L’equipament esportiu més antic de Montjuïc


Montjuïc és la muntanya esportiva per excel·lència. S’hi han organitzat nombroses competicions internacionals i els Jocs Olímpics de 1992 i s’hi han construït equipaments esportius molt diversos. Sortint un dia del Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch em preguntava quina d’aquestes deuria haver estat la primera, i vaig recórrer a consultar les hemeroteques digitals. Em puc equivocar, però quasi puc afirmar que la primera instal·lació, la més antiga, era un camp de tir al colomí, una activitat sportiva practicada per les classes benestants, i que es va construir en la façana de la muntanya que mira al mar i és coneguda com Miramar. La instal·lació construïda fou construït al costat d’on avui hi ha el camp de tir gestionat pel Tir Esportiu de Barcelona, a la carretera de Montjuïc, però en un cota més alta.

     A La Vanguardia del 7 de setembre de 1883 pot llegir-se que, “a las tres de la tarde debe verificarse la inauguración del nuevo tiro de palomos y gallinas de Miramar (antes Vista Alegre), para cuyo acto los dueños del establecimiento han circulado las correspondientes invitaciones”. L’espai era una esplanada situada per sota del castell de Montjuïc, a prop de la font de Vista Alegre, i amb una vista privilegiada de la ciutat i del port. Malgrat que els caps de setmana Montjuïc era molt visitat per gaudir de la natura, no estava exempt de problemes, tal com es pot comprovar per aquesta informació apareguda al diari La Dinastía el 31 d’octubre de 1883 “Pocos años ha la montaña de Monjuic era un concurrido sitio de paseo, al cual acudía numerosa concurrencia que lo llenaba de animación y encanto. Dábanle atractivo, no solamente su posición que domina la extensa llanura de la ciudad y sus alrededores, sino también la proximidad del mar y las varias fuentes que manan en diferentes puntos de la montaña. Hoy que se han establecido en ésta algunos sitios de recreo, como el restaurante de Miramar y el tiro de Palomos, y que la estación de Villanueva. El ensanche del puerto y la construcción del nuevo cementerio vuelven a llamar el movimiento hacia aquel lado. La autoridad gubernativa prestaría a Barcelona un apreciable servicio si dispusiese una vigilancia perenne y rigurosa que limpiara aquellos sitios, logrando que éstos volviesen a ser lo que fueron, centro de esparcimiento y reunión para los barceloneses”. La instal·lació havia de ser de qualitat, atès que fins i tot hi ha constància que la reina regent, Maria Cristina d’Habsburg, la visità el 1888, com es pot comprovar per una noticia publicada al diari La Dinastía del 18 de maig de 1888: “Al llegar al sitio en que se halla el establecimiento de tiro llamado de Miramar, en el que esperaban a S. M. el general Blanco y algunas otras autoridades, descendieron del carruaje las augustas personas y penetraron en aquel, no sin alguna dificultad para hacerse paso, pues el gentío que las saludaba y aclamaba era verdaderamente extraordinario”.

No obstant això, no va ser l’únic lloc on es practicà el tir al colomí. No es pot assegurar amb certesa, però la llunyania i els problemes de seguretat exposats anteriorment van fer perdre protagonisme a Vista Alegre. A partir de l’estiu de 1887 i fins a principis del segle XX, l’activitat es traslladaria a l’hipòdrom de Can Tunis, on la recent creada Societat de Tir al colomí de Barcelona, organitzaria competicions. Un altre indret on es practicaria aquest esport, i més tard el tir al plat, fou a Torre Melina, a Pedralbes, on des de 1926 i fins 1956, van fer tirades tant la Reial Associació de Caçadors de Catalunya com l’Associació de Caçadors de Catalunya. Fins i tot l’estadi de Montjuïc, amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, i després de la guerra civil durant uns anys, fou escenari d’aquestes competicions.

Abans de continuar cal fer esment que aquest esport va formar part de l’extens programa esportiu dels desorganitzats Jocs Olímpics de París, i on va haver una destacada participació espanyola, ja que Pedro Pidal i Bernaldo de Quirós, marquès de Villaviciosa de Asturias, quedà classificat en segon lloc. Fins ara el Comitè Olímpic Espanyol comptabilitza aquesta medalla, però tal com assenyala Fernando Arrechea al seu blog Olimpismo2007, això és incorrecte. El cert és que en la base de dades de medallistes al web del Comitè Internacional Olímpic no hi consta. El CIO defensa la tesi de l’historiador Bill Mallon, i que apareixen en el llibre The 1900 Olympic Games: Results for All Competitors in All Events. Mallon és una autoritat en olimpisme i fundador de la International Society of Olympic Historians.

L’espai a Miramar (a Montjuïc) tornaria a revifar el 1904, i a La Vanguardia del 19 de març podem llegir: “Hállase ya acordada la instalación de un tiro de pichones y otros sports análogos en la Sección marítima del Parque, y próximamente se celebrará la subasta para la adjudicación del arriendo por la cantidad de 2.500 pesetas por cada uno de los años que dure el contrato”. La Nova Associació de Caçadors de Barcelona –entitat fundada el 1902– arrendaria els terrenys i construiria la instal·lació, segons es pot constatar en un petita notícia-anunci publicat al mateix diari el 29 de maig de 1904: “En la falda de la montaña de Montjuich, y en los terrenos que ha ocupado hasta ahora el tiro llamado de Miramar, se empezarán dentro pocos días las obras de construcción de un nuevo tiro de pichón en jaula. La nueva Asociación de Cazadores de Barcelona, a cuyo cargo está la construcción, ha recibido y estudiado numerosos planos de España y del extranjero, y no perdonará gasto alguno para que este centro deportivo no desmerezca de los mejores en su género”. Tot i la qualitat de l’equipament, el tir al colomí era una activitat de risc, tal com es pot veure en aquesta noticia publicada a La Vanguardia el 6 de febrer de 1905: “Un subscriptor nuestro nos escribe atenta carta, en la que nos pide nos hagamos intérpretes de sus quejas y lamentaciones sobre lo que viene sucediendo a diario en la montaña de Montjuich con los numerosos y temerarios aficionados que, provistos de un armamento completo, esperan se pongan al alcance de sus escopetas los palomos escapados del tiro al pichón, poniendo al mismo tiempo en peligro la vida de quienes, por su gusto o sus obligaciones, se ven precisados a transitar por aquellos alrededores”.
 
El camp de tir al colomí de Miramar, que deixà d’utilitzar-se en detriment d’altres com el de Torre Melina, es modernitzà i tornà obrir les seves portes el 19 de juny de 1947, sota la direcció de la Societat de Tir de Barcelona. Es podien practicar el tir al colomí i el tir al plat, i es construí un xalet per a l’activitat social. El dia de la inauguració es va concedir el privilegi de fer el primer tret al capità general de la regió José Solchaga. Fins i tot aquesta instal·lació acolliria un campionat d’Europa de tir al vol –9 al 14 de juliol de 1953–, i un campionat del món –17 al 20 de maig de 1961– on participaren 320 tiradors de catorze països. Precisament en aquesta darrera competició la selecció espanyola guanyà el títol per equips, i el valencià Francisco Bolinches l’individual masculí. El cert és que aquesta instal·lació també era coneguda pel joc il·legal i s’havia efectuat més d’una batuda policial en les seves dependències. Un altre factor que cal tenir en compte és que el plom de les perdigonades malmetia els jardins de Costa Llovera. L’Ajuntament de Barcelona va recuperar aquest espai i l’enderrocà el 1996, després d’un plet amb els ocupants, menys de cinquanta, que encara utilitzaven la instal·lació. La intenció de l’administració era fer una zona enjardinada, i una de les primeres actuacions fou descontaminar la zona. Finalment, això no va ocórrer atès que es va trobar una necròpolis jueva, i el gener de 2007 la Generalitat de Catalunya declarà l’antic cementiri jueu bé d’interès nacional.

Tot i que el colomí fou substituït per hèlixs de plàstic, aquest esport estava sentenciat de mort a Barcelona mitjançant la Llei 3/1988 de Protecció dels Animals de la Generalitat de Catalunya. No obstant, en el Tir Olímpic encara se’n recorden perquè sovint se’ls embrutava la roba de la sang que queia del cel dels pobres colomins.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1929-1930

VII Campeonato del Mundo de Hockey sobre patines (1951)

Instalaciones Desaparecidas:

Dels voltants del Turó, la Plaça Francesc Macià, i fins a Pau Claris: Diagonal III

Hace 70 años... I Gran Premio de España de Automovilismo, prueba puntuable para el Campeonato del Mundo de Fórmula 1 (1951)