dimecres, 10 de juliol de 2013

L’elefanta “Kika”



                                            dedicat a Alejandro “Alex” Grau de la Herràn
       No és gens habitual relacionar esport i proboscidis, però a finals de la dècada dels cinquanta l’esport va col·laborar activament per a aconseguir que el Parc Zoològic de Barcelona tingués un elefant. La història s’inicia a principis de maig de 1958. La premsa barcelonina es feia ressò de la mort d’uns animals, d’entre els quals hi havia l’elefanta Noia. S’especulava que havien estat enverinats per gamberros i miserables. Atesa la importància dels fets, fins i tot va intervenir la Brigada de Investigación Criminal. L’alcalde Porcioles assegurà que això era un atemptat contra el patrimoni de la ciutat, i que en conseqüència es prendrien les mesures adients per tal que no es tornés a repetir. Dies després moria l’altre elefant, Linda, i el silenci de l’administració va donar peu a múltiples especulacions al carrer. Finalment, quinze dies després de la primera mort, es confirmà que la causa de les morts era una bactèria: la Pasteurella.
En aquesta tessitura, Alejandro Grau, que era pare de dos fills, nét del fundador d’El Mundo Deportivo, Jaume Grau Castellà, i fill del director gerent del diari, Ricardo Grau Escoda, llançà el mes de juliol la idea de fer una recaptació Pro-Elefants des de les pàgines del diari. L’objectiu fonamental era retornar el somriure als nens i nenes de la ciutat. No era la primera vegada que el diari portava a terme una iniciativa d’aquestes característiques. El 1948 va obrir una subscripció entre els seus lectors per comprar una vaca que facilités llet als leprosos de l’Hospital de Sant Llàtzer del barri d’Horta. La campanya Pro-Elefants durà des de principis de juliol de 1958 fins al març de l’any següent. El diari dedicà setmanalment tres o quatre petits articles, al final dels quals figuraven les aportacions nominals recollides. Els articles, on apareixien entrevistes dels donants i reproduccions de simpàtiques cartes enviades per nens i nenes, estaven firmats per José María Castro Cheser.

 El 2 de juliol, el primer dia, foren recaptades un total de 1.050 pessetes. El Mundo Deportivo l’inicià amb 5.000 pessetes. L’honor de donar el  primer donatiu recau en Silvio Dequijovani, representant de la marca Vespa a Barcelona. Es produeix la circumstància que els clubs vinculats a la marca italiana havien donat al zoològic una lleona. Una de les entitats que s’hi adherí des del començament de la campanya fou l’Arca de Noé, una organització de caràcter lúdic fundada pel pintor Santiago Rusiñol i el crític d’art i periodista Joaquim Ciervo el 1927. L’altre donant fou un periodista de prestigi i que finalitzaria la seva carrera com a polític, Federico Gallo, que era membre del consell d’administració del Zoo de Barcelona, i que més tard ostentaria la presidència de l’Arca de Noé durant 25 anys. El primer esportista en col·laborar fou Luis Romero, boxejador, excampió d’Europa del pes gall, títol guanyat el 1949, i que després de retirar-se, obrí una pensió a la Plaça Catalunya cantonada carrer Vergara, i un restaurant, El ring, al carrer Villarroel. Crida l’atenció que després d’ell, els esportistes que més col·laboraren foren els ciclistes. Probablement això té a veure amb l’autor dels articles, José María Castro Cheser, que col·laborà durant 25 anys amb El Mundo Deportivo en les seccions dedicades al ciclisme i l’hoquei sobre patins. En qualsevol cas, el primer ciclista fou Miquel Poblet, que l’any anterior havia guanyat la Milà-Sant Remo i 4 etapes del Giro de Itàlia; i aquest any tornaria a repetir el triomf en 4 etapes del Giro; i va guanyar novament la Milà-Sant Remo tot coincidint amb la donació de l’elefant al zoo el 1959. Després tocà el torn a Federico Martín Bahamontes, que envià el donatiu des del Tour de França, on estava competint, i on finalitzaria com a indiscutible rei de la muntanya.

De mitjans d’agost a mitjans de setembre la campanya s’aturà, “la canícula nos aconsejó conceder una tregua a nuestra campanya pro-elefantes; però es va reiniciar amb motiu de les Festes de la Mercè.  En el marc de les festes patronals s’organitzava  Festival Deportivo Infantil, que arribava a la cinquena edició. El Salón Victor Pradera –actual Passeig Lluís Companys– era l’escenari on els nenes entre 5 i 13 anys, al llarg i ample de la calçada central, podien practicar diversos esports i participar-hi en curses de patins, patinets i bicicletes. Amb motiu d’aquest festival, un nen, José Toledano, adreçà una carta al comitè organitzador del festival: “Todos los niños barceloneses estamos apenados por la pérdida de los valiosos ejemplares de elefantes que alegraban nuestro zoo... ¿Por qué en el Festival Infantil... no se lleva a cabo una colecta entre los niños asistentes?”. Els organitzadors acceptaren la proposta del nen i El Mundo Deportivo es va comprometre a publicar els noms dels donants. Es recaptaren un total de 778 pessetes.

El cert és que a excepció del grup de ciclistes mencionat anteriorment, poques figures de l’esport col·laboraren en aquesta campanya. Malgrat tot, al llarg de l’últim trimestre de l’any continuaren augmentant les aportacions de particulars. Una de les entitats curioses que participaren en la subscripció fou el Club David, que estava integrat pels propietaris d’aquest model de cotxe, i que organitzaven periòdicament excursions en caravana. El David era un microcotxe de fabricació catalana que havia nascut el 1913. A partir dels anys cinquanta, José María Moré Comas dissenyà un nou model, i afirmà “que no se trata de un coche con una rueda menos, si no una moto con una rueda más”. El món de l’espectacle també aportà el seu gra de sorra. A finals de novembre va fer un donatiu el night club Bolero; les actrius i cantants Mary Sampere i Carmen de Lirio, considerada la reina del Paral·lel en els anys cinquanta; i l’actor Enrique Guitart. L’última aportació de l’any va correspondre a l’empresa de llebrers gestora del Canódromo Pabellón, antic Pavelló de l’Esport, i que estava situat al Paral·lel.

L’1 de gener de 1959 sortia a la portada del diari el titular Llegó un elefante al Zoo, amb un petit subtítol, que seguramente será el que se adquiera por la suscripción de El Mundo Deportivo, i una fotografia de l’animal. Castro Cheser aclaria en la notícia que el proboscídeo, d’origen asiàtic, havia arribat el dia abans, però que el bateig oficial no es faria fins a principis de febrer, tot coincidint amb la data de fundació del degà dels diaris esportius: 1 de febrer de 1906. Prèviament era prescriptiu que passés la quarantena, i d’altra banda calia constatar si s’adaptava al seu nou entorn. Tanmateix, aclarí que encara no s’havia arribat a la xifra per poder comprar-lo. El venedor era un altre zoo, que volia un altre animal en permuta, propietat del zoo de Barcelona i 90.000 pessetes. Fins aquella data s’havien recaptat prop de 40.000 pessetes, i estaven pendents de fer-se efectives 30.000. Castro Cheser demanava un “nuevo y redoblado esfuerzo de todos” per recaptar les 20.000 pessetes restants.
 
El SOS donà resultat, i al dia següent van fer-se efectives les donacions de la Penya Ciclista Poble Nou; d’Antoni Tito Mas, líder de l’equip d’hoquei patins que assolí el primer títol mundial d’esports d’equip el 1951 i que repetí el 1954; i de Juan Estrada, president de la UE Sants i prestigiós empresari cinematogràfic. A finals de gener ja s’havien recaptat prop de 80.000 pessetes, fonamentalment gràcies a les aportacions d’alguns empresaris. El bateig de l’elefant, que s’havia previst per l’1 de febrer, s’ajornà. El director del zoològic de Barcelona, Antoni Jonch, amb bon criteri, suggerí als promotors fer coincidir el bateig amb la inauguració del nou espai on viuria l’animal, el qual seria més modern, enjardinat, i el vell reixat amb punxes seria substituït per un sot que s’ompliria d’aigua. Tothom acceptà la proposta.

A finals de febrer de 1959 arribà el torn de dues persones molt lligades a l’Ajuntament de Barcelona. La primera era la figura emergent de la política esportiva nacional: Joan Antoni Samaranch, ponent/regidor d’esports –elegit regidor el 1954–, i diputat d’Esports a la Diputació de Barcelona. L’altre era Manuel Borrás París, cap d’activitats dels mercats municipals i principal promotor del Torneig Intermercats, un curiós torneig de futbol on participaven la majoria de mercats municipals, i que s’havia iniciat el 1955 amb el patrocini del consistori i enquadrat dins les competicions de l’Obra Sindical d’Educació i Descans.

El 17 de març, Ricardo Grau, director-editor d’El Mundo Deportivo i Alexandre Grau, secretari general del diari, acompanyats de Federico Gallo, visitaren l’Ajuntament de Barcelona per entregar l’import de la subscripció a l’alcalde Porcioles, en un acte que compta també amb la presència de Joan Antoni Samaranch. Per al dia del bateig, el Vespa club Barcelona, va mostrar una vegada més el seu compromís en aquest projecte, tot mobilitzant els seus socis, per transportar nens de l’Hospital San Joan de Deu al parc zoològic. El dia de Sant Josep un nombrós públic acudí a veure el bateig i la inauguració del nou equipament. A l’elefant se li va posar el nom de Kika: segons els cuidadors del parc calia un nom curt i sonor. Kika va ser apadrinada per la vedette Carme de Lirio i l’actor Enrique Guitart. El Mundo Deportivo delegà en l’Arca de Noé l’organització de l’acte. Per aquest motiu obrí els parlaments el vicepresident de l’entitat, Federico Gallo. Després cedí la paraula al doctor Sánchez Comedador, que era forense de professió, i conegut a l’entitat com la hiena, per tal que recités un poema, tal com marcava el protocol de l’Arca de Noé. A continuació intervingueren el director del diari José Luis Lasplazas, Ricardo Grau i tancà l’alcalde José María Porcioles, que agraí una vegada més l’acció cívica d’El Mundo Deportivo,  i destacà el caràcter solidari dels barcelonins. Ara, per fi, els nens i nenes de la ciutat ja podien tornar a riure i donar cacauets a l’elefant.

divendres, 5 de juliol de 2013

Campionat del Món de billar al quadre 45-2 . - 1936 (Mundial VII)


El campionat se celebrà en un dels salons del Círculo Ecuestre del 25 al 30 de març 1936, uns mesos abans d’esclatar la Guerra Civil. El Círculo Ecuestre és l’entitat esportiva més antiga de Catalunya -fundada el 1856-, i en aquestes dates tenia la seu al Passeig de Gràcia 38-40. El president de l’entitat, des gener de 1936, era Santiago de Güell i López, baró de Güell, que era membre del Comitè Internacional Olímpic des de 1922 i havia estat president del Comitè Olímpic Espanyol en el període 1924-1926.

      La participació estrangera era de primer nivell: Jacques Davin, de França, campió del món l’any anterior a Montpeller, i el seu compatriota Jean Albert, subcampió del món d’aquesta modalitat, però vigent campió del món en partida lliure; René Gabriels, campió de Bèlgica i d’Europa, i Teodoro Moons, subcampió belga; Jan Sweering, d’Holanda; Walter Lütgehetmann, d’Alemanya; i Ernst Reicher, campió d’Àustria. Pel que fa a la participació espanyola, aquesta estava encapçalada per Juan Butrón, que havia quedat campió del món de partida lliure a Espinho (Portugal) el 1932 i tercer classificat el 1935 a Bordeus; Joaquim Domingo, subcampió a la mateixa localitat francesa i Juan Cabra. Els participants es dividiren en dos grups. En el grup A hi havia Gabriels, Moons, Butron, Domingo i Sweering; i en el grup B la resta de participants. En la primera ronda jugaven tots contra tots, i quedava eliminat l’últim classificant. En la segona ronda es formava un sol grup, però comptava el resultat previ dels participants del mateix grup.

En el saló del Círculo Ecuestre va donar la benvinguda als participants Claudi Puigvert, que havia estat campió del món el 1934 en la modalitat de tres bandes. Tal com s’assenyala a La Vanguardia del 26 de març: “Antes de empezar los partidos, el Sr. Puigvert, presidente de la Federación Española de Billar, en un aplaudido discurso, habló de la superación constante del billar español, cosa que ha hecho posible la celebración en Barcelona de este campeonato. También dijo que la Federación Francesa puede considerarse como la madre del billar internacional, elogiando a su secretario Mr. Ave, alma de la organización de los campeonatos mundiales. A continuación hizo la presentación y elogio de los jugadores que participan en este campeonato. Agradeció asimismo la cooperación que ha prestado el Círculo Ecuestre al ceder un magnifico salón para celebrar este campeonato”. Durant tots el dies que durà la competició l’expectació fou màxima, i el saló s’omplí diàriament per una modalitat, que tal com es deia a la premsa, “era poco cultivada por nuestros representantes”. En finalitzar la primera ronda foren eliminats l’austríac Reicher i Joaquim Domingo.
La segona ronda finalitzaria amb un triple empat entre els belgas Gabriels i Moons i l’holandès Sweering. Abans de disputar-se les tres partides finals se celebrà el sopar de gala, que va estar presidit per l’alcalde accidental de la ciutat, el Sr. Ventós; el tresorer de la Federació Internacional, Alexander Ave; i el president del Círculo Ecuestre, el baró de Güell. El president de la Federació Espanyola, Claudi Puigvert, donà les gràcies a tots els participants i l’alcalde accidental va fer entrega d’una medalla d’or concedida per l’Ajuntament al guanyador del torneig. El triomf final es decantà pel belga Gabriels, que guanyaria a Sweering per 400 caramboles a 240 en 18 entrades, i al seu compatriota Moons per 400 a 331 en 10 entrades. Es dóna el fet curiós que el torneig s’inicià i finalitzà enfrontant els mateixos competidors Gabriels i Moons. Amb aquest triomf Gabriels encadenaria tres títols mundials més abans de la II Guerra D’altra banda, el bilbaí Juan Butron es proclamaria campió del món de partida lliure a Mulhouse (França), uns mesos després d’aquest campionat, i retindria el títol un any després a Berna.

dilluns, 1 de juliol de 2013

Campionat del món de boxa del pes ploma entre Josep Gironès i Freddie Miller - 1935 (Mundial VI)


A diferència del primer mundial de boxa disputat a Barcelona el 1931, el combat pel títol mundial entre Josep Gironès i Freddie Miller, que es disputà el 17 de febrer de 1935 a la plaça de braus de La Monumental, aixecà passions. No només perquè Gironès era l’ídol local, sinó sobretot perquè l’any anterior –el dia 1 de desembre– ja s’havien enfrontat a la sala Olympia, i el resultat final havia aixecat ampolles: desqualificat per un cop baix en el cinquè round. Cal remarcar la data del 17 de febrer, ja que dos excel·lents llibres sobre la vida de Gironès, de lectura recomanada pels aficionats de l’esport i obligatòria pels aficionats a la boxa, Josep Gironès, el “crack” de Gràcia, ídol pugilístic del segle XX, publicat pel mateix autor, Juli Lorente Segura, l’home enciclopèdia de la boxa catalana, en 2002; i Combat a mort, Gironès i els boxejadors perseguits pel franquisme de Joaquim Roglam, publicat en 2007 per Angle Editorial, indiquen que el combat es va celebrar el 12 de febrer.
 El gracienc Josep Juan i Gironès, campió d’Espanya i d’Europa de pes ploma, i batejat pel seu manager Àngel Artero amb el sobrenom d’El Canari, era un rival molt perillós per a l’americà. Des de l’1 de desembre de 1929, quan havia aconseguit el títol europeu davant Kund Larsen, havia defensat el títol amb èxit en set ocasions. D’altra banda, no era la primera vegada que s’enfrontava a un campió del món. El 22 d’octubre de 1930 ja havia intercanviat cops de puny a La Monumental amb Alf Brown, campió del món del pes gall, i amb el resultat de combat nul. Malgrat el seu extraordinari palmarès, fins aquell moment no havia tingut mai l’oportunitat de disputar el títol mundial. Van fer primer gestions per lluitar contra Cristopher Battling Battalino, però aquest no volgué “pasar el Charco”, i després amb el cubà Eligio Martínez Montalvo, conegut com a Kid Chocolate, quan visità el nostre país; però cap del dos va voler pujar al ring amb Gironès.

Finalment li arribà l’oportunitat. El 17 de febrer de 1935 era el dia assenyalat. Al  matí es procedí al pesatge dels púgils a les dependències d’El Mundo Deportivo, que estaven al carrer Diputació 338. A la tarda-vespre La Monumental s’ompliria fins a la bandera per veure el combat desitjat per Gironès i tota l’afició catalana. Primer va pujar al ring Gironès enfundat amb el seu suèter gris d’entrenament. Ell, a diferència d’altres boxejadors, no portava mai batí, però Miller va trigar més temps de l’habitual en pujar al ring, tothom esperava impacient. El resultat no trigà en produir-se, un resultat que no s’esperava ningú i va ésser decebedor, als 138 segons Gironès queia a la lona i no es tornà a aixecar. Mai havia perdut per knock out, seria el primer i l’últim. L’estadi emmudí. Segons es podia llegir a El Mundo Deportivo al dia següent: “Decir que ayer el público quedó decepcionado, es decir poco. Lo de ayer rebasó los límites de la decepción”.  Tothom coincidiria després que l’entrenador de Gironès no havia actuat correctament. Juli Lorent, en el seu llibre, indica que Gironès es refredà a la banqueta tot esperant a Miller. “Aquesta tàctica molt americana l’haureu vista avui dia, especialment en Tyson que dins del vestuari, abans de pujar al ring, fa quatre o cinc minuts de pre-calentament amb un sparring a fi d’evitar els cops en fred... Artero tenia el deure com a manager i com a boxejador que havia estat, de deixar refredar a Gironès tanta estona... en veure que Miller arribava suat quan pujava al quadrilàter, tenia que haver-se dirigit al Delegat del combat i demanar-li permís per anar a fer les necessitats corporals de Gironès per l’estona que havia estat esperant. Aleshores, tornant de seguida al vestuari, agafar a Flix, que va fer el tercer combat, i algun altre del seu equip per a fer guants tres o quatre minuts amb Gironès a fi de escalfar-ho”. El cert es que després d’aquesta desfeta Gironès es retirà dels rings.



La Guerra Civil enfonsaria la seva vida: acusat de torturador –formava part del cos de policia i era escorta del president Lluís Companys–, es va veure obligat a fugir a França, acabà en el camp de concentració de Bram, i després agafà un vaixell per anar-se’n a Mèxic. No tornaria veure a la seva dona i la seva filla. Morí a l’exili el 8 de febrer de 1982. Després de la seva mort, dos periodistes, Morera Falcó i Joan de Sagarra, han reivindicat la figura de Gironès i demostrat la seva innocència. El dia 11 de juliol de l’any 2000, al carrer Llibertat 29, on havia nascut al barri de Gràcia, es va fer un acte per rehabilitar el seu nom. Tot i això, crec que l’esport català encara té un deute pendent amb aquest esportista, un dels millors de la nostra història esportiva.