dijous, 26 de febrer de 2015

Mundial de Boxa Perico Fernández – Joao Henrique - 1975 (Mundial XXIV)

 Per tercera vegada en la història Barcelona acollia un campionat del món de boxa, després de Ferrand-Genaro el 1931, i el Gironés-Miller el 1935, els aficionats del ring podien veure el carismàtic i campió del món Perico Fernández contra l’aspirant brasiler Joao Henrique. Havien transcorregut quaranta anys des de la disputa de l’últim mundial a Barcelona. Ja es començava a apreciar el declivi progressiu de la boxa, “hace apenas diez años un campeonato de España llenaba todavía un local de medio aforo. Hace quince años Galiana o Folledo atiborraban una plaza de toros. Hoy un titulo nacional no parece interesar a nadie” (La Vanguardia, 26 de març de 1975), però sobretot després de l’enderrocament d’un espai tan emblemàtic com el Price el març de 1973. El periodista Albert Armengol escrivia a La Vanguardia el dia abans del combat, “Barcelona, otrora emporio del deporte de las doce cuerdas, fue languideciendo por causes harto compleixes, hasta que un día, esos monstruós de la moderna técnica que son las excavadores pusieron cerco al último y más entrañable de los recintes catalanes –el inolvidable Price–, procediendo a su demolición. Para muchos aficionados fue el rèquiem por el boxeo barcelonés”.



El boxejador aragonès Perico Fernández s’havia proclamat campió del món dels pes superlleuger (versió Consell Mundial de Boxa CMB) al Palazzetto dello Sport de Roma el setembre de 1974 en derrotar als punts el japonès Tetsuo Lyon Furuyama; però l’any 1975 no l’havia iniciat amb bon peu. El 10 de gener, al Palau d’Esports de Barcelona, feia nul amb el nigerià resident a Barcelona Jonathan Dele; i el 22 de febrer perdia als punts en el Palau d’Esports de Madrid davant l’italià Romano Fanali.
El combat pel títol mundial entre Perico Fernández i Joao Henrique –era la quarta vegada que Henrique intentava conquerir el títol mundial es celebrà al Palau d’Esports el dissabte 19 d’abril de 1975. Els combats previs de Perico no ajudaven als aficionats i la premsa especialitzada a llançar les campanes al vol; i, d’altra banda, l’estadística tampoc jugava a favor: en els dos anteriors combats pel títol mundial celebrats a Barcelona el 1931 i 1935 els púgils locals no havien estat capaços de sortir triomfadors del ring.



Al Palau d’Esports acudiren 8.000 espectadors per veure una vetllada on estaven previstos cinc combats. Els plats forts eren la presentació com a campió d’Europa del pes superlleuger de Gómez Fouz; el campionat d’Espanya del pes mig, que enfrontava Hernández i Madrazo; i el combat per al títol mundial –fitxat a quinze represes– que estaria sota la supervisió de l’àrbitre francès Tayllerach. Fins a la sisena represa el combat va ser controlat per l’aspirant que, amb ofici i constància, anava sumant punts, mentre que Perico, com sempre, confiava a caçar el brasiler amb la seva dreta demolidora. Albert Armengol, en la crònica del combat, qüestionava aquesta tàctica tan arriscada: “Pero no hay nadie capaz de meterle en la cabeza a este muchacho que los golpes puntúan por el hecho de hacer diana? ¿Acaso no sabe que la potencia no tiene nada que ver con la puntuación?”. Serà a partir de la setena represa que el campió agafaria l’iniciativa. La resolució final arribaria en la novena represa: Perico arraconà Henrique a les cordes, i després d’una sèrie de cops, com diu el periodista José Canalis a El Mundo Deportivo, “lo remató con un derechazo antológico, que le tumbó de espaldas en el tapiz por más de la cuenta”.

Tothom esperava un regnat llarg de Perico. Josep Canalis li va dedicar un article a El Mundo Deportivo dies després titulat La victoria de Perticopuede ser el inicio de una era triunfal..., però el cert és el 15 de juliol, a Bangkok, l’aragonès no va poder amb la calor i es va retirar davant Sansak Muangsurin en l’octava represa. Com deia a El Mundo Deportivo Josep Canalis el 17 de juliol de 1975, “Perico Fernández dejó el titulo y la dignidad en Bangkok”. 

dijous, 19 de febrer de 2015

Campionat del Món de Salvament i Socorrisme -1974 (Mundial XXIII)


 El primer campionat del món de Salvament i Socorrisme, XVII Campionats del Món de Tetratló i Salvament Aquàtic, disputat al nostre país, es va celebrar els dies 7 i 8 de setembre de 1974. El Salvament i Socorrisme com a esport eren poc coneguts, però com s’assenyala en el llibre Les Federacions Esportives Catalanes i els seus presidents (2013), del qual és autor el periodista Carles Guillén, “les primeres competicions les va organitzar a principis del segle XX el Club Natació Barcelona amb col·laboració de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos, que el 1881 havia creat la seva delegació a Barcelona”. La Federació Catalana va néixer, com a delegació territorial de la Federació Espanyola el 1962, i al se capdavant es situà Francisco José de Lacambra Estany, segon comte de Lacambra, que ocuparia el càrrec fins al 1980. Cal fer esment que la Federació Catalana de Salvament i Socorrisme té l’honor de ser la primera federació a tenir a una dona com a president en la figura de Mercè Oliveró Capellades (1980-1991).

Les esperances d’obtenir bons resultats en aquesta competició eren ben fundades. El 1968 a Trier (Alemanya), Hortensia Graupera es van penjar una medalla d’or; un any després, a Roma, tornaria a guanyar un or, així com la seva companya Teresa Paredes Fargas. No es tornaria a disputar un mundial fins al 1972, a Vittel (França), on Teresa Paredes es penjaria dues medalles d’or i una de plata, i contribuiria a aconseguir el títol mundial per nacions (El Mundo Deportivo, 5 de juliol de 1972). A partir de Vittel, la periodicitat dels mundials seria cada quatre anys. Cal destacar que des de 1969, al capdavant de la Federació Internacional de Salvament i Socorrisme, hi havia el general espanyol José Antonio Pascual i López de Quesada. Abans ja havia estat president de la Federació Internacional (1959) el qui fou fundador de la Federació Espanyola, Ignacio Martel Viniegra, marquès de San Fernando.

Del 28 de agost al 3 de setembre de 1973, la Federació Internacional es va reunir a Las Palmas de Gran Canaria i acordà celebrar el mundial de 1974 a Espanya. La presentació oficial es va celebrar al Reial Club Nàutic de Barcelona el 9 de gener de 1974. Presidiren l’acte el Delegado Nacional de Educación Física y Deportes, Francesc Platón; el president de la Federació Internacional, López Quesada, i els presidents de les federacions espanyola i catalana, el també general Carlos García Riveras i el comte de Lacambra (La Vanguardia, 10 de gener de 1974).



Amb motiu del mundial, i atesa la seva transcendència, la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre va emetre un segell de correus de 2 pessetes, i amb una tirada de deu milions d’unitats (Ordre del 4 de març de 1974, BOE 11 març 1974).


Abans del mundial es van disputar els campionats d’Espanya a les piscines del GE i EG de Girona i al llac de Banyoles, on acudiren altres equips estrangers (El Mundo Deportivo, 4 i 6 de setembre de 1974). El periodista Santiago García li dedicà un emotiu article a La Vanguardia el 6 de setembre, “el salvamento y socorrismo es un deporte que puede salvar una vida, haciendo patente realidad la meta humana que debe acompañar a todo auténtico deporte si a éste se le debe considerar como uno de los aspsectos fundamentales de la formación total del hombre. Un propósito con tanta frecuencia propalado como olvidado entre los oropeles del gran espectáculo del deporte professional”.

El mundial es va disputar al port de Barcelona, a l’altura del port de la Pau, i a les piscines Bernat Picornell, que havien estat inaugurades amb motiu del campionat d’Europa de Natació el 1970. La competició de tetratló constava de les proves a la piscina –llançament de salvavides, 200 metres obstacles i l’arrossegament d’un maniquí de 65 quilos–; i la prova d’embarcació, que es feia al port. La selecció espanyola es va imposar tant en categoria masculina, amb un or (Eufeniano Fuentes) i tres bronzes (dos del barceloní Javier Fernández i una del gironí de Miquel Vilanova), com en categoria femenina, on repetí títol, amb quatre d’or (tres de Teresa Paredes i un de la barcelonina Elsa Alberti), tres plates (dues també de Teresa Paredes) i un bronze.
Finalment, cal ressenyar que en el marc del mundial es va concedir la medalla al mèrit del salvament i socorrisme amb cinta taronja al periodista d’El Mundo Deporte Josep Maria Miedes, “no solo por su tarea periodística en pro de este deporte, sinó también el hecho de haver realizado varios salvamentos de personas con verdadero sentido de responsabilidad y riesgo de su vida” (El Mundo Deportivo, 8 de setembre de 1974).


divendres, 13 de febrer de 2015

Campionat del Món de ciclisme en ruta i el Museu de l’Esport - 1973 (Mundial XXII)

La candidatura de Barcelona per albergar el mundial de ciclisme de 1971 es va concretar en el Congrés de la Unió Internacional de Ciclisme, celebrat amb motiu dels mundials de ciclisme celebrats a la localitat italiana de Varese. Com recull el diari La Vanguardia (25 d’agost de 1971): “Tal era la fuerza y vigor de nuestros representantes –la delegació espanyola estava encapçalada pel valencià Lluís Puig, president de la Federació Espanyola de Ciclisme; i el català José Maria Sentís, vicepresident de la Federació Europea en les reunions de la UCI– que este máximo organismo aceptó la candidatura de España para que Barcelona organizara los mundiales de 1973, como había solicitado y para lo que se venía trabajando desde hace mucho tiempo”. Barcelona, amb aquest esdeveniment, pretenia construir el velòdrom que tant reclamava l’afició ciclista. El mateix dia, El Noticiero Universal, es feia ressò d’unes declaracions de Pau Negre que anaven més enllà, i que deixaven clar que s’havia passat pàgina de la fracassada candidatura olímpica de 1972:“La concesión de los Campeonatos del Mundo de Ciclismo de Barcelona para el año 1973 es un paso más en nuestra ilusión de llegar a albergar los antes posible unos Juegos Olímpicos en nuestra Ciudad”. Per acollir les proves de ciclisme en pista s’havia pensat a construir un nou Palau d’Esports: “Las condiciones de la obra que va a realizarse están plenamente estudiades, con los planes definitivos y un presupuesto extraordinario ya aprobado. Comprende la remodelación y nuevas Construcciones del Estadio de Montjuich, frente a cuya puerta principal actual se levantará el nuevo Palacio de Deportes, que incluirá una pista polideportiva, una pista de altelismo ‘indoor’, posiblemente una pista de hielo –vella aspiració que ja havia plantejat Joan Antoni Samaranch durant el seu mandat– y el Velódromo que serà necesario de los Mundiales”.

El 15 de setembre de 1971, i en una entrevista de Carlos Pardo a El Mundo Deportivo, Negre tornava a insistir en la vocació olímpica de la ciutat, “no pienso morirme, si Dios lo quiere, sin ver una aquí una Olimpiada”; i esmentava un projecte singular, crear un “Museu de l’Esport”: “Hay pintura y escultura en los deportes. La Bienal del Deporte ha dado obres de gran calidad (...), existen las col·lecciones de sellos, los libros, las fotografías, toda la documentación que promueven las olimpiadas (...). Hay también viejos automóviles, aviones, bicicletes, motos, embarcacions que son ya historia del deporte (...) Y asimismo utensilios-recuerdo como podrían ser la gorra clásica de Zamora, los pantalones azules de Sami, el balón del gol de Zarra (...) Y no hablemos de arquitectura, maquetas de grandes estadios, Palacios de deportes, etc.”. Negre no s’oblidava que el Museu hauria de tenir una cinemateca esportiva i un aula de conferències. El lloc que havia pensat era Can Serra, l’actual edifici de la Diputació de Barcelona, que està en la confluència Rambla-Diagonal.
En el punt de mira de l’alcalde Porcioles també hi havia un altre esdeveniment de gran volada, organitzar l’Exposició Universal de 1982. De fet, el maig de 1971 es va constituir una comissió central i 13 ponències, de les quals n’hi havia una d’esports, instal·lacions i organitzacions esportives, que era presidida per Joan Antoni Samaranch (La Vanguardia, 5 de maig de 1971).  Al final el projecte no es va dur a terme.
A mesura que passava el temps i no es concretava la construcció d’un velòdrom a l’Estadi de Montjuïc, la Federació Espanyola barrejava la possibilitat de canviar de seu i albergar el mundial de ciclisme a San Sebastià, una ciutat que ja disposava d’un velòdrom homologat per la Unió Ciclista Internacional i havia organitzat el Mundial de 1965. “El retraso en la construcción de la citada instalación (velòdrom a l’Estadi) se deben, según expuso Miravitlles –regidor ponent de Relacions Públiques i Turisme de l’Ajuntament de Barcelona–, “al volumen de la obra y parece ser que los técnicos municipales no se comprometen poder llevarla a termino en la fecha prevista” (La Vanguardia, 9 i 26 de març de 1972). Al maig, i després de la visita del president de la Comissió Tècnica de la UCI, Luigi Perfetta, que va estar acompanyat dels presidents de la Federació Espanyola, Lluís Puig, i de la Catalana, Marià Cañardo; era evident que a Barcelona només es faria el Mundial de ciclisme en ruta al circuit de Montjuïc i la prova de contrarellotge per equips 4x100 kilòmetres a l’autopista de Castelldefels amb sortida al port de la Zona Franca (El Mundo Deportivo, 21 de maig). Més tard es va dir que la contrarellotge per equips es faria a l’autopista Barcelona-Martorell; després, un tram de l’autopista Barcelona-Mataró; però a última hora, en no estar homologada aquesta opció, i gràcies al suggeriment de Marià Cañardo, es va trobar la solució en un circuit que anava de Granollers a Sant Celoni (La Vanguardia, 31 d’agost de 1973). Els ciclistes havien de fer 4 voltes al circuit de 25 quilòmetres.
Al juny es feia oficial que les proves de pista se celebrarien, per manca de finançament, al velòdrom donostiarra d’Anoeta, però sota la responsabilitat de la Federació Catalana, “a la que los donostierras cederían la instalación deportiva (El Mundo Deportivo, 5 de juny de 1972). El velòdrom es va cobrir per acollir el mundial.
El 18 de setembre, una de les persones que més va lluitar per l’esport a Barcelona, el regidor d’esports Pau Negre, moria a causa d’un càncer. Poc després es constitueix el comitè organitzador a l’Ajuntament de Barcelona, i al capdavant s’hi col·loca Josep Maria Sentís Anfruns. La seu del comitè estarà a l’edifici municipal de la Plaça de Sant Miquel, 2 (La Vanguardia, 11 d’octubre de 1972).
La presentació oficial del Mundial es va fer el 6 de març de 1973 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, amb l’assistència de l’alcalde Porcioles; l’alcalde de San Sebastià, Felipe Ugarte; el representant a Catalunya de la Delegación Nacional de Deportes, Francesc Platón; i dels presidents de la Federació Espanyola i Catalana, Lluís Puig i Marià Cañardo. Posteriorment, el comitè organitzador del Mundial va oferir un dinar a la premsa en el restaurant La Pérgola, ubicat al circuit de Montjuïc. Una setmana després, en el mateix escenari municipal i amb presència de l’alcalde i del delegat nacional d’Educación Física y Deportes, Juan Gich Bech de Careda, prenia possessió del càrrec de regidor-ponent d’esports Gonzalo Quesada i Hernández.
A les competicions de pista a Anoeta s’hi van inscriure 28 països i prop de 300 corredors. La selecció espanyola, al capdavant de la qual hi havia el mític corredor i campió Guillermo Timoner, estava composta per Abad, Sansimenea, Espinós, Sagrera, Bordoy i Caldentey. La participació es reduïa a les proves de velocitat i persecució individual  amb dos i mig fons; i els resultats foren molt discrets.
La prova de contrarellotge 4x100 quilòmetres aglutinà milers de persones pels carrers de Granollers. La medalla d’or seria per Polònia, amb la URSS i Suècia tot completant el pòdium. L’equip espanyol, format per José Nazabal, Julián Andiano, Joan Pujol i Enrique Martínez finalitzaria en dotzena posició.
L’Ajuntament de Barcelona i la Diputació Provincial van oferir als dirigents de la UCI i als membres del comitè organitzador una recepció oficial. A la Diputació foren rebuts pel president de la institució, Joan Antoni Samaranch, que havia ocupat el càrrec el 17 de juliol. “En el transcurso de esta cordial visita se recordo que fue precisamente durante la época en que el señor Samaranch ostentava el cargo de delegado nacional de Educación Física y Deportes (1967-1970) cuando se empezó a gestionar la celebración de los Mundiales en España” (La Vanguardia, 31 d’agost de 1973).
L’1 de setembre al matí es va disputar la prova de ciclisme en ruta per a dones en el circuit de Montjuïc. En aquesta prova, sense participació espanyola, es va imposar a l’esprint la belga Van der Broeck, per davant l’holandesa Van Oesten-Hage i la russa Prebrovskaia. A la tarda es va disputar la cursa per a amateurs, que va veure el triomf de Ryszard Szurkowsky, de Polònia, seguit del seu compatriota Szozda, i el francès Bourreau en tercer lloc. L’esquadra espanyola estava composta per Plaza, Esparza, Martínez Heredia, Mazaba, Pujol i Vallori. El primer espanyol –arribaren a meta 161 corredors– fou Martínez Heredia, classificat en 34è lloc.
El 2 de setembre va disputar-se la prova reina, la reservada als professionals. El Tour d’aquell any havia vist el triomf del conquenc Luis Ocaña. L’equip espanyol estava format pel mateix Ocaña, que feia les funcions de líder, Pesarrodona, Perurena, Manzaneque, Pedro Torres, Balagué, Zurano, Martos, López Carril, Lasa y Lazcano. En un circuit tan exigent com Montjuïc, van arribar a l’esprint final quatre corredors per disputar-se les medalles. La medalla d’or fou per a Felice Gimondi, tot quedant segon el belga Maertens i tercer Ocaña, que va enfonsar al monstre Eddy Merckx, deixant-lo fora del podi.





El Mundial fou un èxit de públic. “Montjuich no fue un circuito fàcil, ni mucho menos. Fue, sencillamente, el mejor circuito de unos Mundiales de Ciclismo”, però, com deia en el seu article el periodista Enrique Canto: “Sólo faltó el velódromo en la montaña verde”. El somni de tenir un velòdrom encara duraria una dècada més.

dimarts, 10 de febrer de 2015

XVI Campionat del Món de Patinatge Artístic i Dansa - 1971 (Mundial XXI)

Del 6 al 9 d’octubre de 1971 la ciutat comtal acollia novament el Campionat del Món de patinatge artístic. Si el 1949 la seu foren les instal·lacions del Club Patín a la Plaça Calvo Sotelo –avui Francesc Macià–, ara l’escenari era el Palau d’Esports del carrer Lleida. Com a curiositat, destaquem que unes setmanes abans l’estany de Banyoles havia acollit el campionat del món d’esquí nàutic; i durant el campionat s’estaven celebrant el VI Jocs Mediterranis a Esmirna.

L’any s’havia iniciat amb una notícia luctuosa per al patinatge, el febrer moria Josep María Ceballos Alameda, que fundà i presidí el Club Patín, i va assumir la presidència del comitè organitzador del mundial de 1949. També va ocupar altres càrrecs directius, vicepresident de la Federació Catalana de Bitlles i president de la Federació Catalana d’Handbol (1952-1956).
Al capdavant de la Federació Espanyola de Patinatge es trobava Lluís Azemar Puig, que havia ocupat diversos càrrecs a la Federació de la mà de Samaranch. Azemar confiava que la competició fos un èxit de públic: “Hasta ahora nunca nos ha fallado y no cabe pensar que va a hacerlo en esta ocasión. El espectáculo de unos mundiales es siempre atractivo y mucho más en esta especialidad, en la que el interès puramente competitivo se complementa con la bellesa del deporte que nos ocupa” (El Mundo Deportivo, 6 d’octubre de 1971). El comitè organitzador estava presidit per un altre històric, Francesc Boronat, vicepresident de la Federació Espanyola, el qual havia estat campió del món d’hoquei sobre patins per partida doble, com a jugador (1951) i com a entrenador de la selecció nacional (1964 i 1966).
Un total de dotze països acudiren a Barcelona: Suïssa, Holanda, Bèlgica, els Estats Units, Japó, Àustria, França, Portugal, Itàlia, Canadà, Alemanya i Espanya. Tothom confiava en les possibilitats de medalla de la càntabra Ascensión Cionin Villagrà, que havia debutat amb només 12 anys en el mundial de Vigo (1968); que dos anys després finalitzava en cinquena posició en el mundial de Lincoln (Estats Units); i que aquell mateix any es proclamava a Brussel·les campiona d’Europa. En categoria femenina hi havia una representant barcelonina, Rosa Maria Laguna, que va guanyar el bronze a l’Europeu, i per aquest motiu se li havia concedit el trofeu Àngel de Plata. Aquest trofeu va néixer el 1965 arran dels Jocs Esportius de Barcelona (1962-1966) i per iniciativa dels magatzems Jorba Preciados, que premiaven l’esportista o l’equip més destacat per resultats o pel seu comportament exemplar. En la categoria masculina, la màxima figura era el barceloní Federico Gil, però sense aspiració de medalla.

El dimecres 6 es va celebrar la cerimònia inaugural va estar presidida per una persona molt vinculada a l’hoquei sobre patins, Francisco Platón, que era el representant a Catalunya de la Delegación Nacional de Deportes. La medalla d’or en la modalitat de parelles mixtes fou per als germans Gaile i Ronald Rovobitsky, dels Estats Units, que van revalidar el títol de l’any anterior sobre el parquet del Palau d’Esports sota els acords d’una de les peces del musical Wide Side Story, de Leonard Bernstein, obra estrenada a Broadway el 1957 i de la qual en van fer un film el 1961. La medalla els seria lliurada per Victorià Oliveras de la Riva, president de la Federació Internacional de Patinatge. L’endemà, qui revalidaria el títol en la categoria masculina, fou l’alemany federal Michael Obrecht, que es va imposar amb autoritat per davant de Willy Boyd, dels Estats Units. Els catalans Frederic Gil i Lluís Belles, molt nerviosos segons les cròniques, es classificaren onzè i catorzè (últim). L’èxit per a l’esport espanyol vindria en la penúltima jornada amb la medalla de bronze d’Ascensión Villagra. Aquesta patinadora arribaria a aconseguir uns anys més tard (la Corunya 1974 i Brisbane 1975) dues medalles de plata, i es retirava de la competició el 1976 amb només 20 anys. El triomf absolut en la categoria femenina fou per a l’alemanya Petra Hausler, que substituïa en el palmarès a la també alemanya Christine Krestfeld, que s’havia fet professional. En l’últim dia de competició, i sense representació espanyola, es va celebrar la competició de dansa lliure, que va veure el triomf dels americans Jane Pankey i Richard Horne, que revalidaven títol, per davant de la també parella americana formada per Bonnie Lambert i Thomas Syraker.

Tothom va coincidir que la competició fou un èxit organitzatiu, però el públic no va acudir al Palau d’Esports. Barcelona no tornaria mai més a acollir un altre campionat del món d’aquesta modalitat.