dijous, 19 de juny de 2014

Homenatge a Sempronio - Andreu Avel·lí Artis -, cronista de Barcelona


Com a aficionat de la història de Barcelona m’agrada recórrer als cronistes de la ciutat, i entre aquests tinc una especial predilecció per Andreu Avel·lí Artis, Sempronio (1908-2006), que va rebre aquesta distinció honorífica de cronista l’any 1972. Ell, com assenyalava en una entrevista publicada en el núm. 52 de la revista Barcelona, metròpolis mediterrània, i a diferència d’altres, preferia recollir “el clima humà, no tant la dada exacta”. Al qui fou el primer director del diari Tele/exprés i del primer setmanari en català, Tele/estel, li agradava escriure de la Barcelona “que queda ancorada en uns paisatges que ja no existeixen”. Cal dir que tampoc no s’oblidà d’escriure sobre l’esport. Andreu Avel·lí Artis va començar la seva carrera periodística l’any 1926, al setmanari Borinot, i després de la Guerra Civil formaria part del grup de col·laboradors de la revista Destino (1940), primer utilitzant el malnom de Miguel del Puerto, i després, a partir de 1941, el de Sempronio.
 
A Destino els seus articles ens apropaven al món de l’escena (cinema, teatre, música, etc.) però també podem trobar algun article o una entrevista relacionats amb l’esport. He seleccionat la que es titula Un hijo de Sants, El Rey de la Carambola publicada el 5 de gener de 1946, on entrevistava Joaquim Domingo, i feia una evocació de com era el barri de Sants en l’àmbit esportiu: “Sólo de embocar la Cruz Cubierta y la Carretera, espina dorsal de la barriada, mil y un efluvios deportin-vos nos invaden los sentidos. Aquí el comercio de ciclos de Janer, el que fue inolvidable “routier”. En los escaparates de los opulentos comercios, estallana carteles de competiciones pugilíasticas, anuncios de piscinas y gimnasios. En los espejos de los bares tiemblan, en blanco de España, los resultados de los partidos de fútbol. Aquí, la tienda de Escolà, el interior azulgranas. Unos metros más allá el “Club de Billar”, donde impera Joaquín Domingo, ese muchacho ante cuyo taco se doblegan todas las estrellas extranjeras...”.  Jaume Janer (1900-1941) havia estat un destacat ciclista que havia guanyat el campionat d’Espanya en ruta els anys 1919 i 1923. Josep Escolà (1914-1998), conegut com El Catedrático, havia debutat a la UE Sants el 1934, i havia continuat al F.C.Barcelona, des d’aquella mateixa temporada (1934) fins al 1948 (durant la Guerra Civil, 1937-1939, jugaria en el club francès Sète).
 
Tot i que sobre billar hi ha articles en els seus llibres, Sempronio sostenia a Destino que “el billar nos es un juego totalmente extraño. Las dos o tres veces que, en nuestra vida, hemos cogido un taco, ha sido para entornar una ventana a la que no llegábamos con la mano”.  En aquest article entrevistava Joaquim Domingo, que amb 27 anys havia fet 4.000 caramboles d’una sola tacada. “Sin embargo esta serie, que quizá sea un récord mundial, no fue homologada –advierte Domingo–. Mil setenta y una carambolas es oficialmente mi récord de España”. Domingo confessava a Sempronio que havia après a jugar al Club de Billar Sants, i era un esportista amateur, “tanto que tiene disgustados a sus amigos, deseosos de que el campeón les de lecciones. Pero nuestro hombre se cierra en banda”.
 
Sempronio tenia bon ull: després de l’entrevista a Joaquim Domingo (1917-1981) es proclamaria fins a tres vegades campió del món (1957, 1963 i 1966), va guanyar vuit campionats d’Europa (el primer, a tres bandes el 1948 i l’últim, artístic, el 1969). La ciutat li va concedir tres medalles d’or al mèrit esportiu i li ha dedicat un parc que porta el seu nom. El parc està situat molt a prop de l’Estació de Sants, entre els carrers Vallespir, Badalona, Comtes de Bell-lloc i Passeig de Sant Antoni; i fou inaugurat oficialment el 29 d’abril de 1999 per l’Alcalde Joan Clos amb presència de la seva vídua, Josefina Montforte, i el seu fill Jaume.


divendres, 13 de juny de 2014

Campionat del Món de Patinatge Artístic, Dansa i Carreres - 1956 (Mundial XIV)

Del 10 al 14 d’octubre de 1956 el Palau Municipal d’Esports del carrer Lleida va ser de nou escenari del campionat del món de patinatge artístic i dansa. La gran novetat d’aquesta edició era la inclusió de les carreres de velocitat i resistència: 500 metres –només en categoria femenina–, 1.000, 5.000, 10.000 i 20.000 metres. Si bé els dominadors en la disciplina de patinatge artístic eren els alemanys, en les carreres els grans dominadors eren els patinadors italians, Luciano Cavallini i Lori Loriano, en categoria masculina i amb dos títols mundials cadascú; i la patinadora Alberta Vianello en la categoria femenina. A Barcelona van acudir un total de 89 patinadors de nou països: Bèlgica, Alemanya, França, Suïssa, Anglaterra, Holanda, Portugal, Itàlia i Espanya. L’equip espanyol estava integrat per: Edurne Echevarrieta –set vegades campiona d’Espanya–; el campió Joan Casanova i la seva parella per a la prova de duo, Margarita Martí, i Antonio Boada en patinatge artístic; i els campions d’Espanya de carreres Elena Campos i Miguel Aguilar, que conjuntament amb Rafael Pérez Alonso i José Campos competien en les carreres. En total hi havia en disputa onze títols mundials.
 

Malgrat que era la tercera vegada que es feia un mundial de patinatge artístic a la nostra ciutat, ningú no dubtava que seria tot un èxit. Santiago García, el dia previ a la competició, i des de les pàgines de La Vanguardia, deixava clar el sentiment general: “En la mente de todos está el magnífico recuerdo dejado por los dos campeonatos mundiales y los varios festivales internacionales de patinaje artístico presencia ya en Barcelona. Sucede con esta atractiva modalidad deportiva que apenas se habla de ella y, cuando llega el momento el éxito la acompanya porque, con sus excelentes exhibiciones anteriores, se ha hecho a si misma la propaganda más efectiva”. Aquells dies el Palau Municipal d’Esports tenia gran activitat. El 5 i 6 d’octubre van jugar-hi els quatre millors tennistes professionals –Pancho González, Tony Trabert, Rex Hartwig i Frank Sedgman; i abans d’iniciar-se el mundial de patinatge, l’equip Buchan Baker’s, campió amateur dels Estats Units s’havia enfrontat amb el FC Barcelona i un combinat nacional. També cal fer esment que el mundial de patinatge va coincidir amb un curiós rècord d’Espanya, batut a l’estadi de Montjuïc en la disciplina de javelina. El rècord el va aconseguir el veterà atleta de 49 anys Félix Erausquin, posseïdor de 19 títols nacionals de llançament, i que utilitzava la tècnica dels palankaris o llançadors de la barra basca. Finalment, la Federació Internacional d’Atletisme, pel gran desencís dels dirigents esportius nacionals, que esperaven que amb esportistes més joves es podria batre el rècord del món i guanyar medalles, no va reconèixer l’“estilo español”. 



El pavelló es va omplir totes les tardes i nits per gaudir de l’espectacle, no obstant això, tothom coincideix en el fet que el programa esportiu era massa dens. En patinatge artístic tots els títol foren per als patinadors alemanys. Franz Ninger va repetir títol en la categoria individual masculina; mentre que en la categoria femenina el títol era per a Rita Blumberg. Els altres triomfadors foren la parella Singrid Knake i Gunter Koch, que es van imposar tant en artístic com en dansa. Precisament aquesta parella seria entrevistada, i sortiria una caricatura en la secció Mano a Mano, que escrivia el periodista Del Arco a les pàgines de La Vanguardia. En canvi, a les carreres de patins els gran dominadors foren els italians. En categoria masculina Cavallini va pujar al més alt del pòdium en 1.000 i 10.000 metres; el seu compatriota Lori es va imposar a l’esprint en els 5.000 metres; i Rossi va guanyar els 20.000 metres. Tot i així, la gran triomfadora fou Alberta Vianello, amb tres medalles d’or, després de guanyar amb rotunda claredat les tres proves programades: 500, 5.000 i 10.000 metres. El dia 12 es va celebrar un banquet en honor dels participants en el campionat. L’acte va ser presidit per Joan Antoni Samaranch, que hi anava com a ponent d’esports de l’Ajuntament de Barcelona; Victorià Oliveras de la Riva, vicepresident de la Federació Espanyola de Patinatge; René Moyat, president del Comitè de Competició, i Fred Renkewitz, president de la Fédération Internationale de Roller Sports (F.I.R.S.).




L’endemà de finalitzar el campionat del món es va celebrar una exhibició de patinatge artístic on varen participar els campions mundials, però el plat fort era el Gran Premi de les Nacions, una carrera a l’americana de 15.000 metres, per equips de dos corredors, i on van participar dos equips d’Itàlia i Anglaterra, i un equip de Bèlgica, Alemanya i Espanya. Els guanyadors absoluts foren la parella italiana Cavallini-Lori amb 29 punts, cinc més que la parella anglesa formada per Stead i Wright. Els espanyols Campos-Ferrer arribarien en dotze voltes, i només sumarien 2 punts. Durant la prova es van disputar un total de vuit sprints, dels quals la parella Cavallini-Lori en va guanyar cinc; dues Stead i Wright, i una els italians Le Buono-Rossi. L’últim acte protocol·lari del campionat es va celebrar el 15 d’octubre amb la visita a l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, on foren atesos per Joan Antoni Samaranch.

dijous, 5 de juny de 2014

X Campionat del Món i XX d’Europa d’hoquei sobre patins - 1954 (Mundial XII)

-->
Com ja va succeir el 1951, el Pabellón del Deporte de Barcelona va acollir del 27 de maig al 6 de juny el Mundial i Europeu d’hoquei sobre patins. Tothom confiava que jugant a casa es podia tornar a repetir l’èxit de 1951, sobretot després d’aconseguir que el gran golejador Tito Mas tornés a agafar l’stick i es calcés els patins. El mèrit se li ha d’atribuir a Joan Antoni Samaranch, màxim responsable de l’organització i amic personal del jugador, i al seleccionador de l’equip Francesc Platón. Un dia abans de l’inici del campionat, Manuel del Arco va entrevistar Samaranch en la seva secció Mano a Mano de La Vanguardia. En l’entrevista desvetllava alguns secrets. L’hoquei sobre patins era un esport important, sobretot per tres motius: “primero, porque considero que al jugador español le cuadra estupendamente; segundo, porque la espectacularidad encaja en nuestro público; y tercero, porque era una cosa que acababa de nacer sin rencillas ni rivalidades entre clubs”. L’organització d’aquest esdeveniment era una pedra de toc de cara als Jocs Mediterranis que s’havien de celebrar l’estiu de 1955, “hay que hacer las cosas bien. Hay que tener en cuenta que próximamente se celebraran aquí los Juegos Mediterráneos y si todo sale como debe salir, tendremos derecho a pedir para nosotros una Olimpiada”.
 
El campionat va batre rècords de participació amb un total de 15 seleccions de tres continents diferents. Xile i Uruguai eren els representants d’Amèrica; Egipte per Àfrica, i la resta eren europeus: Alemanya Occidental, Bèlgica, Dinamarca, França, Itàlia, Anglaterra, Irlanda, Noruega, Holanda, Suïssa, Portugal i Espanya. La selecció espanyola estava formada per: Josep Soteras i Joan Antoni Zabalía, porters; Joan Orpinell, defensa; August Serra i Francesc Boronat, de mitjos; i Antoni Mas, Jordi Trías, Manel Puigbó, Pere Magriñà i Pere Galle com a davanters.  El torneig es va jugar sota el sistema de tots contra tots. Abans d’iniciar-se, el comitè organitzador va fer una crida a l’afició a través de la premsa, un fet al qual avui en dia no estem acostumats: “queremos recordar a la afición deportiva que España está en deuda (...), primero con la Federación Internacional, y segundo con los equipos (...) Por ello nos permitimos pedir al público barcelonés la expresión sincera y entusiàstica del tradicional espíritu de cordialidad que es irrenunciable patrimonio de nuestra ciudad y que debe ser norma de conducta del público en toda clase de actos deportivos (...)”.
El torneig va ser amenitzat per diverses exhibicions de patinatge artístic, les quals es feien entre els partits. Entre els participants hi havia Lotte Cadenbach, campiona del món. També, com ja havia fet en l’anterior campionat del món d’hoquei sobre patins, es va organitzar una Exposició Internacional de Filatèlia Esportiva, que va tenir lloc al Palau de la Virreina. Per a aquesta exposició, que aglutinaria 72 expositors, va instal·lar-se una estafeta de Correus i es va fer un sobre commemoratiu. Aquest campionat també té la seva anècdota: a causa de la pluja alguns partits es van haver de traslladar del pavelló d’esports descobert al Gran Saló o Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïc.

El 29 de maig les delegacions van visitar la Diputació de Barcelona, on van ser rebudes pel president de la institució, Joaquim Buxó Dulce d’Abaigar, marquès de Castell-Florite. El 4 de juny va ser el torn de l’Ajuntament de Barcelona, que va rebre les delegacions estrangeres en el Saló de Cent. El president de la Federació Internacional de Roller Skating, Fred Renkewitz, va notificar als assistents la creació de la medalla d’or, i la primera li va ésser concedida a Juan Antonio Samaranch. En aquesta competició l’afició va vibrar amb els triomfs de la selecció, que acabaria imbatible (va guanyar els catorze partits); i va derrotar l’etern rival, Portugal, per 3-0. El balanç de l’esdeveniment no va poder ser més positiu. A El Mundo Deportivo de l’11 de juny es podia llegir: Han acabado los Campeonatos del Mundo de la mejor manera que podían acabar (…) Nuestros jugadores han reconquistado el título mundial y Barcelona ha ofrecido al mundo una organización que, sin caer en tópicos, se puede clasificar de perfecta”.

Finalitzat el campionat, la Delegación Nacional de Deportes va crear la Federació Espanyola de Patinatge, de la qual formaven part els següents esports: l’hoquei sobre patins, l’hoquei sobre gel, el patinatge artístic i les carreres. Fins aquell moment, aquestes modalitats esportives formaven part de la Federació Espanyola d’Hoquei i Patinatge. Al capdavant de la nova Federació la Delegación Nacional va situar Samaranch La seu era a Madrid, al carrer Luchana, però hi havia una oficina-delegació a Barcelona al carrer Junqueras, 18, 7è. Un edifici on després hi hauria altres federacions catalanes. D’altra banda, la Federació Catalana era presidida per Miquel Moragas Pons. El periodista Santiago García, a l’article Una decisión elogiable, publicat a La Vanguardia el 3 de juliol, recollia aquest fet: “a la vieja Federación Española de Hockey y Patinaje, de la que ha sido desgajada, como un recio árbol, una de sus ramas más lozanas, le quedará en adelante la íntima satisfacción de haber prestado el calor de su experiencia a los primeros pasos oficiales del patinaje nacional, pudiendo sentirse orgullosa del éxito que les ha acompañado...Al frente de la flamante Federación Española de Patinaje ha sido colocado Juan Antonio Samaranch, y realmente nadie con mejores méritos que él para ocupar la presidencia”. 
L’èxit organitzatiu i esportiu va propiciar que donessin a Samaranch diverses distincions i recepcions, i el reconeixement de la Diputació de Barcelona. El marquès de Castell-Florite, segons l’acord del Plenari celebrat el 22 de juny, li va lliurar una placa commemorativa. Finalment, el 23 de juny, el cap de l’Estat, el general Franco, rebria al Palau d’El Pardo tot l’equip d’hoquei sobre patins, els quals eren acompanyats pel regidor d’Esports de Barcelona Carlos Pena Cardenal.