dimecres, 28 de maig de 2014

La font de Canaletes, símbol de la ciutat i del barcelonisme - Esteve Sala i Canyadell

-->
  
Al meu entendre, la versió més encertada del motiu pel qual els aficionats blaugranes assisteixen a la Font de Canaletes és la que atribueix el mèrit a Esteve Sala i Vinyals (1881-1939), arrendatari del quiosc instal·lat al costat de la font a l’inici de l’any 1901 i aficionat del Barça, del qual arribaria a ser el vintè president (1934-1935). Els quioscos que s’havien instal·lat a Les Rambles eren originàriament de fusta. El quiosc de Canaletes té, a més, l’honor d’haver aconseguit el tercer lloc en el concurs que premiava els carrers, les façanes i els balcons decorats i il·luminats per la seva major originalitat i gust en les Festes de la Mercè de 1902 (La Vanguardia, 1 d’octubre de 1902). El 1906 Esteve Sala encarrega al pintor Antonio Utrillo la decoració del quiosc. Tal com assenyalava Lluís Permanyer en la seva secció “Establecimientos con historiapublicada a La Vanguardia el 12 de juliol de 1987: “El kiosco tuvo una gran acogida y además coincidió con la época del auge del fútbol, lo que fue decisivo, porque allí nacieron los coros de hinchas, lo que aseguraba la clientela”. En el mateix article, el fill d’Esteve Sala esmentava que l’encarregat del bar del camp del FC Barcelona, que estava al carrer Indústria i havia estat inaugurat el 14 de març de 1909, era el mateix que el del quiosc, “y telefoneaba a media parte para dar cuenta de cómo iba el partido, porque si se preveía un triunfo mandaba preparar muchos bocadillos y bebidas para que pudieran celebrar la victoria”.


La primera victòria en l’àmbit internacional, la Copa o Challenge dels Pirineus, es va viure amb molta intensitat. En aquesta competició, organitzada per la Federació Francesa de Futbol, participaven equips catalans, bascos i del sud de França. En semifinals, malgrat que el partit finalitzà amb empat (1-1), el Barcelona es va imposar a l’Olympique Cettois, per renúncia de l’equip francès, “en vista del notorio cansancio de sus coequipiers” (El Mundo Deportivo, 28 d’abril de 1910). La final es va disputar l’1 de maig a la localitat francesa de Tolosa i contra la Reial Societat de San Sebastià. Els donostiarres havien deixat a la cuneta l’Stade Bordelais per 4-1. Els blaugranes es van imposar en la final per 2-1. “La victoria del Barcelona causó en ésta gran alegría y expectación; el kiosco de Canaletas, donde se expuso el telegrama recibido, vióse, hasta altas horas de la noche, rodeado de footballistas, que comentaban con calor y entusiasmo, el triunfo de los nuestros, a quienes se acordó dispensar un caluroso recibimiento”.  El 2 de maig, un nombrós grup de seguidors culés van anar a esperar l’expresso de França, “y en compacto y animado grupo dirigiéronse todos juntos al ya mentado kiosco, donde quedó expuesto el hermoso challenge (trofeu), tan honrosamente conquistado, el cual ha sido admirado por cuantos han acudido a verlo, que han sido verdadera legión”. En el quiosc també es van arribar a vendre entrades per la Copa del Rei de futbol que van disputar el Madrid FC i l’Arenas de Guecho, “Las localidades se siguen despachando en el quiosco de la Rambla de Canaletas y en la taquilla del Real Club Deportivo Español” (El Mundo Deportivo, 15 de maig de 1917).

La implicació d’Esteve Sala amb l’esport i el FC Barcelona era evident. A l’estiu de 1911 va instaurar el trofeu Canaletes, adreçat als segons equips sèniors i primers júniors, i que es disputava al camp del carrer Indústria (El Mundo Deportivo, 13 de juliol); i a l’inici de 1912 va donar un trofeu que duia el nom del quiosc per la carrera d’esquí de velocitat de la Setmana Internacional de Sports de Neu organitzada pel centre Excursionista de Catalunya a Ribes-Puigcerdà (El Mundo Deportivo, 25 de gener de 1912). Després del convuls període de la presidència del FC Barcelona de Peris de Vargas, el club va realitzar el 29 de juny de 1915 l’assemblea anual, en la qual va ser elegit Rafel Llopart i Esteve Sala ocupava una de les vicepresidències.

El 17 de juny de 1916, davant del quiosc, l’emprenedor Esteve Sala va obrir el Bar Canaletes (El Mundo Deportivo, 19 de juny). En el bar es van arribar a distribuir els cupons dels carnets de soci del FC Barcelona (La Vanguardia, 18 de gener de 1918), i en el seu Saló de Sports es van organitzar diverses trobades esportives. En aquest espai el Sindicat de Periodistes Esportius va obsequiar amb champagne els jugadors del Barça i l’Espanyol, que col·laboraren en un partit en benefici de la seva Caja de Previsión y Socorro (Stadium, 25 de novembre de 1916); s’organitzava una penya de tertulians dels diaris Stadium i El Mundo Deportivo (21 de novembre de 1916); i es va realitzar la junta general ordinària de la Reial Federació Atlètica Catalana (Stadium, 27 de gener de 1917). No seria l’ultima relació d’un establiment d’Esteve Sala amb les celebracions barcelonistes: a mitjan anys vint va invertir com a empresari i arrendà el bar del Teatre Eldorado a la Plaça Catalunya número 5, cantonada amb el carrer Vergara (actual edifici BBVA). Aquest teatre s’havia inaugurat el 1884 amb el nom de Teatro Ribas, i tancaria les seves portes el 1929. En aquell edifici, i amb motiu del triomf del FC Barcelona a la Copa del Rei de 1925 (va guanyar la final a l’Arenas de Guecho per 2-0 a l’estadi Reina Victoria de Sevilla), es va organitzar una Festa Homenatge amb la projecció d’una pel·lícula del campionat i l’estrena del cuplet La Barcelonista, interpretat per Mercedes Serós (La Vanguardia, 13 de maig de 1925).

Segons assenyala Mª Trinidad Vilchez en el seu interessant blog Las Mentiras que son muchas en la vida..., i on podeu trobar imatges del quiosc, el quiosc va veure truncada la seva història l’any 1951, quan l’Ajuntament de Barcelona, presidit per l’alcalde Josep Maria Simarro, va encarregar enderrocar-lo. No obstant, el pòsit va restar, i malgrat aquest contratemps l’afició no deixaria d’anar a la Font de Canaletes per continuar donant mostres del seu barcelonisme.

Finalitzaré aquest recull fent esment d’un article del mestre Sempronio relatiu al foros callejeros titulat Caneletes i publicat a La Vanguardia l’1 de febrer de 1994: “Un reducido número de veteranos mantiene en Canaletes la llama sagrada de la tertulia al aire libre y discuten primordialmente de fútbol, que si Cruyff, que si el Madrid, que si el árbitro, etc. Viéndolos me remozo y evoco el Canaletes de antaño, el anterior a la suntuosa farola. Presidía el paraje un monumental quiosco de bebidas que batió récords de popularidad. Si la Fuente contigua nos regalaba con agua, del mostrador del quiosco y mediante un artilugio tipo lavativa descendía el sidral, fármaco-refresco que, por lo visto, a los fanáticos del balón ayudábales a digerir victorias y derrotas (...). Al presente, la pasión por la pelota, caudalosa y ruidosamente, solo remansa en Canaletes en ocasión de festejar un título. De no ser así, normalmente no hay allí más parlanchines que los mañaneros, a pie firme. Su tema, reitero, es el fútbol, pero de venir a cuento, trátabanse asimismo de cuestiones políticas. Sin que la sangre llegue nunca al río, no en vano en semejante parlamento las canas y las calvas disponen de una abrumadora mayoría. Canaletes es nuestro Hyde Park, a pequeña, a pequeñísima escala (...)”.

dimarts, 20 de maig de 2014

La font de Canaletes, símbol de la ciutat i del barcelonisme I

-->
La font de Canaletes és un dels símbols emblemàtics de Barcelona, i està situada a l’inici de la Rambla que porta el mateix nom. No és una peça única, ja que a la nostra ciutat n’hi ha 17 de similars, però cap amb la seva història. Qui vulgui aprofundir en el tema pot visitar el web Art Públic de l’Ajuntament de Barcelona, però val la pena esmentar que d’ella ja se’n parla en el Llibre de les fonts (1650). L’Exposició Universal de 1888 va ser determinant per la font, ja que l’Ajuntament va substituir les dues fonts originals pel model actual amb quatre sortidors i coronada per quatre fanals, i que és obra de l’arquitecte municipal Pere Falqués. Al peu de la font hi ha una placa premonitòria: 
 “Si beveu aigua
de la font de Canaletes
sempre més sereu
uns enamorats de Barcelona
i per lluny que us n’aneu
tornareu sempre.”

La font també té la seva història esportiva, i aquesta està estretament vinculada amb l’afició blaugrana. Hi ha tres versions. En diverses webs podem llegir que als anys trenta, on avui es troba l’Hotel Lloret Ramblas, hi havia la redacció del setmanari La Rambla, “setmanari d’esports i actualitats”, el qual havia estat fundat per Josep Sunyol i Garriga. Josep Sunyol, era un personatge molt vinculat al club blaugrana. Havia estat president de la Federació Catalana de Futbol (1929-1930), i més tard president del FC Barcelona (1935) fins la seva mort, afusellat pels feixistes a la Serra de Guadarrama el 6 d’agost de 1936. Cal aclarir que d’aquesta publicació, que va aparèixer el 10 de febrer, només en van sortir 7 números, i la redacció i administració es trobava a la Via Laietana, 48. Prendria el relleu el setmanari La Rambla, que portava per subtítol Esport i Ciutadania. La seu era la mateixa, i el primer número va sortir al carrer del 7 d’abril de 1930, però tancaria per prescripció governativa el 13 d’abril de 1931. De la seu de Via Laietana es van traslladar a Ronda Universitat, 6; i acabarien a la Rambla Canaletes, 13, on es van editar els tres últims números (30 de març al 13 d’abril). La publicació, ara com a diari, tornaria a sortir al carrer el 16 de setembre de 1935 i es deixaria de publicar el 6 de gener de 1936. Davant del diari hi havia els aficionats, que se citaven els diumenges en aquest punt per veure i seguir en les pissarres els resultats dels equips catalans, però molt especialment els culés.
 

Una altra versió sosté que això sorgeix en la dècada dels anys vint, i el procediment i el lloc eren els mateixos, però el diari diferent: El Sol. Aquest diari madrileny, aparegut al desembre de 1917, portava, com s’assenyala a l’hemeroteca digital de la Biblioteca Nacional d’Espanya, “aires de renovación periodística, persiguiendo el beneficio econonómico desde una postura de completa independencia anunciada de forma prominente en la primera pàgina”. A Barcelona van obrir una delegació a principis de 1918 a la Rambla Canaletas, 9. Cal destacar que la radiodifusió era a les beceroles. La primera retransmissió esportiva a la ràdio, un combat de boxa, es va fer als Estats Units l’11 d’abril de 1921. A Barcelona, la primera retransmissió de radio, a càrrec de Radio Catalana E.A.J.13, es faria el 13 de gener de 1928 amb un partit Barça-Espanyol (El Mundo Deportivo, 13 de gener de 1928). 

Per això eren tant importants les pissarres, servien per difondre resultats i també altres informacions: “El Comité Regional (Federació Catalana de Futbol) ha tomado el acuerdo de reunirse la mañana de hoy, con el fin de tomar acuerdos en caso de continuar el mal tiempo. En caso de suspenderse algún partido de campeonato, será anunciado al público en las pizarras del diario El Sol, en la Rambla de Canaletas a la una de la tarde” (La Vanguardia, 19 d’octubre de 1924).  No seria l’únic diari que utilitzaria aquesta tècnica informativa. El mateix feia el diari Las Noticias, fundat el 1896 per Rafael Roldós i Viñolas, un pioner de la publicitat a Catalunya, ja que el 1872 va crear l’agència de publicitat Roldós y Compañía. El diari inicialment tenia la seu a la Rambla del Centre, 19, però el 1918, al morir el fundador, els fills la van traslladar a la Rambla d’Estudis, 6 on col·locarien les pissarres informatives.


dilluns, 12 de maig de 2014

Els inicis de l’hockey a Barcelona i el primer partit


La pràctica d’aquest esport apareix a la nostra ciutat a principis del segle XX. Si bé en el Manual del Sport d’Antonio Viada, editat per Adrian Romo de Madrid el 1902, es diu que “en España el hockey es, de los juegos ingleses, quizá el menos conocido, pues aún por parte de la colonia inglesa ignoramos haya sido practicado en ninguna parte”; el cert és que es va començar a practicar en 1902, com senyala José Mª. Alonso en el llibre Hockey de la Biblioteca Los Sports: “en 1902 varios alumnos del Gimnasio Santanach fueron los primeros que jugaron, pero no pasó de un ensayo sin importancia”. L’11 d’agost de 1906 apareix un article amb cinc fotografies, Los Juegos y la higiene, el Hockey, a la revista Juventud Ilustrada, on s’expliquen els rudiments de l’esport i s’afirma: “mucho celebraríamos verlo adoptar por nuestros jóvenes estudiantes, como se ha adoptado en los principales colegios de Francia, donde la higiene ocupa un lugar preferente”. El primer intent seriós es faria cinc anys després. La Vanguardia del 26 de gener de 1907, a Notas de Sport, informava de l’aparició d’un nou esport a Barcelona: “Un grupo de jóvenes ha tenido la laudable iniciativa de constituir un club internacional, unicamente dedicado al juego del hockey, bajo el nombre de “Barcelona Hockey Club”. En un país deportivo como el nuestro, faltaba este esport nacional de los ingleses; Barcelona tiene ahora el honor de poseer el primer club de hockey de España”. En la mateixa notícia s’informava que el terreny de joc que utilitzarien era el de l’Espanyol, que estava a prop de l’Hospital Clínic, a l’illa compresa entre els carrers Còrsega, Industrial –actual París–, Casanova i Muntaner, i on es feien partits d’entrenament els diumenges. La Ilustració Catalana del 17 de febrer també informava d’aquest fet, però s’afegia: “tenim que fer constar que no és la primera vegada que veyem jugar aquest sport en aquesta ciutat. Donchs en diferents ocasions hem vist practicarlo algun joves de la colonia inglesa principalment. No parlem ja del mateix joch fet en les pistes de patins, que durant tot el temps que’s practicà aquí, constituhí un agradable entreteniment de molts patinadors”. La notícia anava acompanyada de dues fotografies, que estaven fetes per un dels pioners d’aquest esport, Josep Omedes. No obstant, cal afegir que en el llibre El Hockey a Catalunya, editat per la Federació Catalana el 1999, amb motiu del 75è aniversari de la Federació, esmenta que les primeres reunions per impulsar aquest esport a Barcelona foren promogudes per Josep Omedes, i es van fer a finals de  1906 al Café Torino, un local modernista on van intervenir arquitectes de la talla de Gaudí, Falqués i Puig i Cadafalch, inaugurat l’any 1902 i situat al Passeig de Gràcia 18, on avui es troba la Joieria Roca. Entre els fundadors, segons ponem constatar a Los Deportes del 9 de febrer, hi havia “J.Omedes, J.Tey, J.Harris, J.Casacuberta, R.Figueras. A estos hay que añadir G. Y R.Noble, E.Browne, G.Bastow, R.Alexander, R.Rovirosa, Ramspot, etc”.


Durant tres anys va decaure l’interès per l’hockey, però tornaria a revifar la primavera de 1910. A La Vanguardia del 15 d’abril podem llegir: “El hockey, este interesante deporte que en cierta época tanto entusiasmo despertó entre los sportmen de Barcelona, dónde se jugó por primera vez en España, vuelve a aparecer en nuestra capital”. La intenció de la nova junta del Barcelona Hockey Club era “organizar un equipo a la altura de los mejores de Europa”. A la junta figuraven R. Noble i Ernest Bartroli; J. Casacuberta com a tresorer; el periodista Manel Nogareda com a secretari; i com a vocals E. Estrada, J. Losius i A. Roue. Es va acordar oferir la presidència honorària a Alfonso Ardura, que era distinguido concejal y sportman i membre de la Comissió de Festejos de l’Ajuntament de Barcelona.

Segons informa La Vanguardia del 25 de maig: “el domingo –22 de maig– tuvo lugar en la pelousse del Velódromo Parque de Sports, el primer partido de dicho juego que seriamente se ha jugado en España”. Aquesta instal·lació, ubicada a l’illa que hi havia entre els carrers Indústria –actual carrer París–, Coello, Muntaner i Casanova, s’havia inaugurat un any abans, el 28 de març de 1909.  “Los dos bandos, rojo y blanco, hicieron gala de sus aptitudes en colocación y destreza en rematar a goal. El público salió complacido de la fiesta, a pesar de la cooperación negativa que el tiempo la prestó”. A El Mundo Deportivo, al dia següent, la composició dels equips. Per a l’equip blanc jugaren: Roura, Omedes, Sommerfield, Nogareda, Armet, Browne, Limburguer, Bartroli i Moliner. En l’equip vermell i blanc figuraven: Rollinde, E. Estrada, Williams, Abelló, Sánchez, Massana, J. Estrada, Noble, Robinson i Morris. Es va imposar l’equip vermell-blanc per 2-0. La notícia també va aparèixer a Los Deportes el 31 de maig, i informava d’un aspecte rellevant, l’interès de les dones per practicar aquest esport: “El Hockey Club de Barcelona, cuenta con un número considerable de socios, tiene las reuniones en el establecimiento «Torino» del Paseo de Gracia y, como campo de juego, la parte central del magnífico Velódromo del Parque de Sports, en el cual se tapa oportunamente la entrada del túnel de ingreso, y esto favorecerá mucho el que se conviertan los partidos en emocionantes espectáculos. Existen ya inscritas varias señoritas, aunque no en número suficiente para formar los dos teams necesarios, pues es imposible oponerles un team del sexo contrario, por existir demasiada diferencia de fuerzas”.