dijous, 28 de gener de 2016

Les instal·lacions esportives del Sol de Baix

En l’actualitat molts no recorden que on està la plaça Sol de Baix al barri de les Corts –entre els carrers de Gerard Piera i Figols- van existir, durant 25 anys, uns equipaments esportius. En 1926 el F.C. Barcelona estava en ple procés d’expansió i cercava terrenys per donar satisfacció a la seva massa social i “para practicar cuantos deportes sean assequibles” (La Vanguardia 14 d’abril de 1926). Si bé, inicialment, la premsa parlà de que s’havien adquirit uns terrenys a Castelldefels, el cert és que finalment s’arrendà la finca de “Sol de Baix”, “Granja del Sol”  o “La Torre del Sol” com també era coneguda, ja que damunt la porta d’entrada a la finca hi havia la imatge d’un sol. La finca, que tenia un sumptuós xalet, es trobava a prop del camp de Les Corts, no massa lluny de La Maternitat, i tenia una extensió de 100.000 metres quadrats. El 21 d’agost de 1926 el F.C.Barcelona presentà als mitjans de comunicació la nova gespa del camp de Les Corts i “els nous camps d’entrenament”. Segons comunicaven La Vanguardia i El Mundo Deportivo “al dia següent estava previst instal·lar dos camps de futbol, y camps pel rugbi, l’hockey i l’atletisme”. L’Esport Català del mateix dia apuntava també, un trinquet, pistes de tennis, “i si tant es demana, piscina i tot, car hom podrà aprofitar la riquesa d’aigua que d’allí mateix surt”. En el xalet de la finca estava previst col·locar els vestidors amb dutxes i un gimnàs. Les obres s’iniciaren el mes de setembre. Com es detalla al Butlletí del F.C. Barcelona de juliol de 1928, i que porta la signatura de E. De Fortuny, delegat de camps, “el contracte s’ha fixat en 5 anys, prorrogables, i sols podrà rescindir-se en l’eventualitat de venda de la finca, tenint sempre reconegut el Club el dret de tanteig”.


Al febrer de 1927 les instal·lacions ja estaven en funcionament. Hi ha constància documental (La Vanguardia 24 de febrer) d’una competició de futbol entre facultats universitàries, i es cedí l’espai a la Federació Catalana d’Atletisme per els entrenament de l’equip de cross. Uns dies després, el 27 de febrer, se inaugurà el camp de bàsquet, que comptà amb la presència de dirigents de la Federació Catalana i Espanyola i del pare Millán, “implantador del nuevo deporte en la Ciudad (...) el campo nos pareció magnífico y casi nos atrevemos a decir como el mejor con que hasta ahora contamos”  (El Mundo Deportivo 28 de febrer de 1927). El Barça, que havia creat la secció l’any anterior, es va enfrontar amb l’equip Tiberghien, i guanyà per un resultat al que no estem acostumats en l’actualitat, 4-0. A partir d’aquest instant les diverses seccions utilitzen la instal·lació. La secció d’hockey, fundada en 1923, jugaria fins que es traslladà al camp de la Pirelli a l’avinguda Diagonal. El rugbi començà la competició a partir del setembre. La secció de ciclisme, fundada aquell any, va fer la benedicció del seu banderí (El Mundo Deportivo 16 de setembre). El base-ball, beisbol, ja s’havia jugat en el camp de Les Corts, des de la seva inauguració, però la secció es creà en 1931, i els terrenys de Sol de Baix acollirien la competició de la Federació Catalana fins el seu tancament. La secció més antiga del club, la d’atletisme, fundada en 1915, utilitzaria les instal·lacions de manera interrompuda, però no disposaria d’una pista pròpia fins a 1930. Si bé, al llibre del centenari de la Federació Catalana d’Atletisme, Història de l’Atletisme a Catalunya, es senyala que els campionats de Catalunya es disputaven a Terrassa, setembre de 1927. Cal afegir, que es disputà una segona jornada a Sol de Baix per acollir les proves de 10.000 metres marxa, 110 metres tanques, relleus 4x100 metres i 400 metres tanques (La Vanguardia 11 d’octubre). En els camps de futbol entrenà el primer equip, i disputaren els seus partits els equips de les categories inferior. També l’equip olímpic argentí entrenà a Sol de Baix abans de caure derrotat per el Barça per 4-1 al camp de Les Corts en febrer de 1928.
Sol de Baix, com apareix en el Butlletí del club abans esmentat, fou visitat, primer pel president d’honor del CIO, Pierre de Coubertin, durant la seva estada al novembre de 1926 a la ciutat comtal, el qual “reconegué que constituïen una de les coses, esportivament, més reeixides”; i pel president del CIO, el comte Baillet-Latour, que acudí per posar la primera pedra de l’Estadi de Montjuïc el 2 d’abril de 1927, i afirmà, que “no estranyava, després de contemplar els esmentats camps, que el “Barcelona” fos una de les societats de més relleu del continent”. 
A partir de la temporada d’inicis de 1932 el club rescindí el contracte d’arrendament. Un titular de La Vanguardia del 11 de març de 1932 “Los terrenos del Sol de Baix van a ser convertidos en un parque donde se explotaran deportes profesionales, especificava que s’anava a construir el primer canòdrom de la ciutat, però que també es disputarien carreres de dirt-track i competicions d’hípica de la “especialidad de trote”. La mateixa notícia parlava de la construcció d’una piscina de 50 metres que no es va dur a terme. El Mundo Deportivo, en les seves edicions del 10 i 11 de març, esmentava que en la instal·lació també tindrien cabuda el tennis, el rugbi, la natació, el futbol, el beisbol, “y otros deportes amateurs”; i feia una llarga entrevista, que sortí en portada, a Miquel A. Socasau, director general esportiu de l’entitat encarregada de la gestió, l’Associación Hipico-Galguero Deportiva de Catalunya. La presentació oficial i visità a l’equipament –pista per carreres llebres i canòdrom- per a la premsa i autoritats locals s’efectuà uns mesos després (El Mundo Deportivo 30 juliol). La inauguració de l’hipòdrom es va fer el 5 de setembre, dues vegades (28 d’agost i 2 de setembre) es va suspendre a causa de la pluja (La Vanguardia 6 setembre). El cert és que la vida de l’hipòdrom fou molt curta, i les curses de llebrers agafaren el relleu i el protagonisme. Aquest canvi propicià que la instal·lació passés a denominar-se Canòdrom Park. Era el primer canòdrom que es construïa a la ciutat. Com es senyala Xavier Theros en el seu article Historias de perros veloces, publicat en El País el 8 d’agost de 2011, la direcció requeia en Josep Vergés, que més tard seria propietari de l’editorial Destino. La inauguració es va fer el 19 de maig de 1934, i s’organitzaren curses de llebres els dissabtes, diumenges i dilluns (El Mundo Deportivo  20 de maig); i es feien apostes ja que la República les havia legalitzat. Poc després s’instal·là la il·luminació, la qual permetia organitzar curses nocturnes, i també revetlles, com per exemple la realitzada per celebrar el dècim aniversari de la Metro Goldwyn Mayer (El Mundo Deportivo 22 de juny).
Malgrat la Guerra Civil es continuaren organitzant curses de llebrers, i també, des de 1937 es programaren algunes curses ciclistes. Només tancaria portes durant un breu període de temps, des de setembre de 1937 fins al 15 d’abril de 1939, quan es va reprendre les curses de llebrers. En gener de 1940, com a conseqüència de l’espanyolització dels noms estrangers i catalans, es passà a denominar-se Canódromo Parque. No obstant, lo més curiós és que la referencia en català al lloc, Sol de Baix, figurà al costat del nom del canòdrom fins la seva desaparició. 
De fet, en la dècada dels quaranta la Unió Esportiva Sants organitzà diverses curses ciclistes (La Vanguardia 20 de juny de 1943 i 4 de juliol de 1947). L’última competició rellevant de llebrers fou el XI Campionat d’Espanya de pista, trofeu del Generalíssim, que es celebrà del 9 al 12 d’octubre, dia de la Hispanitat (El Mundo Deportivo 13 d’octubre de 1949). A principis de 1950, les curses de llebrers havien desaparegut del Canòdrom. A l’estiu s’instal·là una nova pista de cendra (414 metres de corda), en l’interior de la pista de llebrers per organitzar carreres de mitgets, una competició de cotxes petits, d’un sol seient, que estava desproveïts de frens i caixa de velocitats, i que s’havia importat dels Estats Units. La primera carrera d’aquests cotxes es va fer el 11 de juny (La Vanguardia 10 de juny de 1950). El Sol de Baix tancaria les portes definitivament el juny de 1951.

dimecres, 20 de gener de 2016

Hércules, Barcelona i l’Esport

                                                       Dedicat al Dr. R. Balius i Juli

L’heroi i semidéu mitològic grec Herakles, fill de Zeus, l’Hércules dels romans, atresora en el seu currículum una estreta relació amb l’olimpisme i Barcelona. Aquesta relació li ve de fa molt de temps, de fet, tant el poeta líric de la Grècia clàsica Píndar, a la seves Odes triunfals, com més tard, el geògraf e historiador Pausànias, a la seva Descripció de Grècia, sostenen que la paternitat/fundació dels Jocs de l’Antiga Grècia, que es feien al santuari d’Olimpia, és debien a aquest personatge i a un dels treballs –l’encarregaren dotze- que va haver de complir a les ordres Euristeu, després d’haver matat als seus propis fills. 
Hi ha altres versions del naixement dels Jocs que es manteniren durant diversos segles, però aquesta és la versió més difosa. D’altra banda, hi ha diverses llegendes sobre la fundació de la ciutat de Barcelona a mans d’Hércules, i totes, amb variacions, tenen que veure amb els seus treballs. Cal remarcar que cap font d’època romana connecta la fundació de la ciutat amb el déu colonitzador, són autors d’època medieval qui fan aquesta associació, com ‘Història dels Gots’, escrit sota el regnat de Joan II “El Sense Fe”. Com em senyala l’amic Alberto Aragón, responsable del Centre d’Estudis Olímpics Joan Antoni Samaranch, “es va aprofitar el mite que li assignava l’erecció de dues columnes als dos costats de l’estret de Gibraltar (Estrabó 3, 5, 5) per establir l’arribada de la civilització al Mediterrani occidental”. 
Una llegenda està relacionada amb motiu del desé dels treballs que van encarregar a l’heroi Hèrcules, el qual va matar al gegant Gerió desprès d’una ferotge batalla. Hèrcules esgotat va descansar, un cop despertà va veure una bonica plana on decideix fundar la ciutat de Barcelona.  L’altra llegenda sosté que després d’aixecar els Pirineus per donar sepultura a la bella Pirene, filla del primer rei dels íbers, amb la qual festejava, es sentà a descansar a la vessant  de la muntanya de Montjuïc i va refrescar-se al mar. Quan veu que la plana s’extenia als seus peus, Hèrcules decideix, entre treball i treball, fundar una ciutat en aquest indret geogràfic. La fundació va tenir lloc durant el quart treball encarregat, al unir-se amb Jàson i els Argonautes. La flota on anaven es va dispersar com a consequència d’una tempesta, i una d’elles es va perdre, la nona. Finalment, la van trobar i en aquell lloc decidiren fundar la ciutat de Barca-nona. El reconegut poeta Jacint Verdaguer va deixar constància d’aquest fet en la seva obra l’Atlàntida.
L’heroi grec Hèrcules està present en diferents espais públics barceloníns. El trobem en un carrer, una font i unes escultures. Podem consultar una àmplia informació a la web dedicada a l’Art Públic de l’Ajuntament de Barcelona. Probablement, el patrimoni cultural més antic relacionat amb l’heroi grec és la font. A principis dels segle XIX, s’instal·là la font d’Hércules al Passeig de l’Esplanada -actual passeig Lluís Companys-, obra de Salvador Gurri i del marbrista Moret. Quan aquest espai desaparegué, per la transformació de la Ciutadella (1881), es traslladà la font al costat del Palau de les Belles Arts. Finalment, amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, la font es traslladaria al Passeig de Sant Joan - Còrsega, on avui encara la podem veure. 
Les escultures les trobem a la plaça Catalunya i a la Granja Vella-Seminari de Martí Codolar, a l’avinguda Cardenal Vidal i Barraquer. L’escultura en bronze de la plaça Catalunya és la d’un Hèrcules adult, obra d’Antoni Parera (1928). En canvi, les escultures dels jardí romàntic de la Granja Vella, són dotze estàtues de marbre blanc, d’autor desconegut, i representen a nens fent els dotze treballs. 
La font i l’escultura no tenen cap relació amb l’esport, peró el carrer d’Hèrcules, situat molt a prop de la plaça Sant Jaume, si té. L’actual Diccionari Nomenclator de les Vies Públiques de Barcelona informa que el carrer és d’abans de l’any 1965. El cert és que hi ha mapes de 1940 on ja apareix el carrer. Precisament, en aquest carrer estava instala·lada una de les portes de la caserna del cos de bombers, l’altra estava al carrer Arlet. El més curiós rau que en aquesta cruïlla, el periodista esportiu Lluís Melèndez, trobà l’any 1932 una làpida romana encastada a la paret. Com el text estava escrit en llatí va recòrrer als serveis d’Agustí Durán i Sanpere, director del Museu d’’Història de Barcelona, per la seva traducció. La làpida donava informació que Luci Cecilio, centurió de la Legió VII Gemina Félix, donava en llegat 7.500 denaris per organitzar uns jocs de lluita i proporcionar oli al poble en les termes públiques. Melèndez va intentar que aquest descobriment servís per organitzar un esdeveniment esportiu, peró només va conseguir una cerimònia oficial davant la làpida amb motiu de les Festes Commemoratives de la República (El Mundo Deportivo 4 d’abril de 1936). No seria fins a trenta anys després que, a partir d’aquesta història, Albert Assalit, regidor d’esports de la ciutat comtal, disenyaria un programa esportiu que portaria per nom Jocs Esportius de Barcelona, i s’organitzarien per primera vegada en 1962 (Els Jocs esportius de Barcelona 1962-1966, col·lecció Aula d’Història, Fundació Barcelona Olímpica 2013).


Trenta a anys després, l’estiu de 1992, trobem un altre vegada relacionats l’esport, la ciutat i Hércules. Primer, a partir de l’interessant article Heràcles, els Jocs Olímpics i Barcelona, del qual és autor el Dr. Balius i Juli, i fou publicat a la revista Apunts el mes de juny. Després de la cerimònica d’obertura dels Jocs Olímpics.
En l’article, el doctor Balius, llicenciat en Medicina i Cirurgia, fill de metge i pare de metges, el qual atresora en el seu curriculum diversos càrrecs a l’administració esportiva de Catalunya, descriu les llegendes d’Hércules i la ciutat. En elles, ens recorda que, fins i tot, al mateix Ajuntament, podem trobar una placa gravada de l’any 1550 amb  “Barcelona ab Hercules condita”; i ens presenta la figura de l’artista Emile-Antonie Bourdelle, el qual havia fet, inspirat per les Odes de Píndar, uns dibuixos de l’Hércules arquer pels Jocs Olímpics de Paris de 1924, i que més tard faria una escultura amb la mateixa temàtica que seria adquirida pel Comité Internacional Olímpic. No deixa de ser curiós que, també als Jocs Olímpics de Barcelona, un altre arquer, Antonio Rebollo tingués la responsabilitat d’encendre la flama olímpica en el pebeter que il·luminà l’Estadi. Pels amants de l’esport i l’art, recomano llegir els nombrosos i interessants articles del Dr. Balius i Juli –Els cartells de La Volta; L’esport en l’obra de Hans Enri; L’art, testimoni del naixement de l’esport; etc.- que han sortit publicats a Apunts d’Educació Física i Esport, i que podeu consultar a internet.  
Hércules, com era previsible, per la seva doble vessant abans esmentada de fundador dels Jocs d’Olimpia i Barcelona, va ser un dels protagonistes a la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics, que es va celebrar el 25 de juliol de 1992. Sobre aquest fet escriu un article José Olives, El mito de Hércules en los Juegos, en la secció Opinión de La Vanguardia el mateix 25 de juliol. 
Una de les parts de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona portà per nom Mar Mediterrania, i narrà el viatge i peripècies de Jàson i els Argonautes durant el seu viatge pel Mar Olímpic. La posada en escena era de la companyia de teatre la Fura dels Baus i la música de Ryuichi Sakamoto. A diferència del poema èpic d’Apol·loni de Rodes, on els Argonautes s’enfronten en el seu viatge a pirates, monstres o fúries; en aquesta ocasió els reptes als que van fer front els argonautes moderns van ser la guerra, la contaminació, les enfermetats i la fam. Finalment, l’Hércules articulat de quatre metres, després de creuar la pista de l’Estadi Olímpic, separava les columnes de la fi del món, les que separaven Europa i Àfrica, i escenogràficament es donava entrada al mar possibilitant l’unió de pobles, cultures i races. 
En Manuel Hurga, director de les cerimònies –inauguració i cloenda- explicà en la seva web. “La leyenda de Hércules, es la aventura humana. Bajo la protección del sol, fuente de vida, Hércules inicia un viaje para conocer los límites del mundo: es la primera carrera olímpica (...) Protegidos por el espíritu de Hércules, los hombres comeinzan la aventura adentrándose en el mar. Van en una nave, armados con la inteligencia, el coraje y la cultura (...) Vencedores de las fuerzas del mal, los hombres cruzan el mar, repitiendo la hazana de Hércules. Celebran su alegría fundando una ciudad. La leyenda dice que esta ciudad es Barcelona”.  
Hèrcules i Barcelona units per l’esport i l’olimpisme, Hèrcules i Barcelona, amics per sempre.

dijous, 14 de gener de 2016

Esportistes Il·lustres

Navegant per les hemeroteques digitals em vaig trobar un interessant article en el segon número de Sport Català, publicat el 15 d’abril de 1925, amb el títol Esportius Il·lustres, signat per Joan Crexells. Abans d’esmentar a quins il·lustres fa referència l’article, cal dir que Joan Crexells i Vallhonrat (1896-1926) fou un escriptor i intel·lectual, que es dedicà al periodisme en el diari La Publicitat, i com es senyalava a la revista digital de literatura i traducció del PEN català, “a través dels seus escrits i conferències incorporà els nous corrents de pensament europeus a la cultura catalana”. Malgrat el pas del temps encara és viu, ja que l’Ateneu Barcelonès, del qual era soci, organitza anualment un premi literari que porta el seu nom. Al marge d’aquest article de temàtica esportiva, cal esmentar altres dos escrits que sortiren publicats a La Publicitat: Els límits de l’esport, el 4 de novembre de 1924, i L’element moral en l’esport, el 27 de febrer de 1925. Del primer article, he tret unes reflexions envers l’esport que són plenament vigents avui en dia: “a) L’esport no és un fi en ell mateix, sinó un mitjà; b) és un mal que el públic es preocupi de qüestions que sorgeixen entorn de l’esport, i que ni són purament esportives ni tenen res a veure amb la finalitat elevada de l’esport; c) tots els avantatges de l’esport deriven de practicar-ho, i no de veure’l practicar; i d) la utilitat social o nacional de l’esport està en proporció de les persones que el juguen, no de les persones que el juguen a la perfecció”.

Entrant ja de ple en l’article dels Esportistes Il·lustres, del primer esportista que fa referència és d’Esteve Terradas i Illa (1883-1950), “l’eminent matemàtic, catedràtic a la Universitat, que jugà a futbol amb el Barcelona i ha estat campió d’Espanya”. Terradas té un extens currículum acadèmic, però podem gaudir la seva obra veient les voltes catalanes  a les estacions de Catalunya i Plaça Espanya del Metro de Barcelona, precisament en aquesta última té dedicada una placa en llatí. Malgrat la cita de Crexells,  i consultat el Centre de Documentació i Estudis del F.C.Barcelona, no consta cap referència a Terradas com a jugador del Barça.no he trobat cap altra referència a Terradas com a jugador de futbol. L’altre il·lustre esportista és l’economista i polític Josep Maria Tallada i Paulí (1884-1946) “que fou un excel·lent jugador de futbol”, i hauria d’afegir, un bon dirigent esportiu. Tallada sempre va estar vinculat al R.C.D. Espanyol, fou tresorer quan presidí el club Josep Maria Bernadás i Viladesau; i  presidí la Federació Catalana de Clubes de Football (1914-1915). Durant la II República fou diputat al Parlament de Catalunya per la Lliga Regionalista.

Crexells continuava dient en el seu article: “Heus aquí uns quants casos de persones notabilíssimes dintre la seva professió que practiquen un esport a casa nostre. Pompeu Fabra, l’eminent gramàtic, és un bon jugador de tennis i un bon nedador”. Pompeu Fabra després de jugar assumiria rols dirigents. Primer presidiria la Federació de Lawn-Tennis Catalunya (1927-1935); després, a finals de març de 1931, i quan desapareix la Confederació Esportiva de Catalunya, assumeix la presidència de la Unió d’Esports de Catalunya, entitat que precedeix a la Unió Catalana de Federacions Esportives, que es constituí el 3 de juliol de 1933, al carrer del Carme número 30 principal, seu de la Federació Catalana de Lluita. La junta estava novament presidida per Pompeu Fabra, i les vicepresidències les ocupaven el baró de Güell, Ramon Peypoch i Josep Suñol. Crexells al mateix paràgraf afegia  altres il·lustres: “Pau Casals, un dels prestigis mundials que tenim a Catalunya juga també al tennis. També hi juga el conegut especialista de malalties de l’estómac el Dr. Tarruella. El Dr. Trueta és un excel·lent nedador. Lluís Nicolau d’Olwer, el nostre gran hel·lenista i polític, practica la natació i l’esgrima”. El prestigiós violoncel·lista Pau Casals (1876-1983) s’havia construït una pista de tennis de terra batuda en la seva casa de San Salvador (El Vendrell) en 1915, però també practicà l’excursionisme, la natació, el ciclisme, l’hípica i el billar. Sobre la figura esportiva de Pau Casals recomanem llegir la seva biografia, Conversacions amb Pau Casals (1954), de la qual és autor Josep Maria Corredor, i l’interessant article del Dr. R. Balius i Juli, Un esportista anomenat Pau Casals, publicat en la Revista Olímpica al gener-febrer de 1984.

Un altre exemple va ser el Dr. Josep Tarruella i Albareda (1870-1957), el qual a més de jugador de tennis (La Vanguardia 8 de novembre de 1921 i 28 de juliol de 1922), també va ser president de l’Universitari F.C., de la Federació Catalana de Futbol (1912-1913) i de la Reial Societat de Tennis Pompeia (La Vanguardia 24 d’abril de 1929).
              
L’article també parla del Dr. Josep Trueta i Raspall (1897-1977), que s’especialitzà en la cirurgia de les extremitats, a més de la natació, el futbol, la boxa, el tennis, l’atletisme, i les diverses armes de l’esgrima: espasa, sabre i floret. Com es senyala en l’article Josep Trueta i Raspall. El mètode Trueta (quaderns de la Fundació Dr. Antoni Esteve Nº 1). La ciutat li dedicà uns jardins al seu barri, precisament on havia estat ubicada la desapareguda piscina del C.N. Poble Nou.
                                                                           
Lluis Nicolau d’Olwer (1888-1961), polític d’ideologia catalanista i republicana, fou regidor a l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista, presidí l’Ateneu Barcelonès (1933), fins arribar a ministre d’Economia durant la República. En 1939, Nicolau abandonà Catalunya camí de l’exili. A més de la natació i l’esgrima, com ens senyala Crexells, practicà també l’equitació pels camins de Vallvidriera.

En el següent paràgraf Crexells afegeix: “També és un impertèrrit nedador el poeta Miquel Ferrà. El formidable periodista Josep Pla ha estat un bon jugador de futbol”. El poeta mallorquí  Miquel Ferrà i Juan (1885-1947), quan vivia a Barcelona visitava sovint el Reial Club de Tennis Barcelona i va descriure diversos esports en les seves poesies. Per conèixer més a fons el personatge es pot consultar l’article del Dr. Balius i Juli, L’esport també pot inspirar poesia, publicat en el nº 54 de el 4 Trimestre de 1998. 

Com exemple, la poesia dedicada a la Vela: 
Pel cim dels màstils corre una alegria 
de gallarets dansant a I'oratjol. 
Damunt la mar magnífica el migdia 
encén totes les lIums del juliol. 
La balandra ix del port plena de sol. 
S'inclina al ven qui se la 'n du la vela,
 i amb balanceig ardit empren el vol: 
darrera bull la fervorosa estela. 
Bruna, en la pell les salabrors marines 
i enlluernant tota ella de blancor, 
el capell tènue protegint les nines, 
ella asseguda a popa du el timó, 
entre el blau guspireig de la maror
i un voleiar lIumínic de gavines.

L’escriptor i periodista Josep Pla i Casadevall (1897-1981) va deixar de jugar a futbol aviat, el seu germà era més aficionat i millor jugador. No obstant va escriure sobre ell alguns articles, els quals podem trobar al primer volum de les seves Obres Completes, Quadern Gris.

Els últims personatges que apareixen en l’article de Joan Crexells formen part d’un equip de futbol que jugaven alguns diumenges: “els pintors Domènec Carles i Rafel Benet; Nicolau Rubió, director del Jardins Municipals; el distingit arquitecte Ramón Reventós, etc. (...) Al rugby, que sapiguem, només hi ha un intel·lectual, que és el poeta Rosend Llates”. Hi ha obres del pintor i escriptor Domènec Carles i Rosich (1888-1962) al Museu Europeu d’Art Modern de Barcelona; i de Rafel Benet i Vancells (1889-1979), pintor, crític i historiador d’art, trobem obres al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

L’article també parla de Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981) arquitecte, urbanista i periodista; molt lligat a l’historia de la ciutat per ser durant dues dècades director de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona, i de l’arquitecte Ramon Raventós i Farrarons (1882-1976), el qual va estar vinculat a l’Ajuntament de la ciutat comtal al ser el cap del servei d’edificis. Entre els seus projectes més importants es troben les Torres Venecianes, el Teatre Grec i el Poble Espanyol construïts amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929.

Finalment, l’últim il·lustre de l’article és Rossend Llates i Serrat (1899-1973), que fou un escriptor, periodista, crític musical i compositor. Crexells finalitza el seu article dient: “Hi ha, doncs, un gran nombre de personalitats que practiquen algun esport”. però per exemple, ell s’oblidà de mencionar als aficionats del ciclisme i de l’automobilisme com Ramon Casas i Carbó (1866-1932) o Santiago Rusiñol i Prats (1861-1931). Caldria que aquest costum es generalitzés. El dia que els camps de futbol no es veiessin tan plens com ara, perquè una part de la gent que hi va, hagués de jugar a llur torn, fóra senyals que s’ha estès una concepció de l’esport més beneficiosa per l’individu i per la Pàtria”.

dilluns, 4 de gener de 2016

Samaranch, regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona (1955-1961)

Recentment, el Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport Joan Antoni Samaranch ha finalitzat un treball de recerca de l’etapa que Samaranch va estar al front de la regidoria d’esports de la Ciutat Comtal. Coincideix en el temps quan comença també el seu interès pel moviment olímpic. D’altra banda, s’ha constatat que la dècada dels anys cinquanta, juntament amb al període comprés des de les primeres eleccions municipals d’abril de 1979 fins als Jocs Olímpics de juliol de 1992, es pot considerar com un dels períodes més rellevants de l’historia de l’esport barceloní.  
Joan Antoni Samaranch arribà a l’Ajuntament de Barcelona amb un bagatge sòlit i de  prestigi. Amb 34 anys, Samaranch gaudia d’un impressionant currículum esportiu: seleccionador nacional (1947); responsable de l’organització dels exitosos mundials d’hoquei sobre patins disputats a Barcelona en 1951 i 1954, on Espanya es proclamaria campiona del món; vicepresident de la Federació Espanyola d ’Hockey i Patinatge (1949); directiu de la Federació Catalana de Futbol (1952) i Espanyola de Basquet (1953); i president de la Federació Espanyola de Patinatge, que s’havia creat en juny de 1954, pocs mesos abans d’entrar com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona. A tot això, cal afegir el seus primers passos dins del moviment olímpic (al 1952 acudí als Jocs Olímpics d’Hèlsinki com corresponsal del diari del Moviment La Premsa), ben arropat pel baró de Güell –membre del CIO- i Otto Mayer, canceller del Comitè Internacional Olímpic i secretari de la Fédération Internationale de Roller Sports.


Samaranch fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel terç de corporacions i d’entitats econòmiques, culturals i professionals en les eleccions municipals del 21 de novembre de 1954 i va ser enllestit en el Ple  municipal del 6 de febrer de 1955. 
En aquell moment, l’alcalde de Barcelona era Antonio Maria Simarro. En la seva semblança biogràfica publicada a El Mundo Deportivo, el 6 de desembre, i a La Vanguardia , el 7 de desembre de 1954, s’assenyalava que: “es natural de Barcelona y cuenta 34 años de edad y de profesión técnico textil. Es muy conocido en los medios industriales y deportivos, nacionales e internacionales, especialmente por su activa intervención en el hockey sobre patines, del que fue introductor en España, hasta conseguir los triunfos conocidos que le han valido a nuestra Patria el campeonato mundial de la especialidad (...) Es militante de F.E.T. y de las J.O.N.S. Está en posesión de diversas condecoraciones de la Cruzada, de la encomienda de la Orden de Cisneros, medalla al mérito deportivo nacional y medalla de la Diputación de Barcelona. Asimismo le fue adjudicada la Copa García Doctor, de la Delegación Nacional de Deportes por su meritoria actuación en este campo (...).
Samaranch ocupava una de les vicesecretaries del Comitè Organitzador dels Jocs Mediterranis, on havia entrat el gener de 1954 com a responsable de premsa i propaganda. Ell coneixia la situació de la política esportiva municipal d’aquells moments i mantenia una estreta relació amb els dirigents de clubs i federacions. El 10 de juny de 1955, va assumir la regidoria d’esports, rellevant en el càrrec a Carlos Pena Cardenal, el qual havia estat cessat pel seu enfrontament amb el governador Felipe Acedo Colunga. En aquell moment, Samaranch ja era responsable de l’àrea d’esport i turisme de la Diputació de Barcelona, presidida per Joaquim Buxó Dulce Abaigar, marquès de Castell-Florite (La Vanguardia 2 i 3 d’abril de 1955). 

Joan Antoni Samaranch va ocupar el càrrec de regidor d’esports fins a 1961, però no abandonà la Diputació de Barcelona, on continuà al front de la Comissió d’Esports (La Vanguardia 2 i 4 d’abril de 1961). En aquest període, la ciutat de Barcelona consolidà la seva projecció internacional. Entre els principals esdeveniments destacar l’arribada de la VI Flota (gener 1951), però sobretot  l’organització dels Jocs Mediterranis (juliol 1955).

A Joan Antoni Samaranch no li podem atorgar el mèrit d’haver aconseguit els Jocs Mediterranis de 1955, ja que aquest pertoca al baró de Güell i el baró d’Esponellà, primer regidor d’esports de la ciutat. En canvi, Samaranch si tenia el mèrit d’haver estat capaç de fer rodar l’organització de manera eficient, i d’introduir novetats que han perdurat en el temps: com el trasllat d’aigua del Mediterrani en un àmfora a la cerimònia inaugural –idea original del periodista Carlos Pardo-, o la realització d’un extens programa cultural. Aquestes actuacions van fer merèixer el reconeixement d’Armand Massard, vicepresident del CIO, que sortí publicat en Solidaridad Nacional el 26 de juliol: “Mis saludos al amigo Samaranch, por el acierto de trasladar en un ánfora el agua desde Ampurias, que ha presidido simbólicamente esta manifestación deportiva (…) España puede estar orgullosa por el éxito de estos II Juegos Mediterráneos, y Barcelona ha demostrado plenamente su capacidad para organizar el día de mañana unos Juegos Olímpicos”.  

Durant el seu mandat hi haurien nous esdeveniments internacionals, i es recalçarien d’altres esdeveniments organitzats per entitats de la ciutat com la Volta Ciclista a Catalunya -també durant el seu mandat La Vuelta sempre organitzà etapes a Barcelona-; les XXIV hores motociclistes de Montjuïc; el Ral·li Catalunya; el Ral·li Internacional de cotxes d’època; el Gran Premi d’Espanya de Motociclisme; la cursa atlètica Jean Bouin, Trofeu Comte de Godó, etc. Entre els esdeveniments internacionals destaquem: el campionat del món de patinatge artístic i dansa (octubre 1955); eliminatòries de la Copa Davis (maig 1956 i 1959); campionat d’Europa d’hoquei patins (1957); Tour de França (1957); campionat d’Europa i del Mediterrani d’esquí nàutic (1957); campionat d’Europa de judo (1958); campionat del món de billar a tres bandes (1958); Congrés Europeu de la International Association Athletics Federations (1958); Assemblea de la Federació Internacional de Motociclisme (1959), i el Congrés Mundial d’activitats subaquàtiques (1960). 

Quan arribà a l’Ajuntament de Barcelona, Samaranch detectà que, a diferència d’altres ciutats europees, a Barcelona i a Catalunya li mancaven equipaments esportius. Durant el seu mandat, tant des de l’Ajuntament com des de la Diputació de Barcelona –en aquesta institució gràcies a les travesses del futbol-, impulsà un ambiciós pla de construcció d’equipaments. Per altra banda, també va tenir visió de futur i impulsà diferents  iniciatives com el I Saló del Viatge o l’Esport i el Turisme (1960), el qual seria l’embrió del futur Saló Nàutic de la Fira de Barcelona (1962). 

Quan Samaranch deixà la regidoria d’esports l’alcalde de Barcelona era Josep Maria Porcióles, el qual havia substituït a Simarro en 1957.

Al meu judici, fou en aquesta etapa que Samaranch definiria la seva forma de treballar, sempre ben secundat de persones lleials, que veuria la seva màxima expressió quan va estar al front del Comitè Internacional Olímpic. Com ell mateix reconeix: “ Creo que pude demostrar algunas de las que se han considerado mis virtudes: constituir equipos de trabajo, capacidad de liderazgo, perseverancia, diplomacia; en una palabra: capacidad de organización” (Memorias olímpicas,  Planeta 2002).