dilluns, 28 de novembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1931

A un any i mig de la celebració dels Jocs Olímpics de Los Angeles, la preparació dels esportistes espanyols, com en les edicions precedents, no existia. Qui més reivindicava la necessitat de fons per atendre la preparació era la Real Confederación Atlética Española, que recordava que si bé existia un acord per rebre una subvenció per entrada de la Federació Española de Futbol, aquesta no es feia efectiva. En La Nación de Madrid es pot llegir: “La situación económica de las Federaciones atléticas regionales es tan precaria, que a la vizcaína le fueron embargados los trofeos ganados por sus valientes atletas por no tener para pagar el alquiler. La castellana ha, tenido por oficina los cafés, y últimamente ha sido recogida gracias a la caridad de la Deportiva Ferroviaria. Sólo hay una Federación regional "burguesa", la catalana, gracias a su hermana de fútbol, que le da cinco céntimos por entrada, recaudando de 25 a 30.000 pesetas anuales” (La Nación de Madrid  del 3 de març).

Insignia Sessió CIO
© Colecció Olympic Museum, Lausana


Precisament en la reunió de març del Comité Olímpico Español aprovà adreçar-se al govern per a consignar “cuanto antes la cantidad necesaria para cuidar inmediatamente de la preparación olímpica y asegurar la participación deportiva española en los Juegos de Los Angeles”. ( La Vanguardia 14 de març). En la mateixa reunió s’aprovaren els actes de la Sessió del C.I.O. En qualsevol cas cal senyalar que el COE rebia anualment una assignació de l’Estat, però aquesta no revertia en un programa de preparació olímpica, aspecte que fou durament criticat per Josep Antoni Trabal, que era president de la Reial Confederación Española de Atletismo des de 1929, any que portà la seu de l’entitat a Barcelona.

L’1 d’abril es reuní el Ple de l’Ajuntament de Barcelona i s’acordà, a proposta del tinent d’alcalde delegat de cultura Lluís Massot, facilitar el Saló de Cent per fer la reunió del Comitè Internacional Olímpic, “a fin de que pueda tener lugar la sesión inaugural y las sucesivas, facultándose a la Alcaldía para que les ofrezca un banquete de gala, en la forma que disponga, organizándose también una visita colectiva a las diverses dependencias de Cultura” (La Vanguardia 2 d’abril). El programa detallat dels actes programats amb la visita del C.I.O., on hi havia diverses competicions esportives, sortí publicat en La Vanguardia el 19 d’abril.

No obstant, el fet més destacat d’aquest mes, i que canviaria la vida del país, fou l’arribada del la II República després de les eleccions municipals del 12 d’abril, que provocarien la marxa a l’exili dos dies després del rei Alfonso XIII i la seva família. Aquesta situació d’inestabilitat provocà l’absència de molts membres del CIO, molts dels quals pertanyen a la reialesa.

La Sessió del CIO es va celebrar del 25 i 26 d’abril en el Saló de Cent. La benvinguda fou donada per l’alcalde Jaume Aiguader, i en representació del Comité Olímpico Español Fernando Suárez de Tangil i Angulo, comte de Vallellano, el qual va ser elegit membre del CIO en aquella mateixa Sessió a proposta del Comitè Executiu que s’havia reunit el 24 d’abril. En la presidència també hi era el governador civil, Lluís Companys. El punt rellevant de la Sessió era la designació de la seu que acolliria els Jocs de la XI Olimpíada, però la baixa participació va donar peu a posposar la votació, la qual es decidí fer-la per correu (Revue Olympique, juliol 1931). Foren diversos recepcions, dinars i actes oficials programats, però entre ells cal destacar el concert ofert per l’Orfeó Català al Palau Nacional. El Festival esportiu a l’Estadi es va dur a terme el 26 d’abril per la tarda. Més de 50.000 persones acudiren a l’Estadi per veure el partit de futbol que enfrontà a les seleccions d’Espanya i Irlanda (1-1); l’encontre de rugbi entre les seleccions de Paris i Barcelona; i un festival atlètic. En la tribuna d’autoritats, acompanyant al president del CIO, Baillet-Latour, es trobaven el president del govern provisional de la República, Niceto Alcalà Zamora, el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià. El 27 per la tarda els delegats olímpics visitaren els equipaments que podrien ser utilitzats durant els Jocs Olímpics a Montjuïc, el Palau de la Premsa; les pistes de tennis i basquet inaugurades durant l’Exposició; l’estand de la Societat de Caçadors i Tir Nacional, la piscina que s’estava construint; i l’antic Estadi Català. Com es recull a La Veu de Catalunya del 28 d’abril, els membres del CIO “es feren perfectament càrrec de les nostres instal·lacions esportives , les quals van merèixer unànims elogis”. La ciutat, els seus dirigents i les entitats, que es bolcaren en atencions durant la Sessió del CIO, demostraren que estaven preparats per acollir uns Jocs Olímpics. La decepció vindria poc després. El 13 de maig es procedí a obrir els vots per correu (a la Sessió de Barcelona es recolliren 19) en l’edifici oficial del CIO, Mon Repos, a Lausanne, amb presència de Paul Perret, alcalde de la ciutat, i del baró Godefroy de Blonay, president del CIO. Berlin s’imposà a la Ciutat Comtal per 43 vots a 16, amb 8 abstencions  (Revue Olympique, juliol 1931).
CIO, Sesión CIO, 1931
Sopar apertura Sessió CIO 1931 Barcelona
© 1932 / Comité International Olympique (CIO)

Com senyala Alberto Aragón en Santiago Güell i López: el primer català al Comitè Olímpic Internacional (col·lecció Aula d’Història, Fundació Barcelona Olímpica 2013), “En  conèixer el maig la victòria de Berlin, la premsa informava que el COE es reunia pensant en una candidatura per al 1940. Però el clima era de desencís, sobre tot per això, però també pel rebuig del nou president d’Espanya, Alcalá Zamora a entrar en l’organisme -president honorari-, per la dimissió del marqués de Lamadrid i d’altres integrants del COE i per l’amenaça de les federacions de crear una Confederació paral·lela”. Les dimissions es van comunicar en la reunió del Comité Olímpico Español celebrada en Barcelona el 28 de maig. En aquesta reunió el baró de Güell informà que havia presentat la dimissió al CIO -dimissió no acceptada per Baillet Latour-; no es va acceptar la dimissió de Mesalles; i es valorà positivament la creació d’una Unió de Federacions “tampoco había merecido ningún reparo la creación de dicha entidad, que puede ser altamente beneficiosa para los intereses deportivas”.

Alguns mitjans de la premsa de Madrid, especialment el diari republicà d’esquerres El Heraldo de Madrid, carregaven amb força contra el COE, reclamant també la dimissió de Vallellano; i s’insistia en la conveniència de que els representants federatius formessin part de l’entitat: “La organización interna del Comité Olímpico es odiosa, inmoral y antidemocrática. Sépase que lo forman, no los representantes legítimos de las Federaciones deportivas españolas, sino aquellos que designa el Comité para cada deporte. El Comité olímpico no se preocupó nunca de llevar a su seno las personas más capacitadas, sino aquellos amigos a quienes se deseaba dar un poco de lustre” (El Heraldo de Madrid 26 de maig). Després de la dimissió del marqués de Lamadrid, el baró de Güell assumiria interinament la presidència.
Carta Güell a Baillet Latour, president CIO
Font imatge via Olympic Studies Centre (OSC's IOC)
En la reunió de novembre el Comité Olímpico Español informà que s’havia demanat a l’Estat, “se sirva designar un representante que, siendo ajeno a toda organización o relación  deportiva, asista desde ahora a las reuniones  del Comité y hasta haberse efectuado la liquidación total de nuestra participación en  los futuros Juegos” (La Vanguardia 22 de novembre). En la mateixa reunió s’acordà que als Jocs Olímpics de Los Angeles acudirien esportistes d’hockey, boxa, atletisme, tir, waterpolo, esgrima i vela,  però quedant en l’aire la participació en hípica i ciclisme.

dimecres, 2 de novembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1929-1930

Montjuïc, estadi, inauguració, 1929
Estadi de Montjuïc any 1929
Arxiu ©Fundació Barcelona Olímpica

L’any 1929 s’inicià amb la confirmació de que s’anava a construir la piscina a Montjuic, després que es signà l’acord entre el Comitè de l’Exposició i la Societat del Funicular de Montjuïc, la qual cedí uns terrenys limítrofs al funicular per construir la piscina (La Vanguardia, 17 de gener de 1929).  La obres s’iniciaren el 28 de març, tal com publicava La Vanguardia un dia després, “es una fecha para ser señalada en el Libro de Oro de la Natación”. No obstant el plat fort era l’Estadi El primer dia de l’any La Vanguardia publicà un extens article on informava amb detall de totes les dependències. L’Estadi de Montjuïc, que alguns mitjans de comunicació catalogaven com el millor d’Europa, s’inaugurà el 20 de maig. Aquell dia es disputaren unes proves atlètiques, un partit de futbol entre la Selecció Catalana i el Bolton Wanderers, i un partit de rugbi entre Espanya i Itàlia. La inauguració, que fou presidida pels reis d’Espanya, comptava entre els convidats a Baillet Latour, al qual el Comité Olímpico Español i la Confederació Esportiva de Catalunya van oferir un esmorzar en un dels halls de l’estadi. Aquell any, i han motiu de l’Exposició Internacional es desenvolupà un extens programa esportiu amb competicions d’atletisme, automobilisme, bàsquet, beisbol, boxa, ciclisme, escacs, esgrima, esports aeris, futbol, hípica, hoquei, lluita, motociclisme, motonàutica, natació, pilota basca, rem, rugbi, tennis, tir olímpic, vela i waterpolo. 
Estadi Montjuïc, 1929, rugbi, Barcelona
Inauguració de l'Estadi de Montjuïc 1929
Arxiu ©Fundació Barcelona Olímpica

La piscina de Montjuïc estava previst que s’inaugurés el 8 d’agost de 1929, però no va ser possible a causa d’un temporal de pluges, i es va fer finalment dos dies després amb els campionats de Catalunya de natació. 

L’Exposició Internacional finalitzà en gener de 1930, però donà el relleu a una Exposició Nacional que durà fins al 15 de juliol. El tancament de l’Exposició Internacional coincidí amb la caiguda de Primo de Rivera, que presentà la seva dimissió a Alfonso XIII el 28 de gener. Aquest fet, com senyala Xavier Torrebadella en Renovació del discurs olímpic català en una conjuntura d’expansió del sistema esportiu (capítol 3 llibre Catalunya i l’Olimpisme, ed. Generalitat de Catalunya, 2006) va possibilitar un increment a Catalunya de l’associacionisme, i “l’esport fou un dels àmbits favorits”. Un fet poc conegut, és que finalitzada l’Exposició, el consistori barceloní, a proposta de la Confederació Esportiva, valorà la possibilitat d’oferir un dels palaus de l’Exposició Internacional -el Palau Meridional- per transformar-ho en un Palacio de los Deportes: “un grupo de elementos de la Confederación Deportiva han visitado este local, que mide 300 metros por 75, trazándose planos para instal·lar en el mismo una pista de basquetbol, otra de hielo para patinar, un ring para boxeo y, si es posible, habiéndose pedido informes sobre el particular a París, un saltador artificial para la pràctica de saltos de esquí” (La Vanguardia, 15 de gener de 1930). Una vegada finalitzada les tasques del comitè esportiu de l’Exposició, es creà una nova comissió, de la que formaven part  Josep Sunyol, Josep Elias i Juncosa, Joan Cell i Manel Basté, tots ells membres de la Confederació Esportiva de Catalunya que presidia el baró de Güell. El programà abastà els mesos comprés entre maig i juliol, però els acte més rellevants foren un festival dut a terme a l’Estadi el 4 de maig i on van participar nombroses entitats entre les quals estava el Comité Olímpico Español; els encontres Vasconia-Catalunya de futbol, i Languedoc-Catalunya de rugbi, així com l’eliminatòria de Copa Davis Espanya-Japó disputats el primer cap de setmana de juny. Si bé el Comité Olímpico es reunia periòdicament, hi havia moltes Federacions que no havien designat els seus representants en el si de l’entitat; i era qüestionat per la manca de previsió de cara a la cita olímpica de Los Angeles en 1932 (La Nación 20 de febrer).

Abans, però, hi havia hagut una cita històrica a Berlin (22-24 de març) per a l’olimpisme espanyol. En aquesta data es va celebrar la Sessió del Comitè Internacional Olímpic, i en el marc de la mateixa Barcelona fou designada seu de la Sessió del C.I.O. en 1931 per davant Viena i Belgrad. En la mateixa reunió Baillet-Latour confirmà que les ciutats candidates per acollir els Jocs Olímpics de 1936 eren Alexandria, Barcelona, Berlin, Budapest, Buenos Aires, Colònia, Dublín i Frankfurt (Revue Olímpique Juliol 1930).

Com a curiositat esportiva d’aquest any cal esmentar la proesa del professor Enric Blanco i Alberich, nascut a la Barceloneta, però exiliat als Estats Units, que travessà l’Atlàntic amb la seva família a bord d’un veler. Blanco arribà a Barcelona el 5 d’octubre i fou rebut multitudinàriament. Dins del comitè d’honor figurava el Comité Olímpico Español, que estav representat pel seu secretari Mesalles i Estivill. 

En 1926 Pierre de Coubertin havia fundat a Lausanne el Bureu International de Pedagogia Esportiva, i en octubre de 1939 la premsa donava coneixement del seu Manifest per la reforma esportiva. Dins del mateix hi havia el polèmic punt que plantejava la supressió de la participació femenina en les com peticions on participen homes (La Vanguardia 8 de novembre  i La Vanguardia 8 de novembre ). Mereix destacar-se que el Comité Olímpico, a l’objecte de recaptar recursos econòmics,  sol·licità a la Real Federación Española de Futbol la celebració anual d’un partit de futbol “para poder atender deportes necesitados de auxilio, tanto con vistas a los Juegos que se celebrarán en Los Angeles el año 1932 como los que en 1936 pudieran tener efecto en Barcelona”. Aquesta petició seria aprovada per l’Assemblea de la Federació.

Així mateix en la reunió del mes de novembre el Comité Olímpico Español informà de que la Sessió del Comitè Internacional Olímpic es faria del 25 al 28 d’abril del proper any, i alhora demanà a les Federacions i esportistes la màxima col·laboració. També acordà “realizar las gestiones necesarias cerca del Ayuntamiento de Barcelona para que en ningún caso el régimen que pueda adoptarse para las instalaciones deportivas de Montjuich perjudique o dificulte la posibilidad de que se lleven a cabo en las mismas los juegos olímpicos y que fueron solicitados para Barcelona” (La Voz 7 de novembre i La Vanguardia 8 de novembre).