dimecres, 25 de setembre de 2013

Instal·lacions esportives amb nom propi: Estadi d’atletisme Joan Serrahima


De totes les instal·lacions esportives de l’Ajuntament de Barcelona, només unes quantes porten el nom d’un esportista o dirigent esportiu, i en aquest sentit se segueix una pauta similar a la que s’utilitza en els carrers, les places i els jardins de la ciutat, i de la qual ja hem escrit en articles anteriors. No obstant, hi ha unes diferències, només figura un esportista, i tal com veurem, apareixen els noms de quatre persones desconegudes per la majoria, però que sens dubte no estan exemptes de mèrit, treballar des de l’anonimat en l’esport base.
Un bon nombre de les instal·lacions esportives porten el nom del barri o l’indret on es troben. Podem citar, per exemple, la Piscina municipal de Montjuïc; el Camp de futbol de Trinitat Vella o el Pavelló poliesportiu El Carmel. Altres tenen associat el nom a una desapareguda fàbrica tèxtil, com ara el Poliesportiu de l’Espanya Industrial o una estació de ferrocarril, com és el cas del Poliesportiu de l’Estació del Nord. Hi ha instal·lacions que porten noms propis però no estan relacionats directament amb l’esport, com els dedicats al president de la Generalitat de Catalunya, l’Estadi Lluís Companys; a artistes, el Poliesportiu Municipal Joan Miró, i el Centre Esportiu Municipal Arístides Maillol; i al poeta i dramaturg vinculat al moviment modernista, Ignasi Iglesias, al qual li dedicaren un poliesportiu –abans era una piscina– en el seu barri natal, Sant Andreu, el Poliesportiu Municipal Ignasi Iglesias. No obstant, de tota la relació, el que més m’ha cridat l’atenció del llistat d’equipaments esportius és el camp de futbol d’Eduard Aunós, i que està ubicat al carrer Ulldecona, en el barri de la Zona Franca-Port. Eduard Aunós fou un polític que va ser ministre amb la dictadura del general Primo de Rivera –més tard ambaixador a Bélgica i Argentina–, i ministre de justícia del general Franco. Recentment ha tornat a ésser noticia en figurar el seu nom en la llista d’imputats pel jutge Baltasar Garzón, acusat de detenció il·legal i crims contra la humanitat durant la dictadura. Crec que amb aquest currículum seria bo plantejar-se la possibilitat de canviar el nom de la instal·lació.

 La primera instal·lació municipal a la qual se li donà el nom d’un esportista és l’Estadi d’atletisme Joan Serrahima, situat on hi havia l’antiga cantera Safont a Montjuïc. El mes de febrer de 1964, una delegació del C.N. Montjuïc, que era encapçalada pel seu president d’honor i exregidor d’esports, el baró d’Esponellà, va visitar l’alcalde Josep María Porcioles per lliurar-li la insígnia d’or i el títol de soci d’honor del club. En aquella reunió, Porcioles va manifestar que a la cantera Safont es construirien diversos equipaments, entre ells un Palau de Gel i del Pedal, un camp de futbol, una pista d’atletisme i altres instal·lacions. La pista d’atletisme es començaria a construir a finals de 1967, atès que allà s’hi volia organitzar, el 1969, una competició internacional, la Westathletic. No s’hi arribaria a temps. L’homologació de la pista i la resta d’equipaments tingué lloc al 1970, però al 1971 encara s’estaven fent obres d’adequació. Malgrat aquestes deficiències i inconvenients, es disputaren diversos festivals atlètics; i no he trobat cap referència a una inauguració oficial on figurin el regidor d’esports en aquells anys, Pau Negre, i/o el president de la Federació Catalana Francesc Sánchez Madriguera, que havia estat elegit precisament el 1968 i que ocupà el càrrec fins al 1974. El més curiós de tot és que Joan Serrahima i Bofill no fou un atleta destacat, en el seu currículum esportiu figuren el campionat de Catalunya en 100 i 200 metres llisos el 1928, i campió d’Espanya dels 100 metres el mateix any. Probablement per aquest motiu fou seleccionat per anar als Jocs Olímpics d’Amsterdam. Serrahima participà en 100, 200 i 4x100 metres llisos, però no va passar de la primera ronda. Com a dirigent va formar part de la junta directiva de la Federació Catalana d’Atletisme el 1933, quan era president Aniceto Siscart Rius; i el 1934 ocupà el càrrec d’entrenador. Després de la Guerra Civil fou delegat de l’equip de Catalunya als Campionats d’Espanya (1940).

El pare de Joan Serrahima fou un prestigiós advocat: Lluís Serrahima i Camín. Amb els seus sis germans fundaren el 1917 el club d’hoquei Junior, essent el seu germà Maurici el primer president de l’entitat. Formava part d’una família molt esportiva. El seu germà Melcior també va practicar l’atletisme, i va arribar a ser campió de Catalunya de llançament de pes el 1935 i 1936. Alfons fou un prestigiós orfebre i joier, també de temes esportius, i va guanyar distincions a les Exposicions de l’Art en l’Esport a Barcelona el 1967 i Bilbao el 1970. Sobre Alfons es pot llegir un interessant article del Dr. Ramon Balius, Alfons Serrahima, l’orfebre i joier de l’esport, en la revista Apunts vol. XXIV, 1987. No obstant això, és molt probable que Maurici Serrahima, escriptor, polític, col·laborador de les revistes Ariel i Serra d’Or, i un dels fundadors d’UDC (Unió Democràtica de Catalunya), fos l’encarregat de moure els fils per posar el nom del seu germà a l’estadi. Maurici mantenia una estreta relació amb l’esport. D’una banda, era membre del Club Panatló de Barcelona, una entitat creada el 1965, i que, tal com es podia llegir a La Vanguardia del 31 de març de 1965, “dedica sus afanes a mantener la idea del deporte en su pureza primigenia”. Malgrat tot, la via familiar possiblement seria la determinant per aconseguir posar a l’estadi el nom del seu germà. Ell estava casat amb Carme Villavecchia, germana de la mare del regidor d’esports de la ciutat de Barcelona, i també membre del club Panatló: Pau Negre Villavecchia.
 

dimarts, 17 de setembre de 2013

L’equipament esportiu més antic de Montjuïc


Montjuïc és la muntanya esportiva per excel·lència. S’hi han organitzat nombroses competicions internacionals i els Jocs Olímpics de 1992 i s’hi han construït equipaments esportius molt diversos. Sortint un dia del Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch em preguntava quina d’aquestes deuria haver estat la primera, i vaig recórrer a consultar les hemeroteques digitals. Em puc equivocar, però quasi puc afirmar que la primera instal·lació, la més antiga, era un camp de tir al colomí, una activitat sportiva practicada per les classes benestants, i que es va construir en la façana de la muntanya que mira al mar i és coneguda com Miramar. La instal·lació construïda fou construït al costat d’on avui hi ha el camp de tir gestionat pel Tir Esportiu de Barcelona, a la carretera de Montjuïc, però en un cota més alta.

     A La Vanguardia del 7 de setembre de 1883 pot llegir-se que, “a las tres de la tarde debe verificarse la inauguración del nuevo tiro de palomos y gallinas de Miramar (antes Vista Alegre), para cuyo acto los dueños del establecimiento han circulado las correspondientes invitaciones”. L’espai era una esplanada situada per sota del castell de Montjuïc, a prop de la font de Vista Alegre, i amb una vista privilegiada de la ciutat i del port. Malgrat que els caps de setmana Montjuïc era molt visitat per gaudir de la natura, no estava exempt de problemes, tal com es pot comprovar per aquesta informació apareguda al diari La Dinastía el 31 d’octubre de 1883 “Pocos años ha la montaña de Monjuic era un concurrido sitio de paseo, al cual acudía numerosa concurrencia que lo llenaba de animación y encanto. Dábanle atractivo, no solamente su posición que domina la extensa llanura de la ciudad y sus alrededores, sino también la proximidad del mar y las varias fuentes que manan en diferentes puntos de la montaña. Hoy que se han establecido en ésta algunos sitios de recreo, como el restaurante de Miramar y el tiro de Palomos, y que la estación de Villanueva. El ensanche del puerto y la construcción del nuevo cementerio vuelven a llamar el movimiento hacia aquel lado. La autoridad gubernativa prestaría a Barcelona un apreciable servicio si dispusiese una vigilancia perenne y rigurosa que limpiara aquellos sitios, logrando que éstos volviesen a ser lo que fueron, centro de esparcimiento y reunión para los barceloneses”. La instal·lació havia de ser de qualitat, atès que fins i tot hi ha constància que la reina regent, Maria Cristina d’Habsburg, la visità el 1888, com es pot comprovar per una noticia publicada al diari La Dinastía del 18 de maig de 1888: “Al llegar al sitio en que se halla el establecimiento de tiro llamado de Miramar, en el que esperaban a S. M. el general Blanco y algunas otras autoridades, descendieron del carruaje las augustas personas y penetraron en aquel, no sin alguna dificultad para hacerse paso, pues el gentío que las saludaba y aclamaba era verdaderamente extraordinario”.

No obstant això, no va ser l’únic lloc on es practicà el tir al colomí. No es pot assegurar amb certesa, però la llunyania i els problemes de seguretat exposats anteriorment van fer perdre protagonisme a Vista Alegre. A partir de l’estiu de 1887 i fins a principis del segle XX, l’activitat es traslladaria a l’hipòdrom de Can Tunis, on la recent creada Societat de Tir al colomí de Barcelona, organitzaria competicions. Un altre indret on es practicaria aquest esport, i més tard el tir al plat, fou a Torre Melina, a Pedralbes, on des de 1926 i fins 1956, van fer tirades tant la Reial Associació de Caçadors de Catalunya com l’Associació de Caçadors de Catalunya. Fins i tot l’estadi de Montjuïc, amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, i després de la guerra civil durant uns anys, fou escenari d’aquestes competicions.

Abans de continuar cal fer esment que aquest esport va formar part de l’extens programa esportiu dels desorganitzats Jocs Olímpics de París, i on va haver una destacada participació espanyola, ja que Pedro Pidal i Bernaldo de Quirós, marquès de Villaviciosa de Asturias, quedà classificat en segon lloc. Fins ara el Comitè Olímpic Espanyol comptabilitza aquesta medalla, però tal com assenyala Fernando Arrechea al seu blog Olimpismo2007, això és incorrecte. El cert és que en la base de dades de medallistes al web del Comitè Internacional Olímpic no hi consta. El CIO defensa la tesi de l’historiador Bill Mallon, i que apareixen en el llibre The 1900 Olympic Games: Results for All Competitors in All Events. Mallon és una autoritat en olimpisme i fundador de la International Society of Olympic Historians.

L’espai a Miramar (a Montjuïc) tornaria a revifar el 1904, i a La Vanguardia del 19 de març podem llegir: “Hállase ya acordada la instalación de un tiro de pichones y otros sports análogos en la Sección marítima del Parque, y próximamente se celebrará la subasta para la adjudicación del arriendo por la cantidad de 2.500 pesetas por cada uno de los años que dure el contrato”. La Nova Associació de Caçadors de Barcelona –entitat fundada el 1902– arrendaria els terrenys i construiria la instal·lació, segons es pot constatar en un petita notícia-anunci publicat al mateix diari el 29 de maig de 1904: “En la falda de la montaña de Montjuich, y en los terrenos que ha ocupado hasta ahora el tiro llamado de Miramar, se empezarán dentro pocos días las obras de construcción de un nuevo tiro de pichón en jaula. La nueva Asociación de Cazadores de Barcelona, a cuyo cargo está la construcción, ha recibido y estudiado numerosos planos de España y del extranjero, y no perdonará gasto alguno para que este centro deportivo no desmerezca de los mejores en su género”. Tot i la qualitat de l’equipament, el tir al colomí era una activitat de risc, tal com es pot veure en aquesta noticia publicada a La Vanguardia el 6 de febrer de 1905: “Un subscriptor nuestro nos escribe atenta carta, en la que nos pide nos hagamos intérpretes de sus quejas y lamentaciones sobre lo que viene sucediendo a diario en la montaña de Montjuich con los numerosos y temerarios aficionados que, provistos de un armamento completo, esperan se pongan al alcance de sus escopetas los palomos escapados del tiro al pichón, poniendo al mismo tiempo en peligro la vida de quienes, por su gusto o sus obligaciones, se ven precisados a transitar por aquellos alrededores”.
 
El camp de tir al colomí de Miramar, que deixà d’utilitzar-se en detriment d’altres com el de Torre Melina, es modernitzà i tornà obrir les seves portes el 19 de juny de 1947, sota la direcció de la Societat de Tir de Barcelona. Es podien practicar el tir al colomí i el tir al plat, i es construí un xalet per a l’activitat social. El dia de la inauguració es va concedir el privilegi de fer el primer tret al capità general de la regió José Solchaga. Fins i tot aquesta instal·lació acolliria un campionat d’Europa de tir al vol –9 al 14 de juliol de 1953–, i un campionat del món –17 al 20 de maig de 1961– on participaren 320 tiradors de catorze països. Precisament en aquesta darrera competició la selecció espanyola guanyà el títol per equips, i el valencià Francisco Bolinches l’individual masculí. El cert és que aquesta instal·lació també era coneguda pel joc il·legal i s’havia efectuat més d’una batuda policial en les seves dependències. Un altre factor que cal tenir en compte és que el plom de les perdigonades malmetia els jardins de Costa Llovera. L’Ajuntament de Barcelona va recuperar aquest espai i l’enderrocà el 1996, després d’un plet amb els ocupants, menys de cinquanta, que encara utilitzaven la instal·lació. La intenció de l’administració era fer una zona enjardinada, i una de les primeres actuacions fou descontaminar la zona. Finalment, això no va ocórrer atès que es va trobar una necròpolis jueva, i el gener de 2007 la Generalitat de Catalunya declarà l’antic cementiri jueu bé d’interès nacional.

Tot i que el colomí fou substituït per hèlixs de plàstic, aquest esport estava sentenciat de mort a Barcelona mitjançant la Llei 3/1988 de Protecció dels Animals de la Generalitat de Catalunya. No obstant, en el Tir Olímpic encara se’n recorden perquè sovint se’ls embrutava la roba de la sang que queia del cel dels pobres colomins.

dimarts, 10 de setembre de 2013

VII Campionat del Món d’hoquei sobre patins - 1951 (Mundial X)



Des de 1936, que es va disputar el primer campionat del món, i fins 1956, es van fer simultanis els campionats del món i el d’Europa, per tant la ciutat comtal acollia el VII Campionat del Món i el XVII Campionat d’Europa, i amb una participació rècord: onze equips. El campionat es va celebrar de l'1 al 10 de juny al Pabellón del Deporte, un pavelló d'esports descobert, que estava situat en la confluència de l'avinguda José Antonio Primo de Ribera (actual Gran Via de les Corts Catalanes) i els carrers Sepúlveda i Llançà. Havia estat construït gràcies a un grup de promotors liderats per Agustín Pujol, que presidia el Consell d’administració, del qual formaven part els senyors Arañó, Samaranch, Muñoz i Romà. el director era el polifacètic periodista Carlos Pardo. El pavelló, tenia capacitat per acollir entre 7.000 i 10.000 espectadors.   


   Cal fer constar que s’havia fet relleu al capdavant de la ponència d’esports de l’ajuntament de Barcelona. A l'abril es va celebrar un Ple extraordinari de l'Ajuntament de Barcelona, que va ésser presidit pel governador civil Felipe Acebo, i en ell Epifani de Fortuny, baró d'Esponellá, deixava el càrrec i era substituït per Luis de Caralt, que també assumia la Ponència de Cultura. En realitat el baró d’Esponellà havia estat cessat com a conseqüència de la vaga de tramvies que va tenir lloc a Barcelona a principis de març.

En l'organització del Campionat del Món va destacar la figura de Joan Antoni  Samaranch, que  compatibilitzava el seu càrrec de seleccionador nacional, amb els de vicepresident de la Federació Espanyola Hoquei i Patinatge,  i membre del comitè organitzador. En les seves Memòries Olímpiques Samaranch reconeix que l'hoquei sobre patins em va portar, indirectament, fins al Moviment Olímpic. Cal recordar que la Federació Espanyola de Patinatge no es constituiria fins al 30 de juny de 1954. Hi ha algunes curiositats relacionades amb el campionat, una d’aquestes fou la celebració, en els salons del Cercle de Belles Arts, la I Exposició FilatelicoEsportiva. Els segells que més van sobresortir d'aquesta exposició eren el que s'havien emès amb motiu dels Jocs Olímpics.  L'afició de Joan Antoni Samaranch per la filatèlia la va heretar del seu pare Francisco Samaranch Castro que, com es pot llegir en la revista Blanco i Negro del 21 gener 1967, “consiguió reunir la colección de sellos de España más importante que haya existido”. Anys més tard, en 1982, quan ja era president de CIO, va impulsar la creació de la Federació Internacional de Filatèlia Olímpica.També durant el campionat es va celebrar al Saló de la Reina Regent de l'ajuntament barceloní l'assemblea anual de la Federació Internacional de Patinatge, i que va ser presidida per Fred Renkewitz, fundador i president de l'entitat. En aquesta reunió es va acordar sol·licitar la incorporació d'aquest esport al programa esportiu dels Jocs Mediterranis, amb això es pretenia donar el primer pas per a la seva inclusió en el programa olímpic. El cert és que l’hoquei patins va formar part del programa esportiu dels Jocs Mediterranis de 1955 a Barcelona.

La premsa i la ràdio -les retransmissions van ser realitzades per ràdio Nacional d'Espanya a Barcelona-  van seguir amb passió el desenvolupament del campionat, a falta de dues jornades, las espadas estaban en todo lo alto, Itàlia i Espanya es van erigir en les clares favorites després d'una ensopegada de Portugal. De l'envergadura de la passió dóna mostres que en el curs d'una vetllada boxística celebrada en el Price, el triomf sobre Itàlia va ser rebut amb una clamorosa ovació i vives a la nostra Pàtria. Ningú no podia haver dissenyat i previst un guió millor. Espanya va acabar invicta -només va empatar un partit, contra França- i en l'últim partit, amb el palau d’esports ple de gom a gom, va derrotar la vigent campiona, Portugal, per un ajustat 4-3. El trofeu al capità, August Serra, fou entregat pel ministre d’Educació Nacional, José Ibañez Martín. Com senyalava El Mundo Deportivo al dia següent, “Este éxito ha sido el más clamoroso que se puede exigir a nuestros jugadores, pues hace cinco años nuestra nación era desconocida por completo fuera de nuestro ámbito nacional, porque además en España se jugaba con disco y no había tenido ningún contacto internacional”. L’equip espanyol estava integrat per Orpinell, Serra, Mas, Trías, Bassó, Zabalia i Llinàs. Aquest va ser el primer èxit esportiu de la dictadura, i va servir per donar ales als seus dirigents, però sobretot va consolidar la figura del jove Joan Antoni  Samaranch, que acabat el torneig va dimitir del càrrec de seleccionador nacional que ocupava des de 1947.

Un vegada tancats els comptes del Mundial d'hoquei sobre patins, el benefici resultant es va destinar a una obra de beneficència, que consistia en la donació de vuit incubadores a la Casa de Maternitat. L'acte de l'entrega va tenir lloc al saló d'actes de la Casa de la Caritat, i a la mateixa van assistir Joan Antoni  Samaranch i Josep María Ceballos per part del comitè organitzador; el diputat provincial per Barcelona Jaumar de Bofarull i Maristany; així com diversos facultatius, al cap dels quals estava el doctor Dexeus; la mare de Samaranch, Joana Torelló; i la superiora reverenda mare sor María Jiménez.