dijous, 30 d’abril de 2015

La Biennal de l’Art i l’Esport - 1967

Es pot afirmar que la relació estreta entre l’esport i l’art es deu, en gran mesura, a Pierre de Coubertin. El renovador dels Jocs Olímpics moderns va organitzar, del 23 al 25 de maig de 1906, en el Teatre de la Comèdia Francesa, una Conferència Consultiva de les Arts, les Lletres i l’Esport. En la carta d’invitació deia, textualment, que la Conferència serviria per “estudiar de quina manera i baix quina forma les Arts i les Lletres podrien participar en la celebració de les olimpíades modernes, i associar-se a la pràctica dels esports para beneficiar-les i ennoblir-les”. Com a resultat de la Conferència s’acordà la creació de cinc competicions d’arquitectura, escultura, pintura, música i literatura, que s’organitzarien cada quatre anys, premiats amb medalles, i tinguessin l’esport com fons d’inspiració. La primera edició es celebrà als Jocs Olímpics de Londres el 1908, però es va fer una Exhibició i només es donà una medalla d’or. La primera reglamentació va aparèixer publicada a la Revue Olympique d’octubre 1906, però deixà fora la música i la literatura. Les competicions d’art es van organitzar de manera ininterrompuda des dels Jocs Olímpics de Estocolm el 1912 fins a Londres el 1948. La llista de tots els guardonats es pot consultar a: http://olympic-museum.de/art/artcompetition.htm. En la Sessió del CIO celebrada a Roma del 24 al 29 d’abril de 1949, a la qual assistí el Baró de Güell, membre del CIO i amant de l’art. En la Sessió s’acordà que a partir d’aleshores deixaria d’organitzar-se el concurs i passaria a fer-se una exhibició. Als Jocs Olímpics d’Hèlsinki el 1952 acudí el baró de Güell per assistir a la Sessió del CIO, i coincidí amb un personatge que desenvoluparia un paper destacat en les exposicions artístiques organitzades a Barcelona, Joan Antoni Samaranch, que acudí als Jocs com a reporter del diari del moviment La Prensa. El 1953 el president del Comitè Internacional Olímpic Avery Brundage va constituir una comissió de Belles Arts, de la qual formava part el Baró de Güell. En la Revue Olympique de juny de 1954 on es recull l’acte de la Sessió del CIO organitzada a Atenes es pot llegir que “cada comitè organitzador dels Jocs organitzi una “exposició” de belles arts en el país on es desenvolupen els Jocs”.
 És probable que el baró de Güell transmetés aquest missatge als seus col·legues del comitè organitzador dels Jocs Mediterranis de Barcelona, però el cert és que la primera exposició de belles arts que s’organitzà després d’aquesta Sessió del CIO va ser a Barcelona. Curiosament, Samaranch, un altre amant de l’art i col·leccionista, va entrar de regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1954, i assumí la regidoria d’esports abans que s’iniciessin els Jocs Mediterranis.
Entre les activitats culturals programades en els II Jocs Mediterranis es va fer una Exposició-Concurs Nacional de l’Art en l’Esport, que constà de cinc categories: pintura, escultura, aquarel·la, gravat i dibuix. L'exposició, la primera d’aquestes característiques organitzada a Espanya, es realitzà en l’antiga capella de l’Hospital de la Santa Creu. La presidència del jurat requeia en Luis Caralt, regidor de l’Ajuntament i vicepresident del comitè organitzador. També formaven part del jurat, el director dels museus d'art de la ciutat; el director del museu Nacional d'Art Modern, així com representants d'entitats esportives i culturals. En pintura i escultura el primer premi estava dotat amb 15.000 pessetes, el segon amb 10.000, i hi havia dos tercers premis dotats amb 5.000 pessetes cadascun. Per a l'aquarel·la, el primer premi estava dotat amb 7.000 pessetes, el segon amb 3.000 i dos tercers amb 2.000 pessetes cadascun. Finalment, en dibuix i gravat, l'import dels primers premis era de 5.000 pessetes, els segons de 2.000 i els tercers de 1.000 pessetes cadascun. L'exposició constà de 64 olis; 24 aquarel·les; 46 escultures i relleus; 27 dibuixos i 11 gravats. Hi havia obres dels joves pintors Aguilar, Alumà, Barbeta, Calderón, Casaus, Clapera, Feliu, Navarro, Macià, Jacinto Olivé, Alfred Opisso, Prim, Ramón Noé Hierro i Ricart. A la llista d'escultors figuraven: Camps, Collet, Espriu, Granger, Malló, C. Josende i Viladomat. En dibuix, de llarga tradició humoristicoesportiva a Catalunya, destacaven Pasarell, Fluviá, Ricardo Opisso i Lelu. Finalment, en l'apartat d'aquarel·les, apareixien obres de Becquer, Fluvía, Ramón Noé, Ribas Rius i Soler Sayol. L'exposició va ser inaugurada el 15 de juliol pel director dels Museus d'Art, Juan Ainaud Lasarte, que va estar acompanyat per Francisco Cadenas, secretari de la Delegació Nacional d'Esports, i altres autoritats.
No es tornaria a organitzar una exposició internacional d’esport i art fins al 1965, i es realitzà amb motiu dels XXV Años de Paz. En aquestes dates Samaranch ja havia deixat la regidoria d’esports de Barcelona, però conservava la resta de càrrecs: diputat d’esports; representant a Catalunya i subdelegat d’Informació de la DNEFD i vicepresident del COE. Samaranch era l’home de confiança del Delegado Nacional Elola Olaso. El concurs comprenia seccions de escultura, gravat, pintura i dibuix. Com a comissari general de l’Exposició es nomenà Joan Gich Bech de Careda, que de la mà de Francesc Miró i Sans ocupà diversos càrrecs en el Futbol Club Barcelona; i també fou vocal de la Federació Espanyola de Futbol i crític d’art del diari El Alcazar i Tele/eXpres. En una entrevista a La Vanguardia del 29 de novembre, Gich deia: “El arte nunca ha estado vuelto de espaldas al deporte. Al contrario, el deporte ha proporcionado excelentes temas para manifestar el genio de los artistes”.
El Concurs-Exposició es va celebrar del 26 de febrer al 7 de març en el Palau 1 de la Fira de Barcelona i en el marc del III Saló Nàutic de Barcelona. Cal esmentar que el Saló Nàutic havia arrencat el 1963 per iniciativa de Joan Antoni Samaranch, que n’ocupava la presidència i ho faria fins al 1977.  En total foren exposades prop de cinc-centes obres. El jurat va estar presidit per Elola Olaso, actuant Gich com a secretari. En representació de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes figuraven Jaime de San Román, Antonio Valencia, Samaranch i l’exatleta i pintor Manuel Suárez-Pumariega Molezún.


Les obres guanyadores foren:
Premi d’Honor: Josep María Prim Guito amb l’obra Regatas
Premi de pintura: Joan Hernández Pijuan amb l’obra Marcador
Premi d’escultura: Venancio Blanco Martín amb l’obra Projecte relleu velòdrom
Premi de dibuix: Jordi Alumà i Masvidal amb l’obra Sprint
Premi de gravat: Mariano Rubio amb l’obra La ciutat de l’estadi


L’entrega de premis es va dur a terme a la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes de Madrid. Durant l’acte el comissari del Concurs-Exposició, Joan Gich, comunicà que “en 1967 se celebrará en Barcelona una Bienal de caràcter internacional, del deporte en las Bellas Artes, que tendrá cinco secciones y en la que se otorgarán trofeos deportivos, y de la que puede nacer toda una renovación de la estética en el deporte” (La Vanguardia, 27 de març de 1965). Un any després es feia oficial que Joan Gich de Bareda també seria comissari d’aquesta Bienal, que es faria en col·laboració amb l’Instituto de Cultura Hispánica. Las bases es feien públiques el maig de 1966. A les seccions d’escultura, gravat, pintura i dibuix, s’hi afegia la de trofeus i medalles esportives. També els premis estaven dotats econòmicament per l’adquisició de les obres. En concret el premi d’Honor estava dotat amb 150.000 pessetes i una medalla d’or. Les obres es podrien presentar fins al 15 de gener a Barcelona (La Pinacoteca, Passeig de Gràcia, 34) i a Madrid (Sala Macarrón). Així mateix s’acordà que Barcelona i Madrid s’alternarien com a seus de la Biennal.
L’any 1966 havia estat clau en la carrera esportiva de Samaranch. En la 64a Sessió del Comitè Internacional Olímpic celebrada a l’Hotel Excelsior de Roma del 25 al 28 d’abril fou elegit membre d’aquesta institució a proposta del seu president, Avery Brundage. I a finals de desembre de 1966 era nomenat Delegado Nacional de Educación Física y Deportes (La Vanguardia, 28 de desembre) en substitució d’Elola Olaso, i assumir alhora la presidència del Comité Olímpico Español. Això comportaria que el seu càrrec com a representant regional d’aquesta institució passés a mans del seu amic Francisco Platón (La Vanguardia, 3 de febrer de 1967).


La I Biennal va celebrar-se del 22 de febrer al 5 de març dins del V Saló Nàutic, i el Concurs-Exposició de 1965 es va fer en el Palau 1 de la Fira de Barcelona. La inauguració del Saló Nàutic i la Biennal va anar a càrrec del ministre de marina, Pedro Nieto Antúnez, que imposà en l’acte la Gran Creu del Mèrit Naval amb distintiu blanc a Joan Antoni Samaranch. El dia següent visitaria la Biennal Avery Brundage, president del Comitè Internacional Olímpic i col·leccionista d’art. Brundage acudia a Espanya per veure el Saló i la Biennal i per entregar al Comité Olímpico Español a Madrid la Copa Bonacossa per la bona organització de la Sessió del CIO celebrada a la capital el 1965. Aquest trofeu fou instaurat el 1955 pel CIO en record pòstum del comte italià Alberto Bonacossa, i premiava els Comitès Olímpics Nacionals. Brundage era el tercer president del CIO que visitava Barcelona, després que ho fessin Coubertin i Baillet-Latour. Un altre visitant distingit fou SAR el príncep Joan Carles.


La concessió dels premis es va fer coincidint amb la clausura del Saló Nàutic. Els premiats foren:

Premi d’honor: Jaime Muxart i Domènech amb l’obra Tras moto.
Premi de pintura: Manuel Capdevila i Massana amb l’obra La llegada.
Premi d’escultura: Manuel Venancio amb l’obra Baloncesto.
Premi de dibuix: Juan Carlos Benítez amb l’obra Las marathonistas.
Premi de gravat: Ramón Ferrán amb l’obra Zona Deportiva.
Premi de trofeus i medalles: Ramón Sánchez amb l’obra Pértiga.
La Biennal s’organitzà cada dos anys i alternativament fins al 1979. Barcelona l’acolliria els anys 1971, 1975 i 1979. A partir de 1982 s’organitzaria en anys parells, la IX Biennal es va fer a Barcelona el 1986 i la X edició a Torredembarra (Tarragona) el 1992. Les tres últimes edicions van tenir com a escenari Madrid el 1995, Barcelona el 1997 i novament Madrid el 1999. Les dificultats per recaptar fons per als premis i la seva organització va fer que desaparegués.




    

dilluns, 13 d’abril de 2015

Campionat del Món B d’Handbol - 1979 (Mundial XXV)

 La idea d’organitzar el Mundial d’Handbol B al nostre país, com va confessar en una entrevista el dirigent Robert Tendero, “surgió durante el banquete de clausura del Campeonato del Mundo de Dinamarca –finals de gener de 1978–; allá, tanteando a los demás equipos, vimos que era factible que prosperara nuestra petición caso de hacerla” (El Mundo Deportivo, 21 de febrer de 1979). La confirmació definitiva que es feia a Espanya es va prendre en el decurs de la reunió que la Federació Internacional d’Handbol va celebrar a Basilea (Suïssa) a principis d’abril de 1978. Aquest mundial tenia premi per partida doble, els quatre primers tenien bitllet assegurat per al campionat del món absolut i els dos primers plaça per als Jocs Olímpics de Moscou; però cal dir que no va estar exempt de polèmica per la guerra freda que mantenien les Federacions Espanyola i la provincial madrilenya, “el problema surgió ya en el mes de julio. La provincial madrileña solicitó la concesión de partidos de la fase final, petición denegada por la Española, que adujo motivos técnicos y deportivos para su negativa” (El País, 1 de desembre de 1978).


El sorteig es va celebrar el 21 de novembre, i Espanya va quedar enquadrada en el grup C amb Holanda i Àustria que es disputaria a Saragossa. En principi estava previst que el grup A jugués a Madrid, però els problemes interns esmentats en el paràgraf anterior van portar la seu a la localitat de Leganés (ABC, 10 de febrer de 1979). El grup B es feia a Múrcia i Alacant, i el grup D a Sevilla i Màlaga. El calendari inicial preveia que la fase final (dos grups, un pel títol entre els primers de cada grup, i l’altre per classificar del cinquè al vuitè lloc) es feia a Barcelona i Madrid. Al desembre el president de la Federació Espanyola, Félix Sánchez Laulhé, renunciava temporalment al càrrec per motius de salut i el seu lloc era ocupat per Robert Tendero, vicepresident de la Federació; president de la federació provincial i president del comitè organitzador Robert Tendero (El Mundo Deportivo, 9 de desembre de 1978). De fet, Tendero, que era president de la Federació provincial des de 1972, i malgrat que va afirmar, “en cuanto acabe el Campeonato dimitiré para siempre” (El Mundo Deportivo, 21 de febrer de 1979), va arribar a la presidència de la Federació Espanyola dos anys després, el 1981, i estaria al capdavant de la Federació fins al 1989. 
A principis de gener de 1979 se signà l’acord de col·laboració entre la Federació i el CF Barcelona per utilitzar el Palau Blaugrana. Las condiciones económicas impuestas por la Federación están en base al taquillaje. De los ingresos que se efectúen por este concepto el cincuenta por ciento será para la Federación y el otro cincuenta para el club. Claro que el club tendrá que acondicionar la pista, puesto que no cumple en absoluto con los requisitos exigibles”. (El Mundo Deportivo, 5 de gener de 1979). El cert és que altres seus van tenir problemes. El pavelló de la Ciudad Jardín de Murcia es va suprimir per filtracions, i es va substituir pel poliesportiu de la carretera de Cartagena, que tenia menys aforament. La seu de Múrcia estava també en perill atès el cànon previst per l’organització (300.000 pessetes) i l’obligació de substituir el ciment de la pista per parquet.

La presentació oficial d’aquest mundial, així com el d’hoquei sobre gel categoria C –que també es feia en una instal·lació del FC Barcelona, el Palau de Gel– del 10 al 19 de març, es va fer el 15 de febrer a l’Ajuntament de Barcelona, tot presidint-lo l’alcalde en funcions Manel Font i Altaba; i al Palau de la Generalitat presidit per l’Honorable Josep Tarradellas. El mateix dia el periodista Mercé Varela, en un article a La Vanguardia, deixava clar per què Barcelona era la millor seu per a aquests esdeveniments: “La tradición Deportiva de la Ciudad Condal, su vitalidad agonística, la densidad de sus competiciones y el sentido deportivo de su público, permiten una polivalencia Deportiva que si hace lustros se demostró ya en otros deportes que no tienen nivel olímpico, como el hockey sobre patines, elevándolos a un nivel técnico y popular como antes de su paso por Barcelona no se conocía. Esta vez, dentro de pocas semanas, el balonmano y el hockey sobre hielo, acudiran a nuestra Ciudad para disputar aquellos títulos mundiales (...). Una vez más, Barcelona serà la capital española del deporte mundial”.
El mundial d’handbol es disputà coincidint amb les eleccions generals (1 de març de 1979), i poc abans de les primeres eleccions municipals (3 d’abril).
El 22 de febrer es va disputar el primer partit oficial d’Espanya, que guanyà sense dificultats a Àustria per 23 a 11 a Saragossa. El partit va coincidir amb l’aparició d’un mata-segells del campionat especial per a col·leccionistes. En el segon partit Espanya es va imposar a Holanda per 19-14 i es classificà per a la següent fase. La segona fase s’inicià a Barcelona amb el triomf sobre Islàndia per 19-15, amb aquest resultat Espanya assolia l’ascens al Mundial A. El passaport per als Jocs Olímpics de Moscou i la final del mundial arriba en guanyar per 23-20 a Txecoslovàquia.

Espanya es va proclamar campiona del món en un Palau Blaugrana enfervorit i ple de gom a gom davant una Suïssa que només va cedir en el marcador en els últims vuit minuts (18-17). El resultat final fou de 24-18 (El Mundo Deportivo, 4 de març de 1979). La final coincidiria amb un fet històric en l’àmbit esportiu la primera vaga del futbol espanyol (La Vanguardia, 6 de març de 1979). També cal destacar que TVE no va a estar a l’altura de les circumstàncies, ja que no va retransmetre la final. TVE pretenia transmetre només les imatges per a Suïssa; i davant aquest fet el comitè organitzador va decidir que no autoritzava la retransmissió.

dimecres, 1 d’abril de 2015

El primer campionat d’Europa a Barcelona. Campionat d'Europa de Rem 1922


El primer campionat d’Europa que es va celebrar a Barcelona fou de la disciplina de rem. Aquesta competició li fou concedida en el decurs del campionat europeu que va organitzar-se del 9 al 11 de setembre de 1921 a Amsterdam. A la localitat holandesa havien acudit dues embarcacions d’outriggers de quatre i vuit, la primera integrada per remers del Reial Club Marítim –entre els quals figurava qui seria, posteriorment, director d’El Mundo Deportivo, José Luis Lasplazas–; i la segona per remers del Club de Mar. La veritat és que en aquesta primera participació internacional navegaren amb poc èxit, ja que van caure eliminats a les primeres de canvi per les embarcacions de França i Bèlgica.
Més sort van tenir els representants de la Federació Espanyola de Societats de Rem al congrés de la Federació Internacional: Arnaldo Margarit i Calvet, exregatista, dirigent del Reial Club Marítim de Barcelona i autor del llibre Remo, de la col·lecció Los Sports, dirigida per Josep Elias i Juncosa (1915); i Josep Durbán i Julià, responsable de rem de la secció d’esports del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), entitat que l’any 1918 havia adquirit l’edifici flotant del Club de Mar. Margarit i Durbán van aconseguir que la candidatura de Barcelona s’imposés per davant de Zurich i Milà.
A La Jornada Deportiva del 5 d’abril de 1921 sortia un article que duia la signatura de Raimon Sarsanedas i Oriol, membre de la secció d’esports del CADCI (rem), però que és més conegut com mestre lacador, introductor a casa nostra de la tècnica japonesa de l’urushi, i que anys més tard seria distingit amb la medalla d’or de l’Exposició Internacional de 1929 per la seva obra La Creació, la qual està exposada al Palauet Albéniz. En l’article, Sarsanedas assenyalava la importància de l’esdeveniment, era molt difícil treure medalles, però calia esmerçar-se en l’organització, la ciutat de Barcelona i els seus dirigents esportius encara somniaven amb els Jocs Olímpics de 1924. La decisió ja estava presa, Coubertin havia enviat als membres del CIO una carta en el mes de març on demanen el vot per a la seva ciutat, la Sessió del CIO celebrada a Lausana el 21 de juny ratificaria aquest desig. A la revista Stadium del 9 de novembre del mateix any es recordava la llarga tradició del rem a la nostra ciutat, “aquelles famoses regates de la Exposición Universal de 1988, las grandes Fiestas del Centenario de Colón y en tantes cuantas ocasiones nuestra Ciudad ha querido mostrarse todolo esplendidamente hermosa que es, a los  ojos de los forasteros como de sus hijos propios (...) Y ese amor se demuestra, lectores y amigos, contribuyendo todos sin excepción, al más grande esplendor de estos Campeonatos, haciendo que los húngaros, franceses, suizos, italianos y belgas que nos visitan, se vayan convencidos, sobre todas las coses, de nuestro arraigado y finísimo amor al Sport”.

 El campionat d’Europa es va celebrar el 9 i 10 de setembre de 1922 al port de Barcelona, on es van instal·lar unes tribunes, a les quals acudiren més de 5.000 persones per seguir la competició. Un dia abans, el 8, es va iniciar en el Palau de la Generalitat el XXX Congrés de la Federació Internacional de Societats de Rem. La inauguració fou presidida pel representant de la Mancomunitat de Catalunya, Manel Massó i Llorens, el qual va donar la benvinguda en català i francès; i de Joan Ventosa i Calvell, fundador de la Lliga regionalista, exministre, president de la Federació Espanyola de Societats de Rem (1920-1925), president del Consell de les Olimpíades Catalanes des de gener de 1921, i des de feia poc president de la Confederació Esportiva de Catalunya. Cal fer esment que, aquell mateix any, M. Massó va aconseguir que el català fos llengua oficial al Reial Automòbil Club i al Cercle del Gran Teatre del Liceu. Una vegada finalitzat el Congrés, els delegats i representants de la premsa van visitar l’Ajuntament de Barcelona. Finalment, el 10 de setembre es va programar una visita al Parc de Montjuïc per veure les obres –inclòs l’Estadi Català– que s’estaven realitzant amb motiu de l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques. De la importància que es donava a aquest campionat europeu, n’és una prova el fet que la Confederació Esportiva de Catalunya va comunicar que el dia 10 no s’autoritzava, “ninguna otra manifestación Deportiva, sea de la índole que fuere (...) a fin de no restar importància a la grande y solemne fiesta” (La Vanguardia, 18 d’agost de 1922).

A Barcelona acudiren un total de 7 països: Bèlgica, França, Itàlia, Suïssa, Holanda, Hongria i Espanya, amb 22 clubs, 25 tripulacions i 113 remers. Espanya va presentar a l’equip del Club de Mar de Barcelona (CADCI) en outrigger de 4 i 8 tripulants i skiff, després d’imposar-se dues setmanes abans als Campionats d’Espanya. Com a curiositat, assenyalem que l’embarcació de quatre portava el nom “Olímpic”, i la de vuit “Catalunya”. Novament no van acompanyar els resultats esportius. No es van arribar a superar les eliminatòries. Com destacava La Jornada Deportiva en l’edició de l’11 de setembre: “Decididamente, no hemos pasado todavía del período de iniciación Deportiva”. En canvi, la capacitat organitzativa fou rellevant, “hemos demostrado que podemos celebrar en Barcelona otras competiciones Internacionales de la más alta importància. Barcelona ha demostrado hasta la saciedad su espíritu altamente Deportivo”. El Mundo Deportivo (9 de setembre) també destacava l’organització: “Los remeros extranjeros nos han confesado que ésta ha superado a lo que ellos esperaban, tanto más (y esto también nos lo han confesado ingenuamente) que venían con ciertos resquemores referentes a la regularidad de las pruebas en un puerto....y  por españoles. Es este, sin  duda, el triunfo máximo de la jornada para nuestro deporte. Barcelona, y con ella Cataluña y España, han mostrado su capacidad organizadora para un Campeonato de Europa...”. Barcelona seguiria somniant amb uns Jocs Olímpics, però continuava demostrant la seva vocació olímpica.