Els Jocs Esportius de Barcelona 1962-1966
A l’inici de l’agost de 1962, l’alcalde de Barcelona, Josep
Maria de Porcioles, acompanyat del
regidor d’Esports Albert Assalit (1961-66), informava als mitjans de
comunicació de la creació dels I Jocs
Esportius de Barcelona – Època Moderna, els quals se celebrarien en el marc de les Festes de la Mercè. El mèrit d’aquesta iniciativa correspon
al periodista i pioner de la marxa atlètica a Espanya Lluís Meléndez. El 1932
va descobrir una làpida romana, encastada en una paret de la cantonada dels
carrers Arlet i Hèrcules. Com que el text era en llatí, va recórrer, per a la
traducció, als serveis del director del Museu d’Història de Barcelona, Agustí
Duran i Sanpere. El text, del segle II d.C, deia que el centurió romà Luci Cecili Optat, veí de Barcino, llegava 250 denaris per a l’organització,
cada any, d’uns jocs de lluita, i que en cas de no fer-se, els denaris havien
de ser transferits a Tarraco. Hi ha
constància que Melèndez suggerí a les autoritats locals després del
descobriment, fer uns Jocs, tal com ho prova una notícia apareguda a El Mundo Deportivo, que assenyala que
durant les Festes commemoratives de la República celebrades del 12 al 18
d’abril de 1936, es faria una “ceremonia
ofical ante a lápida romana de los Torneos de Lucha en Barcelona”.
Formaren part del programa esportiu del primer any, organitzat del 22 de setembre al 2 d’octubre, cinc esports olímpics: atletisme, natació, boxa, gimnàstica i basquetbol. De la importància d’aquests Jocs Esportius és un bon exemple el fet que el cap de l’Estat, Francisco Franco, en fos el president d’honor. S’inauguraren amb un fet singular, una carrera de relleus amb torxes, que sortiren de tres llocs de gran simbolisme històric: l’amfiteatre romà de Tarragona, les ruïnes grecoromanes d’Empúries i el Monestir de Montserrat. Lamentablement, les competicions de boxa, rem i gimnàstica es van suspendre. El 25 de setembre una tromba d’aigua provocà el desbordament dels rius Besòs i Llobregat, i els seus afluents devastaren la comarca del Vallès i d’altres localitats, i deixaven prop de mil víctimes mortals. L’Ajuntament de Barcelona, davant la tragèdia, va decidir suspendre totes les activitats, inclosos els Jocs Esportius.
La segona edició també s’organitzaria en el mes de
setembre, però a partir de la
tercera es traslladà a la primavera. En la Memòria de 1963 s’expliquen
els motius: “no es metereologicamente la
más adecuada... y por otra parte los concursantes extranjeros como los
españoles han rebasado el punto óptimo de preparación... también las gestiones
previas que es inevitable realizar con las Federaciones extranjeras, son de
difícil realización, porque la época de vacaciones (mes de agosto) interrumpen
los planes en curso”. A partir de la tercera edició serien molts els
esports que entrarien a formar part del programa. Per exemple, el 1965, les
proves més destacades organitzades sota el paraigües dels Jocs Esportius foren
el Criterium Internacional d’Atletisme, on van participar dos destacats atletes
olímpics: el saltador de longitud americà Ralph Boston, campió olímpic a Roma el
1960, i John Thomas, plata a Tòquio el 1964 en salt d’alçada, i el Gran Premi
d’Espanya de Motociclisme, prova puntuable pel Campionat del Món i que va veure
el triomf de l’anglès Phil Read.
L’última edició fou el 1966, però deixà dos fets
remarcables. En aquesta ocasió els Jocs van començar l’abril amb la disputa del
I Gran Premi Barcelona Automobilista per a cotxes de Fórmula 2 i 3. Aquesta prova
comptà amb la presència del campió del món Jim Clark i dels excampions mundials
Jack Brabham i Graham Hill. En aquest esdeveniment, l’Ajuntament de Barcelona
donà un magnífic trofeu de marbre i plata, Trofeu
Gran Premi de Barcelona, que havia estat realitzat per l’Escola Massana
d’Arts i Oficis, i on es reproduïa la làpida romana de Luci Cecili Optat. “Es un
trofeo que se instituye por el ayuntamiento de la ciudad para premiar aquellos
resultados deportivos, obtenidos por personas o corporaciones, que por su carácter
excepcional se hagan acreedores de la distinción”. El
segon fet destacable és que entre els guardonats de les medalles al mèrit
esportiu figurava Joan Antoni Samaranch, diputat ponent d’Esports de la
Diputació de Barcelona, i alhora representant a Catalunya de la Delegació
Nacional d’Educació Física i Esports, que va rebre la medalla d’or de mans de
l’alcalde Porcioles.
Els Jocs Esportius desapareixeran de sobte, sense que ningú
donés cap explicació. És probable que el motiu estigui relacionat amb el
desencant que va provocar la nominació de Madrid, al desembre de 1965, com a
candidata dels Jocs Olímpics de 1972, quan qui s’havia postulat de ferm i tenia
darrera un projecte era Barcelona. Malgrat aquesta arbitrària decisió, ningú no pot treure l’originalitat i la
capitalitat esportiva a la ciutat comtal.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada