dimecres, 30 de setembre de 2015

La capella dels esportistes a l’església de Santa Anna


Amb l’arribada de Franco al poder l’església catòlica va començar a tenir incidència en el fet esportiu. El punt més àlgid d’aquesta progressiva intromissió fou la celebració, de 27 de maig al 1 de juny de 1952, del Congrés Eucarístic Internacional. Barcelona va acollir un acte religiós de notable repercussió mediàtica i de gran participació popular. El Congrés Eucarístic és una assemblea de l’església catòlica convocada pel Papa per donar culte a l’eucaristia i definir la missió internacional de l’església. Abans del Congrés es va dur a terme la Pasqua de l’Esportista, que fou organitzada per  l’Organización Atlético Recreativa (OAR), “siendo España una nación eminentemente deportiva hemos creído del todo necesario recordar a los deportistas la obligación que tienen del cumplimiento pascual (…) ¿El fin perseguido? Sobrenaturalizar algo el deporte, es decir, dar a entender a los deportistas llamados profesionales, que por encima de sus primas y sensacionales traspasos existe algo más: Dios, que les da sus éxitos” (El Mundo Deportivo, 12 d’abril de 1952). El programa de la I Pasqua Esportiva consistia en unes conferències o xerrades preparatòries que van ser anomenades Tardes del Deportista. Posteriorment es va realitzar una peregrinació a Montserrat, “a la que deben concurrir todos los deportistas y especialmente los de los centros excursionistas de Cataluña”, i on es van dipositar dues antorchas-lámparas (veure imatges de les torxes a El Mundo Deportivo, 4 de maig de 1952) als peus de la verge de Montserrat. Finalment, es va celebrar un festival esportiu al Col·legi de la Salle Bonanova, al qual assistiren un bon nombre d’autoritats civils encapçalades pel governador civil, el baró de Güell i el marquès de la Mesa de Asta, representant a Catalunya de la Delegación Nacional de Deportes, i que havia estat president del FC Barcelona en dos períodes: 1940-42 i 1942-43. Cal destacar que les torxes, donades per les federacions catalanes amb motiu del Congrés, portaven els escuts de les federacions gravats a la base.

El 30 de maig, en el marc del Congrés Eucarístic Internacional, va tenir lloc l’acte de fe dels esportistes a la plaça de Pius XII. La idea va néixer de la ponència d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona i s’hi van adherir esportistes i congressistes. “Todas las Federaciones regionales deportivas de Cataluña, representadas por sus más prestigiosos dirigentes y sus más entusiastas y populares practicantes, y acompañados de un cortejo inabarcable de partidarios, simpatizantes y adictos, de fieles, devotos y congresistas, estuvieron presentes en el acto de homenaje, que no tiene precedentes en los Congresos Eucarísticos.” L’acte magne va consistir en el trasllat de la Moreneta des de Montserrat —escortada per ciclistes de totes les entitats de la regió— fins a la plaça de Pius XII, on es va celebrar una missa solemne. A la plaça es va instal·lar un gran altar, a l’entorn del qual es van posar les senyeres i els estàndards federatius i de clubs. En el moment de l’ofertori —part de la missa en què el capellà ofereix a Déu l’hòstia i el vi del calze abans de la consagració—, “se acercó al altar el conde del Alcázar de Toledo, el teniente general Moscardó, acompañado del secretario de la Comisión Municipal de Deportes, don Javier de Mendoza, que en una bandeja de plata llevaba el artístico pergamino que, previamente, fue firmado por todos los presidentes de las Federaciones, el teniente general leyó el contenido del mismo que dice así: “Los deportistas españoles humildemente postrados a los pies de S. S. solicitan paternal bendición con motivo de concentrarse en fervoroso homenaje a Jesús en la Eucaristía. XXXV Congreso Eucarístico Internacional 30 de mayo de 1952” (La Vanguardia, 31 de maig de 1952).

Un any després, el 17 de maig de 1953, coincidint amb la II Pasqua de l’Esportista, la imatge de la verge de Montserrat es va traslladar a l’església de Santa Anna —situada darrere de la Plaça Catalunya— per ser entronitzada. El programa d’actes es va iniciar en el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, “en cuyo templo se rezó el Rosario de la Aurora, ofreciéndose a continuación una misa para la juventud femenina”. Entre les autoritats hi havia estava el baró de Güell, membre del CIO, i el representant de la Delegación Nacional de Deportes, el marqués de la Mesa de Asta. Del monestir va sortir una comitiva per acompanyar a la verge, que fou escoltada per nombrosos ciclistes dels clubs de la ciutat. Davant de l’església de Santa Anna es va col·locar una estrada per situar la imatge de la verge. “El teniente de alcalde delegado de Deportes del Ayuntamiento, don Carlos Pena, hizo uso de la palabra para rogar al doctor Modrego, en nombre de todos los deportistas, que proclamase el patronazgo de la Virgen de Montserrat. Acto seguido el aizobispo-obispo doctor Modrego pronunció una brillante plática en la que afirmó el sentido católico que debe tener el deporte y seguidamente dijo: “Queda proclamada la Virgen de Montserrat Patrona celestial de los deportistas” (....) Por último la imagen de la Virgen fue llevada en andas por los deportitas hasta el templo de Santa Ana, mientras el pú-blico cantaba el «Virolai» (La Vanguardia, 19 de maig de 1953).

El 1954 el Patronat de la Capella dels Esportistes, que estava format pel periodista Federico Gallo com a president; els assessors eclesiàstics doctors Ros i Pujol; Silvano Claramunt, secretari, acompanyats dels presidents de les federacions de Rugbi i Tennis, Lluís Sentís i Manuel Ayxelá; va fer entrega d’un pergamí a l’arquebisbe-bisbe doctor Gregorio Modrego Casaus, en nom de totes les federacions. Aquest “documento será enviado a Roma, acompañado del informe de la curia barcelonesa, para que Su Santidad Pío XII se digne ratificar el patronazgo de la ‘Moreneta’” (La Vanguardia i El Mundo Deportivo, 18 de febrer de 1954). En aquesta església s’instal·là la capella ardent de Joaquim Blume, la seva dona i companys el 1959 (La Vanguardia, 3 de maig de 1959). Posteriorment el Patronat decidí que calia millorar la capella. El projecte se li va encarregar inicialment a l’arquitecte Francesc Folguera, però quan morí el 1960 agafaria el projecte l’arquitecte i pintor muralista Ignasi Maria Serra i Goday.

El 1963 la Junta Provincial de Educación Física y Deportes, que presidia el Governador Civil acordà aprovar el pressupost destinat a decorar la capella de l’esportista, i fixar la data del 26 de gener –Día de la Liberación– per a la seva benedicció i inauguració. La inauguració de la capella es va fer el dia previst, i l’acte va ser presidit per J.A. Samaranch, representant a Catalunya de la DND i el regidor d’esports Albert Assalit. A cada costat de la nau de la capella hi ha frescos d’esportistes, un atleta “vallista”, un ciclista i un tennista de genolls, una nedadora; dos futbolistes, una esquiadora, etc. A sota els frescos hi ha dos amplis plafons de marbre on figuren els escuts esmaltats sobre metall de les federacions catalanes, obra de l’Escola Massana de Barcelona. Per a més informació recomano consultar l’article La capella dels esportistes del doctor R. Balius i Juli publicat als Apunts de Medicina de l’Esport l’any 2005.
Per finalitzar, cal dir que aquesta capella, que va ser utilitzada força sovint pel món de l’esport fins a principis dels anys 70, ara és manté fosca però continua conservant el seu petit tresor artístic.

dijous, 17 de setembre de 2015

Congrés FIFA Barcelona – 1929


La Federació Internacional de Futbol es va constituir el 21 de maig de 1904 a la seu de la Unió de Societats Franceses d’Esports Atlètics a París. Entre els països fundadors,  vuit, hi havia un representant espanyol, el Madrid Football Club, l’únic club. El motiu d’això era que en el nostre país encara no s’havia constituït una Federació, i no ho faria fins al 1913. El que és curiós és que aquesta no va assistí a la reunió, però delegà la seva representació en el francès André Espir (Classic Football, History of FIFA, Foundation). La presència durà poc, ja que el 1906 la va haver d’abandonar, ja que s’aprovà que només en podien formar part organitzacions d’àmbit nacional. La reincorporació vindria el 1914 en el 11è Congrés de la FIFA, celebrat a Cristiana (Oslo). La Federació Espanyola s’havia constituït l’any abans (per a més informació, vegeu Cuadernos de Futbol-CIHEFE, 100 años del definitivo ingreso en FIFA). Fins al 1914 els Congressos FIFA s’havien celebrat anualment. Com a conseqüència de la I Guerra Mundial i la postguerra, no es tornaria a organitzar un Congrés fins al 1923 i a la ciutat suïssa de Ginebra.

Si bé el futbol formava part del programa olímpic des de 1900, l’edició amb èxit de 1928 a Amsterdam però sobretot el fet que en els Jocs Olímpics només podien participar esportistes amateurs, va propiciar que la FIFA, que es reuní a la capital holandesa durant la celebració de la competició olímpica, es plantegés crear el seu propi campionat del món. En aquest congrés assistí, com a representant de la Federació Espanyola, Julián Olave Videa, que fou elegit per formar part del comitè executiu. En la reunió també s’acordà celebrar un campionat del món el 1930 –Espanya es va postular com a candidata–, i també s’acordà que el següent Congrés es faria a Madrid el 18 i 19 de maig de 1929 (El Mundo Deportivo, 28 de maig de 1928).

El 22 de gener de 1929 es reuní l’assemblea de la Federació Catalana de Futbol, que estava presidida per Josep Rosich i Rubiera, i acordaren “dirigirse a la Federación Española solicitando que con motivo de la Exposición de Barcelona, se celebre en esta ciudad el partido internacional Inglaterra-España y que se celebre también en nuestra ciudad el Congreso de la FI.FA, que debe reunirse en España la segunda quincena de mayo próximo” (La Vanguardia, 25 de gener de 1929). Si bé a finals d’abril un comunicat de la Real Federación Española es feia ressò que el partit Espanya-Anglaterra es jugaria a Chamartin, a Madrid, ja es deia que “puede informarse que el congreso de la F.I.F.A. se celebrarà en Barcelona los días 17, 18 y 19 de maig” (La Vanguardia, 27 d’abril de 1929). El punt més important del Congrés era la discussió de la reglamentació del Campionat del món, que es volia fer cada quatre anys i al qual optaven per la seva organització Txecoslovàquia, Espanya, Hongria, Holanda, Suècia i Uruguai. L’any abans, en el Congrés d’Amsterdam la FIFA s’havia creat una comissió per redactar un projecte de campionat del món, al capdavant de la qual hi havia el seu vicepresident, el suís Gabriel Bonnet (El Mundo Deportivo, 8 de maig).











La recepció oficial a l’Ajuntament de Barcelona va tenir lloc el matí del 17 de maig i fou presidida per l’alcalde, Darío Romeu i Freixa, II baró de Viver. La delegació de la FIFA era encapçalada pel francès Jules Rimet, que havia estat elegit el 1921 i venia acompanyat de la seva esposa i filla. A la tarda va tenir lloc la sessió d’obertura del Congrés, que també servia per commemorar el XXV aniversari de la FIFA. A la taula presidencial hi havia l’alcalde; el president de la FIFA; el capità general de Catalunya, Emilio Barrera; Josep Maria Milà i Camps, president de la Diputació de Barcelona, i el representant del Govern Civil. Formaven la delegació espanyola Julián Olave, José Rosich i Ricard Cabot. En la sessió del dia 18 es decidí que l’organització del mundial es faria l’any següent, i s’acordà la seu del mundial. Espanya fou la primera a retirar la seva candidatura per donar suport a Montevideo (Uruguai), la ciutat “más española de entre todas las españolas capitales de Sud-America”. Després es retiraren la resta de candidates. Uruguai tenia tres arguments de pes que foren molt bé defensats pel representant de la Federació Argentina, el Dr. Beccar Varela: el desenvolupament que el futbol tenia a Sud-Amèrica, el doble títol olímpic (1924-1928) i, finalment, el fet que el 1930 es commemorava el centenari de la seva independència. Montevideo tindria l’honor d’albergar els primers campionats del món de futbol.

dimecres, 9 de setembre de 2015

El primer museu de l’esport a Barcelona


La ciutat de Barcelona gaudeix d’un museu olímpic i de l’esport, que es un referent en l’àmbit internacional, des de 2007. La seva construcció, i el fet que se situï al costat de l’estadi i l’anella olímpica es deu a Joan Antoni Samaranch, que plantejà el projecte a l’alcalde Joan Clos i a més va donar una part important de la seva col·lecció privada (La Vanguardia, 31 de gener de 2006).  La idea no era nova, perquè ja existia un altre museu de l’esport.

 La primera noticia d’un museu dedicat a l’esport apareix el 1966. El mes d’octubre de 1996 es reuneix al Govern Civil la junta provincial d’Educación Física y Deportes, que era presidida pel Governador Civil, Tomás Garicano Goñi. En la Junta figurava com a vicepresident Joan Antoni Samaranch, que era a més el representant a Catalunya de la Delegación Nacional de Deportes; i també el regidor d’esports de la ciutat, Pau Negre.  En la reunió del 3 d’octubre acordaren, “crear un Centro de Estudios Deportivos, en el que se unifiquen actividades, se enlace con la Biblioteca Deportiva y se apoye la fundación de un Museo Deportivo. Para dirigir dicho Centro y preparar la celebración de un Congreso sobre temas deportivos en el año próximo se nombra una ponència presidida por doña Mercedes Oliveró, e integrada por los señores Becerra, Segura de Luna y Sánchez, este último como secretario” (La Vanguardia, 4 d’octubre). Cal dir que, poc després, Mercedes Oliveró entraria en la junta directiva de la Federació Catalana de Gimnàstica, que presidia Joan de la Llera, com a vicepresidenta. Dos dels altres membres de la comissió arribarien a ser presidents de Federació Catalana i Espanyola, Segura de Luna en bàsquet i Ricard Sánchez en pentatló modern. 

Dos anys després, Pau Negre, regidor d’esports de l’Ajuntament de Barcelona i persona molt relacionada amb Samaranch, tornava a insistir en la necessitat de crear el primer museu esportiu d’Espanya: “Con motivo del paso de la antorcha olímpica por Barcelona, don Pablo Negre, ponente municipal de deportes ha manifestado que la ponència que él preside acaba de elevar la gestión y ruego de que se cree en la Ciudad Condal el primer museu Deportivo de España. Este museu serà fiel exponente de la evolución y el progreso que el deporte y sus útiles han conocido al paso de los años. El Museo Deportivo de Barcelona estará ubicado dentro del Parque de Montjuic” (ABC, 5 de setembre de 1968).

Pau Negre, que era un amant de l’art, deixava clar en una entrevista que li va fer Carlos Pardo a El Mundo Deportivo el 15 de setembre de 1971, de quins elements es nodriria el museu: “Hay pintura y escultura en los deportes. La Bienal del Deporte –una altra iniciativa de Joan Antoni Samaranch– ha dado obras de gran calidad (...) existen colecciones de sellos, libros, fotografías (...) Hay también viejos Automóviles, aviones, bicicletas, motos, embarcaciones que son ya historia del deporte (...) Y asimismo utensilios-recuerdos, como podría ser para España, la gorra clàssica de Zamora, los pantalones azules de Sami, el balón del gol de Zarra, los guantes de Paulino... Y  no hablemos de arquitectura... Maquetas de grandes estadios, palacios de deportes, etc. (...) Aún hay más... Imagine una cinemateca Deportiva, con copias de grandes películas Deportivas (...) un archivo de cassettes de grabaciones de todos los grandes acontecimientos del deporte espanyol y mundial (...) Y un aula de conferencias que tendría a su servicio toda esta documentación. Así veo yo un Museo del Deporte de Barcelona”.

Poc després d’aquesta entrevista, el CF Junior, una entitat poliesportiva que organitzava anualment una òpera amateur, adreçava una carta a l’alcalde de Barcelona sol·licitant que Can Serra, obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch situada al final de la Rambla de Catalunya,“fuera adquirido por la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes para que pudiera albergar en él un Museo del Deporte”. A la proposta de fer un museu s’hi afegia la possibilitat que l’edifici acollís, “a todas las disciplinas Deportivas de nuestra región, cuya vitalidad rebasa ampliamente los límites actuales” (El Mundo Deportivo 14 de novembre de 1971).
Dos anys després seria el delegat nacional d’Educación Física y Deportes, Juan Gich Bech de Careda, que havia substituït en el càrrec a Samaranch, qui anunciava la creació d’un Museu de l’Esport amb motiu de la inauguració de la IV Biennal de l’Esport en les Belles Arts celebrada en Madrid (La Vanguardia, 5 d’octubre de 1973).


No seria fins a l’arribada de la democràcia que el projecte s’encetà de nou. En aquest cas la iniciativa va anar a càrrec de la Direcció General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya, al capdavant de la qual hi havia Josep Lluís Vilaseca. L’edifici era una altra obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch, la Casa Melcior Colet, situat en la confluència dels carrers Casanova i Buenos Aires. La casa, construïda el 1911, fou propietat de Pere Company, pare del qui anys més tard seria president de la Federació Espanyola de Vela, Miquel Company i Martorell (1971-1984). El 1939 la casa va ser adquirida pel ginecòleg Melcior Colet i Torrebadella per instal·lar el seu consultori i una clínica. L’edifici formava part del catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històric-Artístic de la ciutat de Barcelona des del 15 de gener de 1979. L’1 de juny de 1982 la Fundació Melcior Colet va donar a la Generalitat de Catalunya l’immoble, i s’acordà destinar-lo a crear el “Centre d’Estudis i Museu de l’Esport Melcior Colet”. Aquell mateix dia es constituí un Patronat que estava presidit pel president de la Generalitat, Jordi Pujol i Soley, i del qual formava part Joan Antoni Samaranch. Poc després s’elaborà un projecte per iniciar les obres de restauració i adequar-lo (La Vanguardia, 29 de maig de 1982 i 9 de desembre de 1984). Al capdavant de les obres de recuperació es va situar l’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell, titular de la càtedra Gaudí de l’Escola Superior d’Arquitectura de la Universitat de Barcelona. En una entrevista publicada poc després (El Mundo Deportivo 10 de juny de 1982) el doctor Melcior Colet confessava: “no me ha motivado ninguna otra cosa que el amor a Catalunya y mi deseo de ayudar a que se estudie y estimule algo que preveu importante de cara al futuro: l’esplai (...) porque yo quiero lo mejor para mi Catalunya, y claro, no puede faltar “l’esplai” para los catalanes que significa la pràctica del autentico deporte”.
Al capdavant de la direcció del museu, la Direcció General de l’Esport situà Ricard Sánchez, una persona propera a Samaranch i que es dedicà durant l’any 1985 a cercar fons per al museu. Una de les primeres adquisicions fou la col·lecció de medalles, trofeus i altres records del considerat el millor porter de futbol del nostre país, Ricardo Zamora, El Divino. Els records els posava a subhasta la Galeria Brok, però al final un acord entre el fill de Zamora, compradors i la mateixa galeria, va possibilitar que aquesta els adquirís i els donés a la Generalitat de Catalunya (La Vanguardia, 29 de gener i 19 de juny de 1985). També Joan Antoni Samaranch, que en aquell moment ja era president del Comitè Internacional Olímpic, va donar nombrosos objectes, motiu pel qual se li va habilitar una sala a l’última planta del museu.

El Museu de l’Esport fou inaugurat el 29 d’abril de 1986 en un acte que va ser presidit per Josep Lluís Vilaseca, director general d’Esports, Fidel Sust i Lluís Paluzie. Pocs dies després, el 3 de maig, el museu obria les portes a la Bienal Internacional d’esportistes en l’Art. En l’acte inaugural Vilaseca va dir que “para Catalunya es motivo de gran satisfación poder contar con este museo”; Samaranch afegí en el seu discurs que “gracias al esfuerzo de la Generalitat se ha logrado esta instalación modélica”. L’acte comptà amb la presència d’atletes de la talla de Sergei Bubka i Marita Koch. Aquests esportistes havien vingut a Barcelona per recollir un premi de l’Associació Internacional de Periodistes Esportius, que celebrà la seva 49a Assemblea en el Palau de Congressos del 2 al 6 de maig. Barcelona estava immersa en la lluita per aconseguir els Jocs Olímpics de 1986, la decisió final estava a punt d’arribar. Des d’aquesta data en el Museu Melcior Colet s’han organitzat nombroses exposicions, actes de presentació, rodes de premsa, i el seu auditori acollí sessions de treball del Congrés de l’Esport Català, que arrencà l’11 de novembre de 1993 i finalitzaria el 28 de febrer de 1995. Amb la construcció d’un nou museu de l’esport a Barcelona, el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch, el Museu Colet perd la seva funcionalitat com a museu de l’esport, i moltes de les peces i objectes que allí s’hi exposaven van ser cedides al nou museu. El Museu Colet va tancar parcialment el març de 2015 –resta oberta la sala Pierre de Coubertin– per obres de rehabilitació i accessibilitat, però s’espera que aquestes obres finalitzin la primavera de 2016. En aquesta data, el Museu Melcior Colet tornarà a obrir les seves portes per prestar servei a l’esport català.