dijous, 27 de març de 2014

El velòdrom del Parc de la Ciutadella


Dedicat a l’amic Josep Sagunt, president del Club Ciclista Sprint

En l’article Els Velòdroms de Las Arenas, Parc dels Esports i els del barri de Sants, publicat al blog l’any passat, comentava que després de la vida efímera del velòdrom situat entre els carrers Muntaner, Aragó i Casanova (1901-1903) se n’obria un altre no gaire lluny del primer, en l’illa compresa entre els carrers Aragó, València, Vilamarí i Llançà. Gràcies al blog Barcelofilia vaig tenir coneixement que enmig dels velòdroms anteriorment citats se’n va construir un altre al Parc de la Ciutadella.

El velòdrom es va inaugurar coincidint amb les Festes de la Mercè de 1904, i estava situat a la Plaça d’Armes, una plaça que en l’actualitat porta el nom de Joan Fiveller, el qui fou conseller en cap durant el primer quart del segle XV. Aquell any no estava clar que es programessin activitats esportives a les Festes de la Mercè, la qual cosa va provocar que el diari Los Deportes dediqués diversos editorials a criticar l’actuació de l’Ajuntament. “Si no deja de ser una verdad que por fin se han acordado por nuestro ayuntamiento las fiestas de Ntra. Sra. De las Mercedes, también lo es que a la hora en que escribimos las presentes líneas, 6 de la tarde del viernes, aún no hay nada definitivo repesto al programa de sport que ha de figurar en los populares festejos” (Los Deportes 11 de setembre). Aquest diari havia presentat un programa d’actes i comptava amb la col·laboració de l’Sportmen’s Club, el delegat del qual era Pere Romeu, que havia estat propietari dels Quatre Gats. En el projecte presentat pel diari i el club es contemplava un velòdrom, l’import del qual era de 7.400 pessetes.  
  
Un setmana després (Los Deportes, 17 setembre) sortia publicat el programa. El nou velòdrom tenia dos rectes d’uns 100 metres i dos viratges al final de cada recta amb uns peraltes de 75 per cent d’alçada, “siendo los virajes algo más largos y menos altos de los del Parque, y construidos de madera” (Los Deportes, 24 de setembre). Les tribunes estaven situades davant del Palau del Governador (actual institut de secundària Verdaguer) i de la parròquia castrense, tal com es pot apreciar a la foto que s’adjunta en aquesta article i que va ser publicada a l’Álbum Salón, la primera revista espanyola il·lustrada en color i que havia aparegut el 1897. Al final l’Ajuntament va patrocinar les festes esportives que es feien en el Parc els dies 27 i 28 de setembre, i va delegar la responsabilitat en els regidors Costa i Pijoan (La Vanguardia, 17 de setembre). L’Sportmen’s Club, d’altra banda, va organitzar diverses activitats (inauguració pista de skating, tir al blanc, etc.) del 23 al 28 en les seves instal·lacions.

El programa esportiu en el Parc de la Ciutadella constava de:
Dia 27, i a partir de les 15 hores, estava previst fer una cursa a peu (200 metres); un amollament de coloms missatgers sota la direcció de la Societat Colombòfila de Barcelona; la final del torneig de futbol, en el qual participaren Barcelona, Internacional, Espanyol i Català, i va comptar amb la col·laboració de l’Associació de Clubs de Foot-ball (les semifinals es van jugar al camp de l’Espanyol); i curses de cintes de cavall i al trot enganxat (1.400 metres).
Dia 28, i a la mateixa hora, es feien: una cursa de bicicletes per a juniors (1.500 metres); una cursa nacional, una amateur i una de caràcter internacional, totes elles de 2.100 metres; una de tàndems (3.000 metres) i una cursa de motocicletes (10 kilòmetres) també internacional.
Totes les inscripcions s’havien de fer a l’Sportmen’s Club; era obligatori el traje de carreras, i les curses en bicicleta es regien pel reglament de l’UVE (Unió Velocipèdica Espanyola).

Les Festes van resultar un èxit, tal com es recull a Los Deportes de l’1 d’octubre: “El conjunto de estas fiestas ha resultado muy aceptable, y el público así lo ha reconocido y premiado con sus aplausos”. Dels resultats destaquem, d’una banda, el torneig de futbol, que va veure el triomf de l’Internacional; i la cursa de bicicletes internacional, que va veure com el premi de 400 pessetes se l’enduia cap a França el corredor Ehrmann, i l’espanyol Neira restava en segona posició, en tercera el també espanyol Peris, i sense arribar a meta l’italià Mesori, que va caure en la sisena volta.
 
En qualsevol cas, al final, el velòdrom del Parc va seguir el mateix camí que els anteriors, i no hi ha constància de que es programessin més curses. El 26 de maig de 1905 La Vanguardia  ja deixava clar el desmantellament de l’equipament: “se aprueba con el voto en contra del señor Albó una proposición urgente pidiendo la enagenación por concurso de los materiales procedentes de ls pista del velódromo del Parque”.  

dijous, 20 de març de 2014

V Campionat del Món de Patinatge Artístic i Dansa - 1955 (Mundial XIII)


L’any 1955 fou ple d’esdeveniments esportius internacionals. Mitjançant l’esport, la dictadura franquista es començava a projectar internacionalment. Montjuïc acollia el 2 i 3 de juliol, per primera vegada, les 24 hores motociclistes de Montjuïc; entre el 5 i el 10 de juliol se celebrava el II Campionat d’Europa de Beisbol; i aquest mes de gran intensitat esportiva culmina amb la més gran competició poliesportiva organitzada al nostre país: els II Jocs del Mediterrani. No obstant, abans de finalitzar l’any, s’organitzarien dues competicions més: el V Campionat del Món de Patinatge Artístic i Dansa i l’Europeu Juvenil d’Hockey sobre Patins. 
  

La primera noticia relacionada amb el Campionat del Món de Patinatge i Dansa va aparèixer amb motiu del Ple anual de la Federació de Patinatge que es va celebrar a Barcelona a finals de gener de 1955 sota la presidència de Joan Antoni Samaranch. En aquella reunió es va comunicar que les dates del Campionat del Món serien del 21 al 23 d’octubre. Aquella reunió va aportar una altra notícia curiosa, el nomenament de Carlos Pardo, periodista de Vida Deportiva i promotor de la idea d’utilitzar una àmfora per portar l’aigua des d’Empúries en la cerimònia d’inauguració en els Jocs Mediterranis, com a seleccionador nacional d’hockey sobre gel. Poc després, abans de posar-se en funcionament el comitè organitzador, la premsa donava a conèixer que el patinatge i la dansa “no es la modalidad deportiva que mejor se aviene con el temperamento de los españoles, y deseando al mismo tiempo, que nuestros patinadores realicen en el campeonato un papel discreto, se ha contratado los servicios de un profesor alemán” (La Vanguardia, 9 de febrer). El professor, Balko Haase, arribava a la ciutat l’1 d’abril. En qualsevol cas, la notícia més rellevant era que, per primera vegada, es desplaçaven a Europa els patinadors dels Estats Units.

Durant les Festes de la Mercè, el comitè organitzador comunicava a la premsa una anècdota pintoresca, que tenia com a protagonistes tres participants de Nova Zelanda. Els patinadors, per sufragar les quantioses despeses del seu viatge, van organitzar un sorteig, i venien els bitllets des de l’aire: un autogir, pilotat per una dona, baixava als terrenys de joc per vendre-hi els bitllets.

 En aquesta competició, celebrada del 21 al 23 d’octubre al Palau d’Esports, es va aconseguir un rècord de participació, amb 80 patinadors d’11 països: Alemanya, Holanda, Bèlgica, Estats Units, França, Anglaterra, Itàlia, Suïssa, Espanya i Portugal i Nova Zelanda, debutants en la competició. El preu de les entrades era de 10 pessetes per l’entrada general i 15 per als seients. Tot coincidint amb el Campionat del Món es va celebrar la reunió del Comitè Internacional de Patinatge Artístic a la sala d’actes del Palau.
 
El Palau d’Esports es va omplir per veure el campionat, malgrat que en aquesta ocasió la tribuna d’autoritats en la inauguració estava força buida. L’acte fou presidit per J.A. Samaranch, que era alhora president de la Federació Espanyola de Patinatge i ponent d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona; Mr. Soufflé, president del Comitè International de Rinck Hockey, i Victoriano Oliveras de la Riva, que era vicepresident de la Federació Espanyola, però que anys més tard, del 1964 al 1973, seria president de la Fédération International de Roller Sports.  

En aquesta ocasió tots els títols van anar a parar en mans de patinadors alemanys: Franz Ninger, individual masculí; Sigrid Knake i Gunter Kock en parelles mixtes; Helena Kienzle, individual femení; i en dansa parelles Margaret Schafer i K. Beyer. Pel que fa a la participació espanyola els resultats foren molt dolents. En la competició individual masculina i en dansa (parelles) no va haver representació espanyola. En parelles mixtes es van inscriure dos equips (Marcela Trullols i Jaume Viñas, i Margarita Martí i Antonio Boada), que van restar en penúltim i antepenúltim lloc. En la categoria individual femenina el resultats encara foren pitjors, Edurne Echevarrieta i Marian Navarro van finalitzar classificades en antepenúltim i últim lloc. Després de l’acte de l’entrega de premis i la cerimònia de clausura, les figures més destacades de la competició van fer una exhibició. A la nit la Federació Espanyola va organitzar un sopar de despedida per als participants i representants de les delegacions internacionals.

Un dia després de finalitzar el mundial s’organitzaria una gala d’homenatge als campions en el mateix recinte. En la gala va participar la patinadora professional Traute Clausnitzer, que havia estat batejada per la premsa durant el mundial d’hoquei patins de 1954 com “la reina del Pavellón”; i els components dels equips de Bèlgica i els Estats Units, al capdavant dels quals hi havia el subcampió mundial Bill Ferraro. També es jugarien dos partits d’hoquei sobre patins. En el primer es van enfrontar la selecció espanyola juvenil (Riera, Parella, Escardó, Roca, Marin i Salarich) contra el primer equip del FC Barcelona; i en el segon, el plat fort, estava reservat pels equips del RCE Espanyol, campió d’Espanya, i Monza, campió d’Itàlia. Es van imposar fàcilment els pericos per 7 a 2. Amb tots aquests esdeveniments, el Palau d’Esports ja era un símbol de la ciutat. El periodista Santiago Mir, des de les pàgines del Dicen del 22 d’octubre, deixava clar el paper de l’equipament: “que ha impresionadio gratamente a cuantos han tenido la oportunidad de visitarlo por la suma de cualidades y atractivos que reúne”

dimecres, 5 de març de 2014

La primera Festa de la Mercè (1871) i l’esport


       La primera Festa de la Mercè, “ferias y fiestas populares durante la octava de Nuestra Señora de las Mercedes, patrona de Barcelona”, es va realitzar per primera vegada l’any 1871, durant el mandat consistorial de Francesc Soler i Matas; un alcalde que segons l’escriptor, historiador i poeta Artur Masriera i Colomer, era “un ciudadano abnegado y probo, y digno de servir a mejor gobierno. Y no diremos a mejor ciudad, porque para él no la pudo haber mejor que la suya” (La Vanguardia, 5 de febrer de 1929).  La Festa es va programar amb poc temps d’antelació. Aquest fet va provocar l’oposició del regidor Durán i Bas, que va demanar endarrerir-les un any i fer-les per Corpus, una festa movible que es fa durant el mes de juny. Per dur a terme les Festes es va constituir una comissió, que “están trabajando con ahínco para llamar a los forasteros a la ciudad de los Condes. Hasta ahora se han tomado los siguientes acuerdos (...) se levantarán entoldados para dar bailes de payeses. Proyectándose corridas de caballos en los que se adjudicarán premios a los más veloces y de más pura raza española. Se verificarà un torneo, regatas (...)” (La Convicción, 11 d’agost).

Abans d’aquestes dates les curses de cavalls es feien al carrer Ample. Al principi es va valorar la possibilitat de fer-les al Passeig de Gràcia, però finalment es va decidir que s’habilitaria un espai al Parc de la Ciutadella: “Tal es por lo menos el pensamiento de la sub-comisión que entiende de la parte de festejos, y en este concepto se trabaja. Habrá tres premios: uno de diez mil reales, otro de cuatro mil y otro de dos mil”. (La Convicción, 24 d’agost de 1871). L’endemà, el mateix diari, que havia estat fundat per Luis María de Llauder i portava el subtítol de “periódico monárquico”, informava de la construcció de l’hipòdrom al Parc de la Ciutadella, i les convidava a adreçar-se a la Junta de les Cases Consistorials. El mes de setembre es feia públic el Plec de Condicions, per a “la construcción en el campo de Marte de cuadras, tinglados, rediles y dedas para el ganado lanar, mular, caballar, vacuno y de cerda que se ha de presentar en las próximas ferias (...) reservándose la Junta el derecho de adjudicar la obra o no según se considere o no ventajosa algunas de las proposiciones que se presenten” (La Convicción, 7 de setembre).
 
Les Festes de la Mercè es van programar del 24 de setembre a l’1 d’octubre. El dia 24 estava programat que “desde las ocho de la mañana recorrerán las calles de esta ciudad comparsas y danzas características del país, entre otras las torres de los “Xiquets de Valls” (...), i “a la una de la tarde se verificará la apertura oficial de la Exposición de las cuatro provincias catalanas, en el edificio de la Nueva Universidad” (La Convicción, 24 de setembre). Cal ressenyar que l’antiga seu de la Universitat estava situada al carrer del Carme, a l’alçada del carrer del doctor Pou. El dia 25, “a las cuatro de la tarde se inaugurarà el hipódromo construido en el campo de Marte, efectuándose la carrera de caballos con arreglo al programa, que se anunciarà por carteles” (La Convicción, 24 de setembre). L’hipòdrom es va omplir d’espectadors, “así que también gran parte del campo de Marte y del Paseo de San Juan” (La Convicción, 27 de setembre). La carrera tenia un recorregut de 3.000 metres, i segons comunicació oficial de la Secretaria de l’Ajuntament, que es va publicar l’endemà en el mateix diari, “obtuvieron premio: Primer premio ganado por don Felipe Giménez, caballo Niño, alazán tostado siete años. Llegó segundo el caballo Mariposa, su dueño don Eduardo Nolís. Llegó tercero el caballo Morito, su dueño don José Roura. Segudo Premio ganado por don Leandro Canals, caballo Navarro, castaño, edad tres años y medio (...) y el Tercer Premio fue ganado por don Juan Martí, caballo Muley, castaño dorado, media sangre inglés”.
 
El dia 30, en la mateixa instal·lació, es va disputar una cursa de velocípedes. Els participants s’havien de presentar “con traje de sociedad a juicio del jurado”. Es van estipular dos premis, el primer, de 80 pessetes, “al que con menos tiempo de una vuelta al hipódromo”, i el segon premi, del mateix import, “al que con mayor cantidad de tiempo recorra la distancia que se señalará frente al palco de la presidencia” (La Convicción, 29 de setembre). En total van participar set corredors. La cursa fou guanyada “por el jóven señor Rius, que vestia jubón encarnado, el cual a la primera vuelta se adelantó a dos que vestían de azul, dejándoles luego a gran distancia. Hubo alguna caída pero sin consecuencias. El público, que era regular, salió sumamente complacido” (La Convicción, 1 d’octubre).

Finalment, el dia 1 d’octubre, el port de Barcelona (Portal de la Pau, al final de La Rambla) va ser escenari de regates i una prova de natació. La regata d’embarcacions havia de “recorrer la distancia de ida y vuelta de un bote que estarà colocado con su seña correspondiente”. Hi havia tres premis. El guanyador s’emportava 200 pessetes i una bandera d’honor, i els dos següents 150 i 100 pessetes. “Podrán optar al primer premio toda clase de lanchas, barcas de pescar y bote-lanchas. Al segundo podrán optar toda clase de botes y para el tercero los nombrados gusis”. Els gusis eren unes petites embarcacions de faenar. El programa també constava de regates de patinadores (embarcacions a rem). A diferència de la cursa de cavalls, el diari no recull el nom dels guanyadors. “A las cuatro de la tarde se principiaron las fiestas marítimas. Dos lanchas, una blanca y otra negra disputáronse el primer premio, que logró alcanzaer la primera” (La Convicción, 2 d’octubre).
 
No obstant, el més cridaner de la festa marítima fou, al meu judici, la Regata de nedadors, una de les primeres de què en tenim constància escrita. El Reglament de la prova era el següent:
La distancia que tendrán que salvar los nadadores serán desde las planchas de agua colocadas frente al jurado en el espigón del Oeste a la Puerta de la Paz, en cuyo punto se les dará una contrasenya, debiendo de regresar al punto de partida donde el jurado librará la correspondiente certificación al que llegue primero ostentado la contrasenya.
Todo nadador tendrá que ir vestido a lo menos con calzoncillos y el que se los quite durante la regata perderá todo derecho a ella.
Toda persona que quiera tomar parte en la regata se presentarà al punto de salida indicado y al primer toque de campana quedarà cerrada la admisión, al segundo toque quedarán listos y al tercero se echarán al agua.
Todo nadador que tome parte en la regata y sea recogido por los botes que estarán destinados al salvamento, o bien por cualquier otro de particulares, perderá todo derecho a la regata.
L’única referència al resultat de la prova va sortir publicat a La Convicción el 3 d’octubre: “Según se nos ha dicho, cuatro fueron los nadadores que se presentaron anteayer, optando a los premios ofrecidos por la comisión organizadora de las ferias y fiestas (...) El que obtuvo el primero recorrió el largo en veinte y tres minutos”.

Han passat més de 140 anys des d’aquella data i l’esport continua essent present en les nostres festes patronals. Que així sigui per molts anys!