dimarts, 28 de maig de 2013

El Campionat del Món de Billar, modalitat de partida lliure, 1930 (Mundial II)


El billar és un joc de sala molt antic. Totes les fonts consultades assenyalen que és a finals dels segle XV quan comença a jugar-se de la forma que coneixem avui dia, i és el 1610 quan a la ciutat de París obre les portes el primer saló de billar. En els nostres diaris trobem notícies relacionades amb aquest esport des de mitjan segle XIX, però sempre relacionades amb anuncis de fabricants d’accessoris i taules de joc. La referència més antiga (1840) és de la Fàbrica de boles de Josep Escardibul, situada al carrer Unió, 4; però després apareixen d’altres empreses com ara la Fàbrica de taules de Billar de l’hereu de J. Targa del carrer Avinyó, 21. Una data rellevant és el 23 de setembre de 1896, dia en què s’inauguraren els Grandes Salones y Academia de Billar en el Café Novedades del carrer Casp número 1.  Tot i aquesta antiguitat, no seria fins als anys vint que es crearien les primeres associacions. A Catalunya es crea la primera entitat, la Federació Catalana d’Aficionats al Billar, el 8 de juny de 1927; i un mes després de la seva fundació, el 9 de juliol, ja organitza un match d’exhibició en el Café Novedades entre els professors Murtra i Pereira. Un any més tard, el 23 de març de 1928, passarà a denominar-se Federació Catalana de Billar. D’altra banda, l’associació Espanyola de Billar s’havia fundat un any abans a Madrid.


A Catalunya, en l’àmbit de clubs, el primer que es va fundar fou el Billar Club Barcelona, que nasqué el 14 de febrer de 1928 en el soterrani del Coliseum a la cèntrica Gran Via de les Corts Catalanes, 595. El Mundo Deportivo del 21 de març feia referència a les característiques de l’equipament: “no sólo reúne las mejores condiciones el material instalado, sino que todas sus dependencias son de un conjunto armónico de buen gusto. Su sala de billares, todos de suntuosa presentación, con gradas espaciosas para las exhibiciones y campeonatos, sus salas de café, restaurant, bar americano, biblioteca, peluquería, etc. son todas ellas un acierto de comodidad para todos los asociados a este club”. L’entitat arrancà la seva activitat amb molta empenta, i just un més després de fundar-se organitzà unes exhibicions amb els professors Edmond Derbier, dues vegades campió de França, i el seu col·lega Félix Grange, campió d’Europa, els quals també havien passat per Madrid; a continuació, al març i abril li tocà el torn al campionat d’Espanya de partida lliure, i finalment el 2 de maig organitzava el primer campionat d’Espanya a tres bandes.   
 
La Unió Mundial de Billar, que s’havia fundat també aquesta mateixa dècada (1923), concediria a la Federació Espanyola de Billar el campionat del Món de Billar (partida lliure), i aquesta delegà la responsabilitat de la seva organització en el Billar Club Barcelona, que gaudia d’una instal·lació impecable, i que amb poc temps s’havia convertit en un dels clubs de més solera d’Europa. La competició es disputà del 24 de febrer a l’1 de març de 1930. Els participants inscrits en aquesta competició eren: Ludwig Meyer, d’Alemanya; Theo Moons, de Bèlgica; Edmond Soussa, d’Egipte, que ostentava el títol de campió; Jean Albart, de França; Jan Verloop i Jan Bomméring , d’Holanda; Alfredo Ferraz, de Portugal; Rudolphe Agassiz, de Suïssa; i per Espanya els jugadors Juan Butrón i Raimundo Vives. En total hi havia representants de vuit països.


Malgrat que era el segon campionat del món que se celebrava a la nostra ciutat i ja havien passat set anys des del campionat del món de tennis en pista coberta, la premsa diària no es va fer gaire ressò i li dedicaren poc espai. Així ho podem constatar en un paràgraf aparegut a El Mundo Deportivo un dia abans d’iniciar-se el torneig:“Hemos de confesar sinceramente que nosotros, como el público en general, no hemos dado al acontecimiento que empieza el trato que merece, pero no dudamos que el público sabrá dedicarle la atención a que es acreedor”.
 
Com ja hem, dit al mundial no hi assistiren gaires participants, però l’organització havia de condicionar la sala de joc i assumir les despeses d’allotjament, manutenció i transport dels participants. “El presupuesto, que importa de 17.000 a 24.000 pesetas, no va a ser cubierto con los ingresos de la taquilla. Esto se sabe y no es caso de desaliento para la Catalana, que calcula obtener alrededor de 10.000 de ingresos y parece que cuenta con algunos mecenas para cargar la diferencia. Ha habido solicitud de subvenciones a las esferas oficiales. Según nos han dicho, las lógicas razones aportadas para lograrlas no han sido suficientes, y a pesar de la importancia del Torneo, superior sin duda a cualquiera de los que se han llevado a cabo en nuestra capital recientemente ha sido imposible, hasta ahora, lograr una aportación. La Española de Billar, percatada de lo que la Catalana lograba se ha desprendido de mil pesetas, lo que significa un rasgo realmente estimable”. El cert és que l’Ajuntament de Barcelona estava sota mínims després d’haver col·laborat en nombroses competicions esportives celebrades durant l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

Al final s’imposà novament l’egipci Edmon Soussa, i en segon lloc es classificà el belga Moons, que superà el portuguès Ferràs, tercer classificat, per millor promig. L’actuació espanyola es pot considerar molt bona, tot quedant Butron i Vives en quart i cinquè lloc. Es van batre tres rècords del món, i tots tres a càrrec de jugadors espanyols: Butron, amb una sèrie de 491 caramboles i promig particular amb 166,66, i Vives amb 34,62, el millor promig general. El restaurant Miramar fou l’escenari del sopar de comiat i el lliurament dels trofeus. Tot i la poca repercussió en la premsa, Barcelona tornà a donar mostres de la seva capacitat organitzativa.

dijous, 23 de maig de 2013

L’Hipòdrom de Can Tunis


Les carreres de cavalls es disputen des de fa molts segles, però les carreres d’estil anglès, apareixen a Espanya a mitjans dels anys trenta del segle XIX de la mà del XIV duc d’Osuna. El duc, i d’altres aristòcrates i nobles, fundaren el 1841 la Societat de Foment de la Cria Cavallar d’Espanya. Per a desenvolupar les carreres, poques i reservades a una selecta minoria, es va construir el primer hipòdrom a la Casa de Campo el 1842.

A Barcelona també hi havia carreres, però el primer hipòdrom no veuria la llum fins trenta anys després, i de la mà de la burgesia catalana. El primer hipòdrom va estar ubicat en uns terrenys que havia en el Camp de Mart i Passeig de Sant Joan, i es va construir el 1871. És, amb quasi tota seguretat el primer equipament esportiu a l’aire lliure construit a Barcelona, però es va enderrocar aquell mateix any. S’inaugurà durant les Festes de la Mercè, i va coincidir amb una visita que va realitzar a la ciutat el rei Amadeu I de Saboia. Al diari carlista La Convicción, publicat el 26 de setembre de 1871, es pot llegir: “A les quatre i mitja, i estant ocupats tots els seients de l’hipòdrom, i gran part del Camp de Mart i Passeig de Sant Joan pel nombrós públic que desitjava presenciar el certamen, es va donar la senyal i començaren a córrer, disputant-se la victòria cinc cavalls de pura raça espanyola”.
El hipòdrom de Can Tunis s’inaugurà també amb motiu de les Festes de la Mercè de 1883, però això no significa que durant el període comprès entre 1871 i 1883 no es fessin curses de cavalls a Barcelona. Aquesta iniciativa va estar impulsada per la Societat de Cria Cavallar de Catalunya en uns terrenys que eren propietat de la Societat Agrícola. La primera notícia de la seva construcció apareix a La Vanguardia el 19 d’octubre de 1882: “Es preveu construir un hipòdrom en els terrenys al costat de Can Tunis”. Uns mesos després el mateix diari, 1 de març de 1883, ampliava la informació: “La societat constructora ha arrendat a l’efecte una extensió de terreny de deu hectàrees i d’una longitud de dos quilòmetres, a condició de beneficiar aquesta obra per a catorze anys consecutius. A l’hipòdrom es construirà una tribuna coberta per al públic... grans quadres per als cavalls, reservats per als carruatges i una cerca pel recinte. L’obra anirà a càrrec del conegut constructor Epifanio Robert”.  S’havien dissenyat tres entrades: una per al públic que accedia a la pista, una altra per als carruatges i la de tribunes, les quals podien acollir a 2.400 espectadors. La pista estava dividida en dues seccions, l’ovalada per córrer i la pista d’obstacles; hi havia també un quiosc per les apostes i un espai tancat per situar els músics que amenitzaven les curses. Com era un espai propens a inundacions es va haver d’habilitar  una cuneta i un canal de desaigües. Com que l’herba plantada no enraigà, donat que el terreny era salnitrós, es va pensar en col·locar arbres.
Les curses inaugurals s’efectuaren els dies 25, 27 i 30 de setembre. Els premis oscil·laren entre les 2.000 i les 5.000 pessetes. Precisament els dos millors dotats havien estat atorgats per l’Excel·lentíssim Ajuntament constitucional de Barcelona i Sa Majestat el Rei. Les entrades de lliure circulació eren de 20 pessetes per als homes i 5 per les dones -40 i 10 l’abonament de tres dies-. Per facilitar l’accés de públic la Companyia de Ferrocarril havia construït una estació a cinc minuts del hipòdrom, i s’havia condicionat la carretera que unia Can Tunis i l’equipament. El servei de bufet i restauració estava a càrrec del senyor Lafitte i el concert de música del regiment d’Enginyers i Artilleria.
Ben aviat l’hipòdrom va tenir una vida útil per una altra entitat, la Societat de Tir al Colomí de Barcelona, que varen organitzar la seva primera competició el 1887. “A l’hipòdrom el Foment de la Cria Cavallar de Catalunya es va inaugurar abans d’ahir tarda el tir al colomí, diversió exòtica en aquesta capital”. L’àrea destinada al tir era la pelousse. Anys després seria la Societat de Caçadors l’encarregada d’organitzar concursos de tir. El 21 de març de 1897 es disputà un partit de polo, i el juny el Polo Club Barcelona organitzà una Festa a benefici de les escoles gratuïtes per a obrers al barri de Sants, on es va fer un partit de polo i dues gimcanes a cavall. El polo es jugaria fins al 1910, que es traslladà als terrenys del Reial Club de Polo a la carretera de Sarrià.
Uns anys abans, el 1893, segons comunica La Vanguardia el 1 febrer, és el futbol qui aterrava a Can Tunis, però probablement no van jugar dins del hipòdrom. “Demà a les tres de la tarda es jugarà un partit de foot-ball, joc poc conegut a Barcelona, entre diversos socis del Reial Club de Regates i alguns aficionats en uns terrenys propers a  l’hipòdrom”. No obstant, sí que hi ha constància què a principis de 1900 diversos clubs varen jugar partits de futbol a l’ hipòdrom. Per allà passaren el Català, l’Escocés F.C. i l’Hispania A.C. També el Barça va jugar en aquest terreny. El primer partit es va celebrar el 24 de maig, i després d’un partit de polo, jugaren membres del Polo Club Barcelona i el Barcelona F.C. Va ésser un partit molt igualat, i guanyaren els blaugranes liderats per Hans-Joan Gamper  per 2-1.
La dècada de 1910 obre les portes a un altre esport, l’aviació. L’hipòdrom de Can Tunis té l’honor d‘ésser l’espai on va volar el primer avió. La iniciativa va córrer a càrrec dels senyors Sardà i Comas Solà. Més de 150.000 persones acudiren l’11 de febrer al recinte per veure com el pilot francès Julien Mamet en un monoplà Blériot amb motor de 25 cv. s’enlairà a una alçada de 50 metres i donar unes voltes. El 1913 s’organitzaren vols acrobàtics a càrrec de Poumet, l’home de la mort; i el francès Julien Demazel, sortint del hipòdrom va volar durant 30 minuts –el varen veure passar per la Plaça Catalunya i les Rambles- i a una alçada de 1.200 metres. De fet aquesta instal·lació es convertí alhora en aeròdrom.
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
A la primavera de 1922 es realitza a l’ hipòdrom el primer torneig oficial de rugbi, la Copa Reial Societat de Carreres, on participaren Santboiana, C.N.Atlètic, Catalunya Sporting Club i C.N.Barcelona. El torneig fou guanyat per l’equip de la localitat de Sant Boi de Llobregat. Un altre esport d’equip que va utilitzar aquest equipament per les seves dimensions va ser el beisbol, un esport que havia nascut el 1901. A l’abril de 1923 la Societat Hispano Americana de Baseball, primera entitat de beisbol registrada a Espanya el gener del mateix any, organitzà entrenaments a l’hipòdrom, i al maig dos dels equips que formen part de la Societat -América B.C. i Espanya B.C- es disputen una valuosa copa donada pel capità de corneta Francesc Gil de Solà.
L’ample programa esportiu amb motiu de l’ Exposició Internacional de Barcelona de 1929 també recull la celebració d’un Gran Premi de l’Exposició en la modalitat curses d’obstacles: Steeplechase.  L’hipòdrom quedaria sentenciat de mort quan els terrenys varen ésser arrendats al Consorci del Port Franc (Zona Franca). El periodista barceloní Enrique Sostres Maignon, autor del llibre Equitació, de la col·lecció Los Sports i editat el 1925, va escriure dos articles que semblaven l’epitafi d’aquesta instal·lació, L’ocàs dels enganxes barcelonins i L’Hipòdrom de Can Tunis amenaçat de mort, ambdós publicats a La Vangurdia els dies 25 d’agost i 3 d’octubre de 1931. De moment l’activitat eqüestre continuà perquè el Consorci arrendà el novembre de 1931 els terrenys  a la societat hípica Barcelona Turf, de la qual el primer president havia estat Enrique Sostres.
A l’abril de 1932 l’hipòdrom va ser l’escenari del XXIX aniversari del CADCI, Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Industria, entitat d’ideari catalanista i que havia estat fundada en 1903. Precisament al hipòdrom de Can Tunis es van inaugurar uns camps d’esports per als socis de l’entitat. Per a la inauguració es va programar un Festival on hi havia un partit de rugbi, un d’hoquei, un de beisbol i una competició de lluita amb la corda. L’acte va comptar amb la presència del president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, i de l’alcalde Jaume Aguadé.
Un altre esport que forma part de la historia de l’hipòdrom és l’atletisme, ja que en ells es varen organitzar diversos cross-crounty. D’aquests el més important fou el XVIII Campionat d’Espanya, celebrat el març de 1933, i organitzat per la Federació Catalana d’Atletisme. El guanyador individual fou Andreu del Sarrià Esportiu, per regions Catalunya i per equips l’A.E.Tagamanent.
L’última referència de curses de cavalls, l’esport que va possibilitar la construcció de l’hipòdrom, van fer-se coincidint amb les Festes de la patrona de la ciutat el setembre de 1934. Un any més tard, la societat de llebrers Kennel Club va llogar-ho per acomodar els llebrers en els boxes del cavalls i les pistes per entrenar-los. Des d’allà els traslladaven en camions a les pistes que tenien a l’avinguda del 14 d’abril.  
Després de la guerra civil només hi ha constància d’unes tirades d’entrenament realitzades per l’Associació de Caçadors de Catalunya el maig de 1940.

dimarts, 21 de maig de 2013

El primer mundial disputat a Barcelona: Campionat del Món de Tennis de Pista Coberta – 1923 (Mundial I)


Al llarg de la seva història, Barcelona ha estat seu de nombroses competicions esportives internacionals de gran rellevància, des de campionats del món i d’Europa i competicions de caire olímpic –com els Jocs Mediterranis i els Jocs Olímpics i Paralímpics–, fins a esdeveniments poliesportius, i sense tenir el paraigües d’una federació esportiva internacional com ara el Mundial de Bombers i Policies o el Campionat Europeu de Gais i Lesbianes. Hem cregut interessant anar donant a conèixer aquestes competicions, començant la sèrie d’articles pels campionats de món.

De l’1 a l’11 de febrer de 1923 el Palau d’Indústries del Parc de la Ciutadella seria l’escenari del campionat del món de lawn-tennis en pista coberta, que fou organitzat per l’Associació de Lawn-Tennis de Catalunya, una entitat que s’havia fundat el 1904. Presidia el comitè executiu de la competició el president de l’entitat, Josep Vidal-Ribas Güell; figurant com a comissari general Francesc Rodón; comissari general adjunt, Mariano Vendrell; vocal president del comitè de propaganda, Joan Millet; vocal president del comitè econòmic, Josep Mir; vocal president del comitè tècnic, José María Alonso, i com a secretari general Josep Mesalles Estivill, un periodista i dirigent esportiu que un any després seria elegit secretari general del Comitè Olímpic Espanyol, un càrrec que ocuparia fins l’any 1943. El Comitè d’Honor era presidit per SM el rei Alfons XIII, i en formava part l’alcalde de Barcelona, Ferran Fabra i Puig.
 
De la capacitat organitzativa ningú en dubtava. De fet, dies abans, les aigües del port de Barcelona havien estat escenari del campionat d’Europa de rem, un fet que, tal com es podia llegir en el diari El Liberal del 22 de gener, “pusieron de relieve las grandes dotes organizadoras que tenemos”. El comitè organitzador va tenir cura de tots els detalls i va preveure diversos festejos per als competidors: dos banquets, ofert un per l’ajuntament de Barcelona i l’altre per l’Associació de Lawn-Tennis de Catalunya; un ball de gala a l’hotel Ritz, que era al mateix temps seu de la Secretaria, i excursions a Montjuïc, el Tibidabo i Sitges.

En el Palau d’Indústries es van construir per a la competició dues pistes de parquet, que es pintarien de verd; 50 llotges, que es van omplir malgrat el preu de cent duros cadascuna durant els 10 dies; una llotja per a les autoritats i tribunes amb capacitat per a 3.000 espectadors. La llum era un dels problemes més greus per als organitzadors, però fou solucionat amb eficiència, tal com es detalla a La Gaceta Sportiva del 15 de gener, “la instalación eléctrica, la cual podrá considerarse una de las más perfectas del mundo, constarà de 35.000 bujías...”. En total van participar 10 països: França, la Gran Bretanya, Dinamarca, Polònia, Suïssa, Holanda, els Estats Units, Romania, Portugal i Espanya.
 
Les competicions previstes foren: individuals masculí i femení; dobles masculí i femení, i mixtes. En la final individual masculina, el francès Henri Cochet, que el 1922 havia guanyat els títols mundials de pista coberta i terra, va vèncer el seu compatriota JG Gilbert per 6-4, 7-5 i 6-4. La final femenina fou guanyada per l’anglesa Kathelen Mc.Kane, número 2 del rànquing mundial, que s’imposà a la seva compatriota Beamish per 6-3, 4-6 i 6-2. En dobles masculins els guanyadors foren la parella francesa Cochet – Couiteas; en dobles femenins fou la parella anglesa McKane – Beamish; i en dobles mixtes McKane, guanyadora de les tres competicions en que participà, i Crawley, que era el capità de l’equip anglès. La copa de consolació va ser adjudicada al jove francès de 19 anys René Lacoste, que poc després es convertiria en una figura mundial i guanyaria la medalla de bronze en els Jocs Olímpics de París el 1924.  L’entrega dels trofeus va estar presidida, en nom del rei Alfons XIII, per l’infante Fernando, que va estar acompanyat del comte de Güell, el marquès de cabanes i d’altres autoritats. La banda municipal va interpretar els himnes de França i Anglaterra i acomiadà l’Infante  amb la Marxa Reial.
 
Segons publicava La Vanguardia el 13 de febrer, “Todo ha acabado felizmente, y ahora, visto el éxito, satisfechos, justamente engreídos, dedicaremos nuestros inagotables entusiasmos a otra cosa, tal vez más difícil, más complicada, que nos proporcione nuevos triunfos”.

Nota: Les fotografies que apareixen en aquest article formen part de dos àlbums amb retalls de premsa nacional i estrangera, i fotografies de Josep Mª Sagarra. Els àlbums havien estat propietat de Mesalles Estivill. En l’actualitat són propietat de l’amic Pere Hernández, responsable d’alta competició de la Federació Espanyola de Tennis.  

dimarts, 14 de maig de 2013

El velòdrom de La Bonanova, un espai poliesportiu


En l’anterior article fèiem referència al primer velòdrom construït a Barcelona, però per a tots els historiadors, aquest mèrit correspon al velòdrom construït al costat del carrer Modolell, on hi havia l’entrada, i molt a prop de l’estació de la Bonanova de la via fèrria de Sarrià. Segons escriu el periodista Lluís Permanyer a La Vanguardia del 29 de novembre de 2004, “se encontraba justo sobre el Turó Parc... hoy estaría delimitado por las calles Vallmajor, de la reina Victoria, Modolell y Valero”. Tenia una corda de 400 metres de ciment amb dues rectes de 120 i dues corbes de 80 metres. Al costat de la tribuna principal hi havia un cafè-restaurant i tenia un pavelló de corredors amb vestidors i dutxes. La inauguració també va tenir lloc en el marc de les Festes de la Mercè, el 24 de setembre de 1893, i segons detalla La Vanguardia del 26 de setembre, amb un cel encapotat que va provocar “que no anés tanta gent com s’esperava, i al mateix fi va contribuir que també es celebrés un corrida de braus”. La primera carrera, internacional, va ésser guanyada per Lambrechts, seguit de Saints i Reboul; la segona, tercera i quarta, estaven reservades a corredors de clubs catalans; la cinquena era d’àmbit estatal i va ésser guanyada per Campo, seguit dels catalans Klein i Agar. Es van disputar un total de set carreres.

L’estiu de 1894, l’sportman Antonio de Sard aconseguí el rècord de l’hora sense entrenador, recorrent en aquest espai de temps 32 kilòmetres i 415 metres, segons deia La Vanguardia del 28 de juliol: “parece que es la primera vez que se verifica en España este récord”.  Uns mesos després, el 4 i l’11 de novembre, el velòdrom es transformava per a ésser l’escenari de competicions de tir a benefici dels pobres de la ciutat. Les proves eren de pistola a la distància de 25 metres i carrabina a 60 metres. Segons el cronista, el públic fou escàs atesa la celebració de partits en el frontó.  L’activitat en el velòdrom era escassa, i això obrí la porta a un nou esport: el foot-ball. La Vanguardia del 29 de desembre de 1894 informava que: “Está pendiente de resolución el acuerdo entre la junta propietaria del velódromo y los aficionados al juego de pelota  foot-ball, ya que éstos se proponen verificar sus partidos periódicos en la pelousse de aquel... esto abundarà en beneficio de las dos partes, del velódromo olvidado en la actualidad y de los juagadores...”.
La cessió per part dels propietaris per jugar a futbol els diumenges es consumà i aquest esport va donar un nou aire a la instal·lació. El primer partit es va disputar el 27 de gener de 1895 amb “...los jugadores que componen la Sociedad de Football de Barcelona...”. Al partit hi assistiren, segons La Vanguardia, 16 jugadors, destacant “por el acierto con que condujeron a sus equipos los dos capitanes...W. Parsons y H. Morris”. El mateix diari, en la seva edició del 5 de febrer del mateix any, que el primer president d’un equip a la ciutat va ser “el señor cónsul inglés en esta capital, señor Wyndham, (que) ha tenido a bien aceptar la presidencia de la Sociedad de fútbol que se le ofreció”.

Dos mesos després el velòdrom s’omplí per veure el primer partit entre dos equips de diferents localitats, Barcelona i Torelló. Guanyaren els de Barcelona per 8 a 3. La Vanguardia del 27 de març publicà que “desde el pasado lunes habrá que incluir entre los deportes que tienen carta de naturaleza entre la juventud catalana, este nuevo juego de pelota... Como es costumbre en estos casos vencedores y vencidos se reunieron en el restaurante de Francia a deponer las armas delante de un beateach y un whiski, realitzándose un brindis a la salud del Rey, la Reina Regente, S.M. Britànica y de los aficionados en general, haciendo todos ellos votos por la ràpida propagación de un juego tan brillantemente inaugurado”. En maig es va organitzar un festival amb carreres de velocípedes i dos partits de football. Fins i tot no es descartava donar cabuda al cricket i el lawn-tennis, i es van celebrar curiosos desafiaments entre velocipedistes i genets a cavall. Malgrat tot, l’activitat principal van ser les carreres ciclistes, atès que els partits de futbol es varen desplaçar novament a un terreny que hi havia al costat de l’hipòdrom de Can Tunis, on s’havia començat a jugar el 1894.
 
 Les últimes carreres de velocípedes es van realitzar durant la primavera de 1898. A la tardor de l’any següent tornaria el futbol al velòdrom de La Bonanova. Els gimnasos de la ciutat, que estaven liderats pel Gimnàs Santanah i el Gimnàs Tolosa, volien promocionar aquest nou esport i van aconseguir que els propietaris del velòdrom, com s’assenyalava a La Vanguardia del 19 d’octubre de 1899, ho cedissin “para campo de maniobras y recinto de este deporte”. Cal afegir que aquest equipament també fou utilitzat, per la pràctica del tennis, per la colònia britànica i pioners d’aquest esport, els quals fundarien més tard el Reial Club de Tennis Barcelona (1899).

A partir d’aquest moment les poques notícies que apareixen a la premsa ja fan referència a l’exvelòdrim. En la revista Los Deportes de l’1 de gener de 1899 podem llegir: “Muere el velódromo a Barcelona... velódromo destruido otro nuevo, que Barcelona, la capital ciclista por exceléncia no podía estar sin una gran pista y ahora afirmamos que tendrá una digna de importancia”. El nou velòdrom estaria emplaçat entre els carrers Muntaner, Aragó i Casanovas, i fins i tot s’havia pensat en incloure-hi en el recinte un hotel de tres pisos. Les obres s’endarreririen vàries vegades, fins que al juliol de 1900 es va fer una inauguració provisional. Finalment, amb motiu de les festes de Sant Pere de 1901, s’inaugurà oficialment. L’última notícia on apareix el velòdrom de la Bonanova com a equipament esportiu és del 26 gener de 1906, i surt publicada a La Vanguardia. Els protagonistes són els segons equips de futbol del Català Sport Club i l’Internacional FC.

El velòdrom de La Bonanova tindrà sempre un lloc de privilegi en la història de l’esport català i barceloní, no en va s’hi va jugar, el 8 de desembre de 1899, el primer partit del FC Barcelona. La crònica d’aquell partit va ser escrita per Albert Serra Guixà i aparegué a La Vanguardia al dia següent.

dijous, 9 de maig de 2013

El primer velòdrom i la primera Festa de la bicicleta a Barcelona


En el llibre Ciclisme, de la col·lecció Los Sports, editat el 1914, Francisco Canto Arroyo, que també fou redactor de la revista Stadium i El Mundo Deportivo, afirma que el velocipedisme havia arribat a Barcelona el 1885. Això queda confirmat per un article de La Il·lustració publicat el 22 de març de 1885. La notícia assenyala la predisposició a construir un balneari a la platja de Can Tunis on tinguessin cabuda els velocípedes: “... en l’elegant edifici de dos pisos s’establiran els banys de pila.... sala d’esgrima i gimnàstica, skating-ring, i al costat de l’edifici llocs per a jocs de pilota i bitlles, i un gran espai de terreny per a carreres de velocípedes”. 
L’afició va anar creixent poc a poc, es crearen entitats i societats velocipedistes i s’organitzaren proves esportives. En el programa de Festes de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 hi figurava un Concurs de Velocípedes.  El 1891, i impulsada per Claudi Rialp, es creà la Societat de Velocipedistes de Barcelona, i surt al carrer el 16 de juliol el primer número de la revista El Ciclista. Com a conseqüència de tot això, i atesa la manca d’un equipament adient, un grup de persones impulsaren la construcció del primer velòdrom de la ciutat al carrer Ronda de Sant Pere cantonada carrer Girona, en un solar on inicialment s’havia previst construir un Institut Provincial. L’Ajuntament de Barcelona, amb motiu del IV Centenari del Descobriment del continent  americà, va crear una comissió de fires i festes, la qual determinà aportar 10.000 pessetes per construir el velòdrom. El cost total de l’obra ascendia a 30.000 pessetes. Estava previst que amb motiu del IV Centenari s’organitzessin unes carreres, internacionals, nacionals i locals els dies 6, 8 i 11 d’octubre. Com a aperitiu, el dia abans de les carreres es faria una curiosa passejada, així ho recull La Vanguardia del 28 d’agost de 1892: “todos los velocípedos, uniformados, y llevando iluminación en los aparatos repectivos harán un pasacalle, un jurado de la comisión gestora, adjudicará cinco medallas a los que se presenten mejor vestidos”. Probablement estem davant de la primera festa de la bicicleta de Barcelona. El recorregut sortí publicat a La Vanguardia el 5 d’octubre. La sortida es va fer des del velòdrom i va recórrer “la ronda San Pedro, Plaza Cataluña, Ramblas, Plaza de la Paz, paseo Colón y Isabel II, Plaza Palau, Paseo de la Aduana y Industria, calle Princesa y Jaime I, Plaz de la Constitución, calle Fernando VII, Rambla del Centro, pla de la Boqueria, calle Hospital, Plaza del Padró, calle San Antonio Abad, ronda de Sant Antonio, Plaza Universidad, calle de Las Cortes, Rambla Cataluña, calle Provenzaça, Paseo de Grácia, calle de Las Cortes, calle Bruc y llegada al velódromo”.  Entre les carreres programades n’hi havia dues internacionals, on participaren els francesos Medinger, campió d’Europa; Fournier, campió del món; Echalie, campió de París i Girandin, campió de Normadie; però també varen fer-se curses de caràcter local, regional, un campionat d’Espanya i, fins i tot, “un altre de senyoretes”.  Per entretenir la jornada l’organització va preveure l’actuació de la banda municipal, que tenia reservada una tribuna a la pelousse, de la mateixa manera que n’hi havia una per als jutges i cronometradors i una altra per a la premsa. Els premis atorgats per l’organització eren objectes d’art, medalles d’or, plata i bronze i en algunes ocasions premis en metàl·lic. Van tenir tant d’èxit les carreres que el dia 12 se’n va programar una altra i es va destinar la recaptació a Beneficio Público. Finalitzades les festes, el Club Velocipedista de Barcelona va oferir un banquet als esportistes estrangers i als guanyadors dels premis.


La vida d’aquest velòdrom va ésser molt efímera, la ubicació el condemnava, aquell espai cèntric estava reservat per fer habitatges, la ciutat creixia al mateix temps que l’afició a les bicicletes. Per aquest motiu, un mes després, el 25 de novembre, sortia un anunci a La Vanguardia on es convocava a una reunió en el Centre Sport del carrer Provença 93, per “tractar de la formació d’una societat anònima que es proposa la creació d’un Velòdrom a Barcelona”. La Societat per a la construcció del Velòdrom de Barcelona es va constituir el gener de 1893, i estava presidida per Josep d’España; Antoni Baixeras i Constantí Achón; Josep Bofill com a tresorer, i Claudi Rialp com a comptador... però aquesta és una altra història.

dimarts, 7 de maig de 2013

NARCIS MASFERRER I SALA, Pioner del periodisme i associacionisme esportiu


 El periodista Jordi Grau, en un article publicat a la revista Stadium l’1 maig de 1911 afirmava: La historia del actual movimiento deportivo, que estudiarán futuras generaciones, tiene en Masferrer un cronista de valía que todos admiramos y queremos. El cert és que no només fou un cronista, sinó un destacat dirigent que participà en el naixement d’un bon nombre d’entitats esportives a finals del segle XIX i principis del XX; també fou promotor de nombroses proves esportives, i un entusiasta del moviment olímpic.



Masferrer va néixer a Madrid el 1867. La seva tasca com periodista arranca amb el diari El Imparcial de Madrid el 1886, un any després funda la Societat Gimàstica Espanyola i promou la revista El Gimnasta. El 1896 es trasllada a Barcelona, on residirà fins a la seva mort el 1941. El 1897 funda la revista quinzenal Los Deportes. Aquesta publicació, que es deixà d’editar el 1910, es convertiria, al llarg de la seva vida, en l’òrgan oficial de diverses entitats: l’Areo-Club de Catalunya, la Reial Associació de Caçadors de Barcelona i la Federació Catalana de Clubs de Foot-ball. Abans de finalitzar el segle fundaria l’Associació Catalana de Gimnàstica (1898) i la Unió Velocipèdica Espanyola (1899). Aquesta entitat esdevindria, en el futur, l’actual Federació Espanyola de Ciclisme, i Masferrer n’ocuparia la presidència fins a cinc ocasions. El 1902 funda Vida Deportiva i es converteix en corresponsal de la revista francesa L’Auto. Quatre anys més tard, el 1906, funda i dirigeix El Mundo Deportivo, en el primer editorial, publicat l’1 de febrer, assenyalava quina era la conducta que calia seguir per part del diari, que no diferia gens de la seva: “No venimos a criticar a nadie; la crítica está en absoluto distanciada de nuestro lado; venimos a aplaudir y a estimular a todo el mundo, a “encourager”, que dirían los franceses; jamás merecerá nuestras censuras el que, aún equivocándose lastimosamente, intente realizar algo en pro y beneficio del sport; por eso mismo nos ponemos desde luego y decididamente al lado de todos aquellos que quieran emprender algo, por insignificante que sea, en pro de los propósitos que nos animan al nacer. Toda manifestación, sea de la índole que fuere, que se relacione con los deportes, tendrá en nosotros un defensor y un panegirista; si propósitos buenos se realizan mal, no por eso hay que censurar al que puso sus empeños en salir airoso; censurarle sería tal vez excitarle a permanecer en el retraimiento, y lo que aquí se precisa es que  todos laboremos en pro y provecho del sport en general”.

 La seva tasca com a dirigent no cessa: el 1909 és elegit vicepresident del FC Barcelona, el club que arribà a presidir accidentalment; el 1910 participà en la fundació de la Federación Española de Clubes de Football. El 1911 va ésser molt intens per a Masferrer: va fundar la revista Stadium, de la qual fou director fins al 1922; va impulsar i presidir el Sindicat de Periodistes Esportius; i va col·laborar en la creació de la Federació de Societats Esportives, una associació que aglutinava les principals entitats esportives de Barcelona. Com a promotor d’esdeveniments, si bé no va aconseguir dur a terme el projecte d’una Vuelta Ciclista a Espanya, en canvi, i juntament amb Miquel Artemán i Jaume Grau, va veure com el dia de Reis de 1911 arrencava la Volta Ciclista a Catalunya. El 1915 és un dels promotors de la Federació Atlètica Catalana; el 1918 forma part del comitè organitzador del I Congrés d’Educació Física Escolar; i un any després és l’alma mater del I Saló de l’Automòbil que se celebraria al desaparegut Pavelló de Belles Arts.
 
El seu compromís olímpic es manifestaria en nombroses ocasions, i no dubtà en criticar la tasca, nul·la, que al front Comitè Olímpic Espanyol feia Gonzalo de Figueroa,  marqués de Villamejor i comte de Mejorada del Campo, que tanmateix era membre del Comitè Internacional Olímpic des de 1902.  Sempre fou un ferm defensor de Barcelona com a candidata per acollir uns Jocs Olímpics. És obvi que per una competició d’aquest nivell es necessita un estadi, i per aquest motiu va promoure, al igual que va fer un altre periodista i dirigent destacat de l’època, Elías Juncosa, la construcció de l’Estadi Català, actualment conegut com a estadi de La Fuxarda. Aquest equipament fou inaugurat a finals de 1921 i que era un dels arguments de la candidatura barcelonina per als Jocs Olímpics de 1924. Aprofitant l’embranzida olímpica forma part del comitè organitzador de les Olimpíades Catalanes (1921) i del consell rector de la Confederació Esportiva de Catalunya (1922). Anys més tard, tot aprofitant el fet que la ciutat comtal acolliria l’Exposició Internacional de Barcelona, lluitaria per la construcció de l’Estadi de l’Exposició, inaugurat el 1929, una construcció emblemàtica de la candidatura de Barcelona per als Jocs Olímpics de 1936. Al gener de 1924 es torna a reorganitzar el Comitè Olímpic Espanyol de la mà del baró de Güell, i Masferrer forma part del procés. Finalitzada la guerra civil fou nombrat conseller del Consejo Nacional de Deportes i membre del Comitè Olímpic Espanyol. Totes les federacions esportives espanyoles van passar a ser dirigides per militars, les úniques excepcions van ser la de ciclisme, dirigida per un periodista de solera, Narcís Masferrer, i la de tennis, que quedava a les mans de José Garriga-Nogués, marquès de Cabanes. Al llarg de la seva vida va rebre nombrosos homenatges i reconeixements, i va ésser distingit amb el títol de cavaller de l’Ordre d’Alfons XII.

Han estat nombroses les persones que en diverses ocasions han demanat que algun carrer o instal·lació esportiva portés el nom de Masferrer. La construcció del palau d'esports de Barcelona –carrer Lleida- el 1955 va provocar una interessant controvèrsia, entre els periodistes Santiago García i José Sabater Rosich a La Vanguardia, pel nom d'un carrer. Precisament Sabater Rosich, en un article titulat Moment oportú per reparar un oblit, i publicat el 12 de juliol, advocava en canvi per donar a aquest carrer el nom d'un oblidat dirigent i periodista esportiu: Narcís Masferrer. D'aquesta manera es compliria amb un deute que Barcelona té amb qui va propulsar els esports amb entusiasme i encert. La proposta de Sabater no va prosperar.

Masferrer morí a Barcelona el  Barcelona 9 d’abril de 1941. En l’obituari publicat a La Vanguardia al dia següent es deia: “Masferrer era un hombre de excepcional inteligencia y de una cautivadora seducción personal..., fue el gran animador de todas las actividades deportivas de Barcelona. Consagrado a difundir el amor al deporte cuando en España, estas actividades solo eran practicadas y seguidas por un escasísimo número de adeptos, …periodista de gran vocación, se había consagrado a esta profesión nuestra desde muy joven demostrando en la tarea diaria su fino espíritu, su cultura y su inagotable entusiasmo”. Per tot això, Barcelona i la gran família de l’esport tenim un deute pendent amb Narcís Masferrer i Sala.