dijous, 31 d’octubre de 2013

Un velòdrom a Gràcia i un velòdrom per al general Franco

En memòria de Miquel Poblet 

El veterà Club Ciclista Sprint està preparant un seguit d’actes per a homenatjar a Miquel Poblet, el millor ciclista català de tota la història, i es van reunir amb mi per preparar els actes i una petita exposició que farem al Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch. La trobada no només em va servir per conèixer que es reunien en un altre bar històric, avui restaurant, El Velòdrom, que va obrir les seves portes el 1933 i se li va posar aquest nom en record del velòdrom Parc d’Esports que hi havia al carrer Muntaner; sinó també per descobrir que en la sèrie d’articles dedicats als velòdroms de Barcelona me n’havia oblidat un que estava ubicat al barri del Guinardó, en el districte de Gràcia. 


L’antic camp de futbol de l’Europa, que també fou conegut com el Campo de los Cuarteles per la seva proximitat a la caserna de la Guàrdia Civil del carrer Lepant, es va inaugurar el 8 de desembre de 1923 amb un partit internacional entre l’equip gracienc i el Szombathelyi Haladás d’Hongria. El camp estava situat al final de l’actual carrer Encarnació, en l’illa que com a carrers limítrofs tenia Llepant, Txardit i Marina. El velòdrom, construït de terra ben compactada al voltant del camp i amb peralts, es va inaugurar el 27 de maig de 1942. A El Mundo Deportivo del 22 de maig podem llegir: “El lunes abrirá sus puertas un campo de fútbol a corredores y árbitros de ciclismo. El pito del árbitro enmudecerá en esa tarde para dejar oír el sonido de la campana anunciando primas y sprints. El marcador de “goles” será sustituido por el marcador “cuenta vueltas”. En medio del campo “managers”, bicicletas, frascos de masaje y ruedas de recambio. Todo un decorado insólito, completamente nuevo para la afición naciente que no pudo conocer el último velódromo de la calle Rolanda, y mucho menos de la calle Muntaner y el primitivo de la Bonanova donde corrían Abadal y Neira”.  En aquesta instal·lació es varen disputar campionats de Catalunya i Espanya, i va estar operatiu fins al 1954.

El 8 de maig de 1960 es va tornar a posar en funcionament sota la direcció de l’exciclista aragonès Santiago Mostajo, que ja havia dirigit el velòdrom en l’etapa anterior. A partir d’aquell instant seria conegut popularment com Velòdrom Mostajo. Tal com s’assenyalava a La Vanguardia del 7 de maig, la seva construcció era possible “gracias al esfuerzo y afición de don Santiago Mostajo, el cual ha moldeado lo que será escuela de nuestros jóvenes aficionados. La inauguración será sencilla, pero a la vez de auténtica proyección, ya que estas puertas se abren bajo el influjo del Torneo Intervelódromos organizado por la Federación Catalana de Ciclismo, convirtiendo en realidad lo que antes era una utopía”. En el velòdrom es van disputar campionats de Catalunya i Espanya en totes les categories, i hi van passar el millors ciclistes de l’època, des de Miquel Poblet fins a Bahamontes. Fins i tot va acollir proves de karts. El velòdrom va funcionar fins la primavera de 1964, però sense poder veure fet realitat un dels projectes del Mostajo: el torneig interclubs de ciclisme.

No vull oblidar d’altres instal·lacions, que no eren específicament un velòdrom però van acollir proves de ciclisme: el Parc d’Esports de Sol de Baix i el Canòdrom Barcelona. En aquest espai, que va adquirir el F.C. Barcelona a finals de 1926 i que estava situat entre la Travessera de Les Corts, Gran Via de Carles III, avinguda de Madrid i carrer Joan Güell, van jugar les diverses seccions del club: atletisme, beisbol, basquet, rugbi i hoquei. La Vanguardia de l’11 de març de 1932 informava que “la asociación Hípico Galguera Deportiva de Cataluña, para poder desarrollar su programa, ha arrendado los terrenos de las Corts... y se construirá el primer canódromo de Barcelona para carreras de galgos, modalidad que ya se cultiva en Madrid, Valencia y Palma de Mallorca es va anar ampliant i el 1932 es va construir un canòdrom, però es van fer competicions de cavall –trotones–, llebrers, dirt-track i a principis dels anys 40 la secció de ciclisme de la Unió Esportiva Sants va organitzar algunes proves ciclistes. També en les mateixes dates al Canòdrom de Barcelona de la carretera de Sarrià, que originàriament es va dir Canòdrom Kennel i que estava situat en els antics terrenys del PoloJjockey Club, tant la Unió Esportiva Sants com el Club Ciclista Barcelona organitzaren proves ciclistes entre 1944 i 1946. Una altra curiositat és que la primera vegada que va arribar el Tour de France a Barcelona ho va fer a l’estadi de Montjuïc. Precisament aquell dia es va fer un festival poliesportiu. Primer, i abans de l’arribada dels corredors, es van organitzar un partit de futbol i un de rugbi; a continuació una exhibició de vespes i una demostració de castells a càrrec dels Xiquets de Vendrell. Mentrestant, per megafonia s’informava de la situació del cap de la cursa. Per l’estadística, assenyalarem que el guanyador de l’etapa, situada en la recta de tribuna, fou el francès René Privat.

Per acabar aquest article publiquem una fotografia d’una informació que va sortir en l’anterior article dels velòdroms, i fa referència al velòdrom desmuntable de fusta que es va utilitzar en la manifestació esportiva-sindical de l’1 de maig de 1960 en el Camp Nou, i que va comptar amb la presència del General Franco en la tribuna d’autoritats.
  

dimarts, 29 d’octubre de 2013

Instal·lacions esportives amb nom propi: Pavelló Poliesportiu Francisco Calvo, Camp de Futbol Agapito Fernández, Centre Esportiu Municipal Valentin Chavarria, Esportiu Municipal Vintró - Joan Alentorn i Piscina Pere Serrat


Les últimes cinc instal·lacions estan dedicades a persones vinculades a l’esport base i desconegudes per quasi tothom, a excepció d’una d’elles: el Pavelló Poliesportiu Francisco Calvo, al barri de Sant Andreu; el Camp de Futbol Agapito Fernández a Poble Nou, el Centre Esportiu Municipal Valentin Chavarria al barri de Bon Pastor; el Centre Esportiu Municipal Vintró - Joan Alentorn al barri del Clot; i la Piscina Pere Serrat. 

El Pavelló Poliesportiu Francisco Calvo està situat a les antigues instal·lacions esportives de l’Obra Sindical de Educació i Descans al barri de Sant Andreu conegudes com l’AISS. Aquestes instal·lacions esportives, que comptaven amb una piscina, un camp de futbol i una pista d’atletisme, una pista poliesportiva descoberta, un frontó i una gimnàs, foren inaugurades pel Ministre Secretari General del Movimiento, José Solís Ruiz, el 12 de juliol de 1965. L’Ajuntament de Barcelona havia cedit els terrenys per la seva construcció el 1958 (vegeu El Mundo Deportivo del 3 de març de 1958). Les instal·lacions foren transferides a la Generalitat de Catalunya el 1980, i d’aquesta institució les transferiria a l’Ajuntament de Barcelona. L’antic pavelló de Sant Andreu s’havia construït a principis dels anys setanta, i es trobava al carrer Virgili, paret amb paret al camp de futbol i la piscina municipal gestionada pel club natació Sant Andreu. Aquell pavelló desapareixeria per construir l’estació de metro de les línees 9 i 10 que porta per nom Onze de Setembre; i per aquest motiu aquest pavelló es traslladaria a les instal·lacions de l’AISS a la Riera d’Horta. Cal esmentar que el camp de futbol, la pista d’atletisme i el frontó han desaparegut per les obres de l’AVE de La Sagrera. L’entitat que gestionava aquest equipament era l’Associació Esportiva de Sant Andreu. Francisco Calvo, empresari d’arts gràfiques, era un dirigent clau de l’entitat, ocupà els càrrecs de vicepresident i secretari, però si calia no dubtava en col·laborar patrocinant algunes de les activitats, sobretot les de patinatge. Va morir com a conseqüència d’un càncer i el president de l’A.E. Sant Andreu, Francesc Molina, sol·licità a la regidora del districte, Sara Jaurrieta, fer-li un homenatge. Finalment s’acordà donar el seu nom al nou pavelló, el qual començà la seva activitat l’estiu de 2006.

La urbanització progressiva de la ciutat, que es va iniciar abans dels Jocs Olímpics, havia fet desaparèixer diversos camps de futbol, només a Montjuïc se’n van veure afectats quatre. El barri del Poble Nou tampoc no era una excepció. Un dels dirigents que més va lluitar per canviar aquesta tendència en el barri fou Agapito Fernández, president del club esportiu Monopol, un club que va néixer el mateix any que Agapito, el 1928. Aquest dirigent fou guardonat el 1994 amb el Premi Sant Martí, per una vida al servei del barri, l’esport i el jovent; i dos anys més tard li varen concedir l’honor d’ésser el pregoner de la Festa Major de Poble Nou. El 1998 va morir sense poder assistir a la inauguració del camp de futbol per al qual tant va lluitar, i que estava situat entre els carrers de Tànger i Ciutat de Granada, en una part dels terrenys on hi havia la fàbrica de manufactura del cotó de Ca l’Aranyó. El camp s’inaugurà el 16 de febrer de 1999, amb la presència del regidor del districte de Sant Martí, Francesc Narváez; i la disputa d’un partit amistós entre els veterans del R.C.E. Espanyol i del C.E. Monopol. A partir d’aquell instant el camp de futbol portaria el nom d’Agapito Fernández. No obstant, i a causa del projecte 22@, el camp es traslladà al costat de la platja de la Mar Bella. El nou camp, que seria gestionat pel club esportiu Vila Olímpica, és de gespa artificial i fou inaugurat el setembre de 2006.
En 1976 els joves del barri de Bon Pastor, encapçalats pel grup de teatre al carrer La Luciérnaga i joves cristians de la parròquia, als quals després se sumarien altres grups i col·lectius, reivindicaren la construcció d’un poliesportiu per al barri. Fins i tot arribaren a fer una representació simulada d’uns partits de bàsquet, on utilitzaven com a cistelles unes caixes de cartró, en els jardins del barri. El poliesportiu s’inauguraria el 1984, i la responsabilitat de la gestió, després d’un curt període de gestió directa des de l’Àrea de Joventut i Esports de l’Ajuntament de Barcelona va recaure en l’Agrupació Esportiva de Bon Pastor, una entitat que es creà el 1983 a partir de l’equip de futbol sala que hi havia al barri i on jugaven alguns dels membres del grup cultural La Luciérnaga. Aquest pavelló, el Poliesportiu Municipal de Bon Pastor, fou la primera sala de barri construïda a Barcelona que seguia les característiques tècniques que apareixien en la Normativa de Instalaciones Deportivas y de Esparcimiento (NIDE) publicades el 1979 pel Consejo Superior de Deportes. “La característica fonamental del que anomenem sales de barri radica en el fet que l’objectiu principal que persegueixen és aconseguir la màxima funcionalitat esportiva, deixant en un segon nivell d’importància les condicions per a l’assistència del públic a la sala”. La sala feia 45 metres de llargada, 27 d’amplada i 7 d’alçada útil, la qual cosa permetia, mitjançant unes cortines, dividir l’espai en tres pistes de 27x15 metres, hàbils per jugar, per exemple, al bàsquet.  Posteriorment, al pavelló s’afegiria un gimnàs, un camp de futbol i una piscina. El primer president de l’entitat gestora fou Manel Vico, després el succeiria Sixte Marchan, però a partir de 1992 Valentí Chavarria assumiria la presidència fins la seva mort el 2010. Durant el seu mandat aconseguí la cessió del Centre Esportiu Municipal per un període de 10 anys, i s’afegirien les pistes de tennis construïdes a la llosa que hi damunt el cinturó del litoral. Chavarria possibilità que l’agrupació esportiva s’impliqués d’una manera més activa en la vida associativa del barri. L’últim Consell Plenari del Districte de Sant Andreu l’any 2010 acordà donar el seu nom a l’equipament, que va passar a dir-se Centre Esportiu Municipal Valentí Chavarria.
 
La quarta instal·lació també es troba al Districte de Sant Martí, en el carrer Consell de Cent, quasi tocant a la Meridiana: el Centre Esportiu Municipal Vintró - Joan Alentorn. Aquest equipament, que s’ha construït en una antiga fàbrica tèxtil de la qual s’ha conservat una part de la seva estructura. Aquesta era una vella reivindicació dels veïns del barri del Clot des de principis de la dècada dels vuitanta. Les obres s’iniciaren l’abril de 1998 i es va inaugurar el 1999. La instal·lació consta en l’actualitat d’una zona d’aigües, una sala de fitness, tres sales per a activitats dirigides, i un espai de relax amb hidromassatge i sauna seca. Joan Alentorn i Vigo (1923-1995), pintor de professió, fou militant del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) i un destacat líder veïnal, el qual arribaria a presidir l’Associació de Veïns Clot-Camp de l’Arpa i també jugaria un paper destacat a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. Precisament per la seva tasca, el Districte de Sant Martí li va concedir el Premi Sant Martí el 1990. El 22 d’abril de 2008, en un acte presidit pel regidor del Districte Francesc Narváez, li dedicaren una placa –col·locada en una vorera en els carrers Rogent i Mallorca– “per la seva implicació associativa del barri”.
 
L’ultima instal·lació esportiva no és municipal, és la piscina –50 metres i coberta retràctil– del Club Natació Sant Andreu, que porta el nom de Pere Serrat. Pere Serrat, que fou president del club de 1982 a 1992, va morir el 2013 a l’edat de 87 anys. Quan va agafar la presidència, el club es trobava en una situació delicada, però malgrat això va portar endavant una operació ambiciosa, la compra dels antics terrenys de la Fabra i Coats al carrer Fabra i Puig, 47 i que eren propietat del FC Barcelona. En el terreny adquirit el 1984 es va construir una piscina de 33 metres, que fou inaugurada el 1986, i un any després albergaria els campionats d’Espanya de natació. El 1988 es comprarien la resta dels terrenys, on es va construir un aparcament, la piscina de 50 metres, cinc pistes de tennis, un frontó, un gimnàs, una pista de patinatge, saunes, una sala de tennis taula, local social i restaurant. La piscina olímpica es va inaugurar el 14 de juny de 1992, i va servir com a instal·lació d’entrenament durant els Jocs Olímpics. En aquesta data Pere Serrat ja havia presentat la seva dimissió per motius de salut. El club, en agremiant per la seva tasca, el va nomenar president d’honor i va batejar la piscina amb el seu nom. Cal dir que durant el seu primer mandat va estar acompanyat, ocupant el càrrec de vicepresident, d’un altre històric esportista veí del barri, Mariano Cañardo. Cal afegir que Pere Serrat també va tenir un paper destacat en el barri del qual era veí, el Bon Pastor. Va col·laborar estretament amb Mossèn Cortina, el Padre Botella, en la construcció del Col·legi Parroquial, i va ajudar a l’adequació d’una pista de bàsquet que hi havia al barri per poder jugar a futbol sala, un esport que es començava a practicar a mitjans dels anys setanta. D’això en puc donar fe, ja que jo era, curiosament, un dels joves que va anar a la seva empresa de garrafes per utilitzar les eines que ens deixava per construir les tanques del camp. Per finalitzar, i com diu la seva família en la nota d’agraïment que va fer arribar al club: “Per a ell el Club eren els socis, els empleats i els esportistes que formaven part d’un mateix projecte de millora social a través de l’esport però sobretot d’inculcar valors positius als nens i joves i de respecte i consideració cap als més grans”. 
 

dimecres, 16 d’octubre de 2013

Instal·lació esportiva amb nom propi: Julià de Capmany, Piscines Bernat Picornell i Camp Municipal Hoquei Pau Negre


Com ja hem vist en l’anterior article, en les mateixes dates que sortia a la llum l’estadi Joan Serrahima, El Mundo Deportivo del 15 de desembre de 1968 informava que al costat es construiria un camp de futbol que portaria el nom de Julià de Capmany. Aquell camp havia de ser la solució per a un club històric, la Unió Esportiva de Sants, que havia perdut el camp de propietat del carrer Galileu dotze anys abans per raons urbanístiques. Julià de Capmany, que va morir el juliol de 1964 com a conseqüència d’un vessament cerebral a l’edat de 53 anys, havia estat tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, diputat provincial i president de la Federació Catalana de Futbol. Havia estat elegit regidor el 1948 pel terci d’entitats econòmiques, culturals i professionals, i va ser un dels promotors dels Premis Ciutat de Barcelona creats el 1949. També va estar estretament vinculat al F.C. Barcelona, tot ocupant els càrrecs de vicepresident i president interí durant uns mesos, des de la dimissió de Francesc Miró-Sans, i fins a les eleccions on fou elegit president Enric Llaudet. L’aprovació definitiva del projecte i la dotació econòmica per fer el camp de futbol Julià de Capmany no arribaria fins al 1970. Malgrat que en una entrevista realitzada a Fernando Riba –secretari de Pau Negre– al juliol d’aquell mateix any, aquest  informés que l’obra estaria enllestida en sis mesos i mig, el cert és que l’equipament no quedà enllestit fins quasi un lustre més tard. Finalment, el 12 d’octubre de 1975, l’alcalde Joaquim Viola inaugurà el camp de futbol acompanyat del regidor d’esports López de Quesada i del president de la Unió Esportiva de Sants Joan Estrada.


Abans i després dels JJOO
La presentació pública als mitjans de comunicació de les piscines municipals, que acollirien els Campionats d’Europa de Natació de 1970, es va realitzar el 3 de setembre de 1969, i fou presidida pel president de la Comissió Executiva dels campionats, i regidor d’esports de Barcelona, Pau Negre. En la seva intervenció Negre comunicà que s’anomenarien Piscines Bernat Picornell, com a homenatge al que havia estat pioner de la natació en Espanya i era president de la Federació Espanyola. Pocs dies després es disputarien els LIV campionats d’Espanya de Natació i Salts. És l’única instal·lació municipal inaugurada per un cap d’Estat; aquest fet va tenir lloc el 22 de juny de 1970 amb la presència del general Franco i la seva esposa Carmen Polo. Durant l’acte, que constà d’una exhibició de natació i salts, el ministre secretari general del Movimiento, Torcuato Fernández Miranda, lliurà la medalla d’or commemorativa dels campionats europeus. Bernat Picornell fou un excel·lent nedador, però sobretot un destacat dirigent esportiu, que va tenir l’oportunitat de veure com s’inaugurava la instal·lació amb el seu nom en vida, ja que moriria després de fer-se el campionat d’Europa. Picornell, nascut a Marsella el 1883, fou un pioner de la natació i el waterpolo a Espanya, i impulsor del primer campionat d’Espanya el 1903. El seu historial esportiu és extens: fundà el Club Natació Barcelona el 1907 i n’assumí la presidència; va col·laborar com a periodista especialitzat de natació en les pàgines d’El Mundo Deportivo; i fou el promotor de la fundació de les Federacions Espanyola i Catalana. La trajectòria al capdavant de la Federació Espanyola fou llarga, des de 1936 a 1968; té, a més, el mèrit d’ésser un dels primers dirigents esportius en ocupar un càrrec internacional, a l’entrar a formar part del consell executiu de la Federació Internacional (FINA) el 1952. Des de 1993 el seu nom figura en l’International Swimming Hall of Fame. Picornell també estava imbuït de la filosofia olímpica; el 1920 va promoure la participació d’un equip de waterpolo –tots integrants del C.N. Barcelona– per anar als Jocs Olímpics d’Anvers, i hi assistí com a delegat; i fou un actiu membre del Comitè Olímpic Espanyol abans i després de la Guerra Civil.

Antic i nou Camp Municipal d'Hoquei Pau Negre
Dos anys després del campionat d’Europa de Natació, el setembre de 1972, Pau Negre moria com a conseqüència d’una greu malaltia. Durant el seu mandat com a regidor d’esports (1966-1972) impulsà una campanya de construcció d’instal·lacions esportives, i possibilità que algunes es dediquessin a persones vinculades a l’esport. Pau Negre estava molt unit a l’esport de l’hoquei. Havia estat jugador, però sobretot destacà com a dirigent, essent president de la Federació Catalana (1955-1960), Federació Espanyola (1963-1969) i en aquell moment era president de la Federació Europa, càrrec al qual va accedir el 1969. D’altra banda, sempre va estar molt vinculat a la Creu Roja, motiu pel qual li concediren a títol pòstum la màxima distinció d’aquesta entitat: la Gran Placa d’Honor i Mèrit de la Creu Roja Espanyola. També la Delegació Nacional d’Educació Física i Esports li concedí a títol pòstum la Copa García Doctor per la seva tasca com a dirigent esportiu. Un dels projectes al qual dedicà més atenció en els últims anys era dotar de nou d’una piscina al Club Natació Catalunya. L’antiga piscina del club gracienc de la Travessera havia tancat les portes el 30 de setembre de 1969, i això va comportar un seriós problema pel club, que va a estar a punt de desaparèixer. La nova piscina de Can Toda s’inauguraria finalment el 11 d’octubre de 1972, però el seu principal promotor, Pau Negre, ja no hi era. El club tenia amb ell un deute de gratitud i per aquest motiu sol·licità a l’Ajuntament que posés el nom de Pau Negre a la piscina, la qual cosa s’aprovaria en el Ple Municipal del 10 de maig de 1973. De la mateixa manera, el món de l’hoquei també se sentia en deute amb Pau Negre, i la junta directiva de la Federació Catalana presidida per Martí Colomer (1976-1980) sol·licità a l’Ajuntament de Barcelona que canviés el nom del camp del Cinquantenari, que s’havia inaugurat l’1 de maig de 1957, pel d’Estadi Pau Negre. La instal·lació s’inauguraria el 12 de desembre de 1978, i fou el primer camp de gespa artificial a Catalunya. El titular d’un article d’Andreu Mercé Varela a La Vanguardia ho deixava ben clar: Pau Negre: nombre natural para un terreno artificial. Anys després, i per necessitats del projecte olímpic de Barcelona, la instal·lació, que estava ubicada en l’antiga avinguda Internacional –actual Passeig Luicius Minicius– desapareixeria. El nou estadi d’hoquei s’inauguraria el 20 d’octubre de 1989, amb la presència de l’alcalde Pasqual Maragall, al qual acompanyaven Fidel Sust, director general de l’esport de la Generalitat de Catalunya; Enric Truñó, regidor d’esports, i els presidents de les Federacions Espanyola i Catalana d’hoquei, Martí Colomer i Domènech Argemí.