mejor puesta a punto, ni que aporten a estos títulos el calor de un entusiasmo popular, ni de un calor de ambiente tan tenso como el que ayer mañana planeó por Montjuich”.

 

El dissabte es van disputar les proves de 350 cc. (25 voltes) i sidecars (17 voltes). En 350 cc. el podi va estar copat per pilots britànics. En primera posició es va classificar Tommy Wood, que va dominar la prova de principi a final, muntant d’una motocicleta de la marca Velocette; a 2’30’’ va entrar en meta Leslie Graham, també amb Velocette; i en tercera posició, però a 1 volta, entraria C. William Petch, però en aquest cas pilotant una motocicleta AJS. L’espanyol Fernando Aranda, de 41 anys, aconseguiria una meritòria quarta posició pilotant una Guzzi 250. En sidecars el triomf seria per al pilot anglès, vigent campió del món, Eric Oliver, que anava acompanyat de l’italià Lorenzo Dobelli, amb una motocicleta Norton. En segona posició, a 2’04’, entraria la parella italiana formada per Ercole Frigerio i Ezio Ricotti amb una Gilera; i el tercer caixó del podi seria per als també italians Albino Milani i Giuseppe Pizzocri, que entraren amb la seva Gilera a 2’27’’.

El diumenge li va tocar el torn a les proves de 125 cc. amb un total de 17 voltes i 500 cc. amb 34 voltes. La carrera de 125 cc. va ésser la més disputada. El podi va estar copat integrament per pilots italians. En el punt més alt del podi hi va pujar Guido Leoni amb una motocicleta Mondial; en segona posició Carlo Ubbiali, a només 5´´62, i muntant la mateixa màquina; i en el tercer lloc Vincenzo Sanzi, a 8´´96 sobre una moto Morini. Destaca la cinquena posició de Joan Soler Bultó a lloms d’una Montesa i la sisena d’Arturo Elizalde, també amb Montesa. En 500 cc. la victòria fou per al vigent campió del món, l’italià Umberto Masetti, sobre una Gilera, seguit pel britànic Tommy Wood a 1’00’’70, i de l’italià Arciso Artesiani amb una MV Agusta. El rècord del circuit se’l va endur un altre italià, Enrico Lorensetti, amb 3’45’’ i a un promig de 96,535 km/hora, però que es va veure obligat a retirar-se en la volta número 20, com ja va succeir en 125 cc. La quarta posició fou per al pilot espanyol Roger Montané, amb una Norton. Que el circuit era exigent, sobretot per les motos de 500 cc., ho demostra el fet que només van arribar a meta 6 motocicletes de les 28 que van sortir.

En la tribuna d’autoritats hi eren presents el tinent general Moscardó, Delegat Nacional d’Esports; Felipe Acedo Colunga, governador civil; Sabas Navarro, president de la Federació Espanyola de Motociclisme; Francesc Quintana, president del RACC; Joaquim Dalfau, president del Real Moto Club de Catalunya; Joaquim Molins, president de la Penya Rhin, així com representants de la Federació Internacional. En relació a les autoritats hi ha un detall curiós. Malgrat que encara era regidor d’esports, Epifani de Fortuny, baró d’Esponellà, no figura en la llista d’autoritats publicada pels diaris. El baró d’Esponellà havia caigut en desgràcia per la gestió de la vaga de tramvies de Barcelona del mes de març, i el governador civil, Felipe Acedo, determinaria que calia rellevar-lo de les seves funcions. Una setmana després del mundial de motociclisme es va celebrar un Ple Extraordinari -12 d’abril- i al capdavant de la Ponència d’Esports es col·locava Lluís Caralt.