divendres, 4 d’abril de 2014

La Plaça Sant Jaume, amfiteatre dels campions (1922)


 Dedicat a Zaira, Odín i Ada
  
Vaig haver d’anar a una reunió a l’Ajuntament de Barcelona i, tot travessant la Plaça Sant Jaume, vaig pensar en quin moment s’havia iniciat el protocol de visitar-la i oferir a la ciutat el triomf en una competició, que de ben segur seria de futbol.
 

Tot i que el FC Barcelona ja havia guanyat tres títols de campió de la Copa del Rei les temporades 1909-1910, 1922-1912 i 1912-1913, la gran explosió de barcelonisme als carrers de la ciutat no es duria a terme fins al 1920, quan va guanyar la Copa del Rei a l’Atlètic Club de Bilbao per 2-0 a l’estadi El Molinón de Gijón el 2 de maig. La rebuda als guanyadors, a l’Estació del Nord, fou multitudinària. Per donar-los la benvinguda van assistir el regidor Joaquim Degollada i Emili Puigdomènech, de l’oficina de Cerimonial, com a representants de l’Ajuntament de Barcelona. Els acompanyaven el president del club, Ricard Graells, i el president de la Federació Catalana. Degollada, en nom de la ciutat, “felicitó a los campeones por el éxito grandísimo que acaban de alcanzar; se felicitó de que Barcelona, en que se siente tanto amor por los deportes, hubieses alcanzado el galardón, qua tanto orgullece al club, por ser campeón de cataluña y España, y enorgullece asimismo a la ciudad, que los alienta y coopera a su fomento y difusión” (La Vanguardia, 6 de maig de 1920). Segons els càlculs del diari, a l’acte assistiren unes 5.000 persones. Al sortir de l’estació es va muntar una  improvisada manifestació d’automòbils, però a l’arribar a la Ronda de Sant Pere la policia la va dissoldre però no va haver cap incident“No recordamos en nuestra larga vida deportiva ninguna manifestación tan nutrida como la de ayer”.


El 14 de maig de 1922 es va tornar a repetir la gesta, en aquesta ocasió el Barça guanyaria per 5-1 a l’equip basc del Real Unión Club a l’estadi de Coia, Vigo, i davant de 12.000 espectadors. La rebuda fou molt més sonada que l’anterior, i va arrencar d’un punt diferent, el baixador de Gràcia. El dia abans ja es va fer públic per la premsa que, “el Ayuntamiento de Barcelona, recogiendo el clamor unànime de la ciudad, ha acordado ir a recibir a los que vuelven habiendo logrado un triunfo brillantísimo. La Diputación y la Mancomunidad se suman también a la gran fiesta” (La Vanguardia, 17 de maig). L’Ajuntament va demanar que a les andanes de l’estació només podrien accedir les autoritats, el consell directiu del club i la premsa; i va facilitar els vehicles per traslladar els jugadors a la plaça Sant Jaume. Fins i tot es va sumar a la Festa la Confederació Esportiva de Catalunya, que recomanar a totes les federacions i clubs que s’afegissin  a l’acte, i els va convocar a la seu de l’entitat, que era al local de la Societat de Carreres de Cavalls (Passeig de Gracia, 32), molt a prop del baixador de Gràcia.


Com ja va succeir el 1920, va acudir en nom de l’alcalde Joaquim Degollada. Finalitzada la benvinguda, els jugadors “fueron acomodándose en los coches dispuestos por el Ayuntamiento, y la comitiva pretendió abrirse paso, pero ello era materialmente imposible porque el Paseo de Gracia estava cuajado de acera a acera, materialmente de gente apilada, comenzando en la calle de Aragón y terminando muy cerca del Paseo de Gracia (La Vanguardia, 18 de maig). L’itinerari que va seguir la comitiva festiva era: Passeig de Gràcia, Plaça Catalunya, Rambles, carrer Ferran i plaça Sant Jaume, “en donde no cabía un alfiler”. Van trigar en arribar a Sant Jaume tres quarts d’hora. A la porta de l’Ajuntament foren rebuts per Manel Ribé Ribalta, cap de cerimonial, que els va acompanyar al despatx de l’alcalde, Ferran Fabra i Puig, marquès d’Alella, els quals els va felicitar pel triomf. Després Gamper, Alcántara, Zamora, Samitier, Sancho, Planas, Sagi-Barba, S. Martínez, Surroca, Torralba, Gracia, Piera, V. Martínez, Bruguera, Viñals, Cella i Greenwell, “asomáronse a los balcones del Ayuntamiento, juntamente con el alcalde, resonando potentísimos y al parecer bien ensayados !hurras! repetidos infinitas veces. Al aparecer las banderas del Club los aplausos y vítores volvieron a repetirse, lo propio que al resonar cinco petardos (¡los cinco goles!) y encenderse una luces de bengala en el terrado de la Diputación”. A continuació va intervenir Joan Gamper. Una part del discurs de Gamper fou recollit per Josep Antoni Trabal i Sans (metge, periodista i polític català) des de les pàgines de La Jornada Deportiva del 20 de maig: “Mucho hemos trabajado hasta hoy y mucho hemos logrado, pero de hoy en adelante, sabiendo que todo un pueblo está con nosotros, y que jamás ha de faltarnos el apoyo de los hombres que lo dirigen, nuestra voluntad podrá realizar milagros y el deporte se abrirá rápido paso hasta convertirse en hábito, beneficioso e imprescindible del pueblo catalán”.

 
Quan va finalitzar la visita a l’Ajuntament, com succeeix avui dia, els jugadors i directius van travessar la plaça i van visitar la Diputació de Barcelona (actual palau de la Generalitat de Catalunya), on van ser rebuts pel president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch.

Tres dies després d’aquest fet històric, la primera vegada que els jugadors del Barça sortien al balcó de l’Ajuntament, i la Plaça de Sant Jaume era ocupada per la seva afició, es produïa un altre esdeveniment, la inauguració del Camp de Les Corts.