dijous, 25 d’abril de 2013

Els Festivals de cinema esportiu II


Poc abans d’iniciar-se el Festival de cinema esportiu de Barcelona l’amic Pere Hernández, professional de la Federació Espanyola de Tennis i col·leccionista, em va donar una reproducció d’un fulletó publicitari de l’estrena a Barcelona de la pel·lícula Olimpiada de Leni Riefensthal. Els locals per a l’estrena eren els desapareguts cinemes Savoy i Maryland. A l’interior del fulletó hi havia un llarg article signat pel periodista Carles Sentís i Anfrus, que en aquells anys feia les seves primeres passes en el món periodístic, però que anys més tard, i a causa de la seva extraordinària trajectòria professional, arribaria a guanyar nombroses distincions com la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Periodisme de Catalunya. Com no constava l’any de l’estrena, vaig decidir esbrinar-ho a través de les hemeroteques digitals, i alhora em preguntava si aquesta era la primera pel·lícula esportiva estrenada al nostre país.



Olimpiada, que està dividida en dues parts, Olimpiada (125 minuts) i Joventut Olímpica (99 minuts), és l’opera prima d’una directora, Leni Riefensthal, i també es va presentar internacionalment amb el nom Los dioses del estadio. Riefensthal, que abans havia estat ballarina i actriu, ja era una directora coneguda i mai va amagar la seva admiració per Hitler. L’èxit li havia arribat al 1935, amb l’estrena de la pel·lícula El triomf de la voluntat, on recull el Congrés del partit nazi celebrat a Nuremberg l’any 1943. Aquestes produccions la van convertir en la gran publicista cinematogràfica del III Reich.  Com assenyala Enrique Martínez-Salanova Sánchez al seu blog dedicat al cine, Olimpiada con 35 cámaras y numerosos teleobjetivos, captó los pequeños detalles de cada competición. Tuvo a 60 operadores trabajando a sus órdenes y experimentó con métodos revolucionarios para la época, colocó ruedas bajo las cámaras para poder seguir la marcha de los atletas y cavar fosos en el estadio para captar los saltos desde una perspectiva aérea.... El resultado fueron más de 400.000 metros de película, que redujo a 100.000. El trabajo de montaje duró casi dos años con un afán y un rigor que ponía nervioso a Josef Goebbels, responsable de Propaganda del régimen nazi”.
 
La pel·lícula es va estrenar a Barcelona la primera setmana de juliol, i una petita crítica firmada per J.E. a La Vanguardia del 14 de juliol de 1939, senyalava “que no es esta película, como pueda creerse por el título, un simple documental más o menos extenso, de lo que fue la Olimpiada de Berlin de 1936, que sólo pueda interesar a lños deportistas. El magno acontecimiento mundial, que fue la XI Olimpiada, es en realidad la excusa que ha servido a una artista del temperamento de Leni Riefensthal para producir una cinta que es todo un tratado de buena cinematografía…”. De la qualitat de la producció no hi ha dubte, i van ser reconeguts al Festival de Venecia, que li va premiar amb el Lleó d’or.  Malhauradament els cinemes Savoy i Maryland han desaparegut. El Savoy, que estaba situat al Passeig de Gràcia, havia obert les seves portes el mes de setembre de 1935 i les tancava a finals de juny de 2001. El Maryland, ubicat a la Plaça Urquinaona, va ser més longeu. S’havia inaugurat el mes de novembre  de 1934 i tancaria les seves portes el març de 2004. A Madrid la pel·lícula de Riefesthal s’estrenaria una mica més tard que a Barcelona, a principis de setembre, i es va projectar al cine Actualidades.

http://barcelofilia.blogspot.com.es/search/label/Esports

dimarts, 23 d’abril de 2013

Els Festivals de cinema esportiu


Del 18 al 20 d’abril el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch va acullir la IV edició del BCN Sports Film. Aquest Festival, que organitza la Fundació Barcelona Olímpica i Nikita Distribution, forma part d’un circuit internacional de 14 festivals de cinema esportiu, que es fan sota el paraigües de la Fédération Internationale Cinéma Télévision Sportifs, una entitat que aglutina a 113 països, presidida per l’italià Franco Ascani, i reconeguda pel Comitè Internacional Olímpic.



Al Festival de cinema esportiu de Barcelona d’enguany s’han presentat aproximadament unes 240 produccions de 35 països, gairebé el doble que en l’edició de 2012. El Festival també ha organitzat dues activitats paral·leles, el one to one i el pitching advice, que han estat adreçades als professionals del sector cinematogràfic. Abans de Barcelona altres ciutats espanyoles havien acollit Festivals de cinema esportiu. El més antic, i de gran prestigi internacional, és el Festival de Cinema de Muntanya i Aventura de Torelló, a la comarca d’Osona, que va néixer el 1983. Aquest any compleix 30 anys, i s’organitza al mes de novembre. El Festival, que es du a terme en el teatre Cirvianum, té una secció competitiva, on participen al voltant de 40 produccions; i una secció no competitiva on es projecten des de films comercials a sessions retrospectives. També hi ha d’altres activitats paral·leles com exposicions i venda de llibres, però sempre relacionades amb el món de la muntanya. L’ alma mater d’aquest important Festival és Joan Salarich Madorell.

Hi ha hagut altres Festivals a l’Estat, però tots ells varen tenir que tancar les portes per manca de suport oficial. La primera experiència fou el Festival Internacional de Cine Deportivo Ciudad de Jaca, que neix l’any 1988 sota la direcció de Joaquín Liendo. En aquest Festival, que s’organitzà fins l’any 1997, es donaven els premis Sarrio d’or, plata i bronze a les millors pel·lícules concursants; la Flor d’Edelweis al millor video publicitari, i el Premi Nacional a la millor fotografia esportiva. El 1996 van participar 175 produccions procedents de 25 països. Dos anys més tard, el 1999, apareix el Festival de Cine Internacional de Cine de Cantabria, darrera del qual també està Joaquín Liendo, president de l’associació Sportcine. El Festival comptava amb el patrocini de la Conselleria de Cultura, Turisme i Esports del Govern de Cantabria. El Premi principal era la Caracola d’or i el Comitè Olímpic Espanyol també feia entrega d’un premi. A la darrera edició, celebrada en 2007, com activitats paral·leles s’organitzà un torneig de golf de caràcter benèfic. En 2001 surt a escena el Festival Cine y Deporte de Sevilla. El president de la Fundació Andalucía Olímpica, Alejandro Rojas Marcos, encarrega la direcció del mateiox a José Luis Ruiz, que havia estat president del cine-club Huelva i va propiciar el naixement del Festival de Cine Iberoamericà de Huelva. A la primera edició participaren 130 pel·lícules de 30 països. La vida d’aquest Festival va ser curta ja que el mes de juliol de 2003 l’alcalde de Sevilla, Alfredo Sánchez Monteserín, va comprar el Festival i va suprimir l’esport de la seva programació.

En qualsevol cas, pels amants de la historia, cal assenyalar que el primer Festival de cinema esportiu celebrat a Espanya va ser l’any 1955 a Barcelona amb motiu dels II Jocs Mediterranis. El comitè organitzador va crear diverses comissions de treball, i dins d’aquestes hi havia la comissió de teatre i cinema, que estava presidida pel regidor de l’ajuntament de Barcelona Lluís de Caralt. El Festival Internacional de Cinema Esportiu va tenir com a escenari, del 18 al 24 de juliol, el cinema Alexis, una petita sala que hi havia al vestíbul del cine Alexandra, en sessions de matí, tarda i nit. La direcció del Festival va recaure en el crític cinematogràfic Juan Francisco de Lassa, i el pressupost era de 37.925’25 pessetes. Al llarg d’una setmana es projectaren pel·lícules enviades per Alemanya, Àustria, França, Itàlia, Estats Units i Anglaterra. Hi havia documentals dels Jocs Olímpics d'Hèlsinki; les proves ciclistes, els 6 dies de París o la Vuelta a Espanya, etc. Anys després (1970), en el marc del Salón del Deporte y el Camping, i del 9 al 11 d’abril, es van organitzar unes Jornades de cinema esportiu a la sala de projeccions del Palau Nacional de Montjuïc. A les jornades es van presentare diverses pel·lícules cedides per la filmoteca de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes; un reportatge de Pierre de Coubertin; el film Grand Prix (1966) del director Jhon Frankenheimer; i els documentals: Els Jocs Olímpics de Tokio (1965) de Kon Ichikawa, i Olimpiada Blanca de Grenoble de Claude Lelouch i François Reinchenbach. En realitat el títol oficial d’aquest últim documental és 13 dies en France.


Com queda constatat, també en aquest camp Barcelona ha estat la ciutat pionera a nivell estatal.

divendres, 12 d’abril de 2013

Jardins i Parcs: Joaquim Domingo, Marià Cañardo i Lacasta, jardins de Piscines i Esports, Parc Esportiu de Can Dragó i Parc esportiu de la Mar Bella

A l’article anterior vaig fer referència a un jardí i un parc esportiu a la Vila Olímpica, per que formaven part del paquet d’espais dedicats a les ciutats que han estat seu dels Jocs Olímpics: el Jardí d’Atlanta i el Parc Olímpic; però a Barcelona hi ha d’altres jardins i parcs amb nomenclatura esportiva.
El jardí de Joaquim Domingo està situat a prop de l’Estació de Sants, entre els carrers Vallespir, Badalona, Comtes de Bell-lloc i passeig de San Antoni. Si bé en el diccionari Nomenclator apareix la data del 22 d’abril de 1999, el cert és que les edicions del 12 d’abril de La Vanguardia i El País ja informaven d’aquest nou equipament, que s’havia construït en un terreny abandonat, i que va costar a les arques municipals prop de 30 milions de les antigues pessetes. Tot i així, la inauguració oficial s’efectuà el 29 d’abril amb la presència de l’alcalde Joan Clos, la vídua Josefina Montforte i el seu fill Jaume. La proposta de concedir el nom de Domingo als jardins va sorgir de Miquel Roig i del club al que va estar lligat tota la seva vida, el club billar Sants. El historial esportiu de Joaquim Domingo és impressionant: 3 vegades campió del món de billar artístic; en 8 va aconseguir el títol de campió d’Europa; i més de 120 títols de campió d’Espanya i Catalunya. Durant la seva vida va rebre diversos guardons, entre ells la medalla d’or del Consejo Superior de Deportes, que li va entregar personalment el rei Joan Carles I, i tres medalles d’or de la ciutat de Barcelona.
 
A Marià Cañardo i Lacasta, un ciclista nascut a Olite (Navarra), molt estimat a casa nostra, i que va iniciar el seu palmarès esportiu amb la Volta Ciclista a Catalunya en 1928, li han dedicat uns jardins on està ubicat el temple del ciclisme de Barcelona, el Velòdrom d’Horta. Cañardo és l’home record de La Volta, l’ha guanyat en set ocasions. Altres triomfs destacats son dos etapes de la Vuelta a Espanya, i una al Tour de France de 1937. També va guanyar en quatre ocasions el campionat d’Espanya  en ruta. En el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch s’exhibeix una de les seves bicicletes. La única data que podem fer constar es la que apareix en el Diccionari Nomenclator 14 de juny de 1991.
  Els jardins de Piscines i Esports tenen més històri. La la primera referència que he trobat del camp de Piscines i Esports apareix a La Vanguardia el 8 de febrer de 1935. A la secció dedicada al futbol de La Vanguardia s’explicava que aquell mes el Campionat de Catalunya Escolar es disputaria en aquell espai privat, “ya que el propietario de aquellos terrenos ha prometido tenerlos habilitados con casetas y duchas para los jugadores para el día 16 de los corrientes”. El 10 d’abril, en el mateix diari, s’informa de la disputa d’uns partits del campionat de Catalunya de base-ball, “en el futuro campo titulado ya de “Piscinas y Deportes”. Aquest fou un espai molt concorregut després de la guerra i fins finals dels anys seixanta, i especialment als estius amb les seves revetlles. Va tancar les seves portes el 26 d’octubre de 1986, però tornà a la vida –al menys no es va perdre el nom- a finals dels anys noranta. Al desembre de 1998 l’alcalde Joan Clos inaugurà el nou espai: un gimnàs soterrani i una piscina descoberta. L’estiu de 1999 s’incrementà l’oferta d’aquest espai amb una multicinemes, restaurants, cafeteries, botigues, un parc i pàrquing. En el Diccionari Nomenclator apareix com data el 29 de febrer de 2008.
 
L’últim espai esportiu es troba als antics terrenys de la RENFE, a l’entrada de Barcelona a l’Avinguda de la Meridiana: el Parc Esportiu de Can  Dragó. La primera fase de la instal·lació –pista d’atletisme i pavelló- s’inaugurà el 1 d’abril, i ho va fer amb una proba atlètica de la qual només es van disputar quatre edicions: Vivicittà. Aquesta fou una cursa organitzada per la Unió Italiana Sport Popolare (UISP), i que es disputà de manera simultània a 41 ciutats del mon, 35 de les quals eren italianes. El parc es troba entre el camp de futbol del Alzamora, al passeig d’Andreu Nin i la piscina descoberta. La data que figura en el Diccionari Nomenclator és el 15/5/92.
 
El Parc esportiu de la Mar Bella es la continuació del Passeig Marítim de la Mar Bella, i en ell trobem el pavelló construït amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992 per fer les competicions de Badminton. L’equipament fou inaugurat el 23 de maig de 1992 amb la presència de l’alcalde Pascual Maragall. Al Diccionari Nomenclator figuren l’espigó i la platja, aquesta amb data de 30/10/91, però no he trobat cap referència al parc.
 
No podem finalitzar aquest recorregut pels carrers, places, jardins i parcs esportius sense esmentar a un personatge al que se li va dedicar una avinguda per ésser l’autor del Diccionari General de la Llengua Catalana,  però no es fa menció del seu paper en el món de l’esport. El filòleg, lingüista i gramàtic Pompeu Fabra fou un apassionat del muntanyisme i del tennis, però no podem oblidar que fou el primer president de la Unió Catalana de Federacions Esportives en 1933, president de l'Associació de Lawn Tennis de 1927 a 1935 i president de l'entitat de caràcter cultural i esportiu Palestra al 1930.

dimarts, 9 d’abril de 2013

Carrers o places esportives IV - plaça dels Campions, Passeig Olímpic, carrer Jocs del 92, plaça dels Voluntaris, parc del Port Olímpic i avinguda de l’Estadi

Aquest és l’últim article dedicat a carrers i places amb noms esportius. A diferència dels anteriors, aquestes no s’han dedicat a la memòria de cap persona. La majoria d’aquests estan relacionats amb els Jocs Olímpics de Barcelona’92, a excepció de tres: l’avinguda de l’Estadi; el carrer dels II Jocs Mediterranis i el carrer dels Esports.

En el Diccionari Nomenclàtor no consta cap data oficial de l’aprovació o inauguració en relació a l’avinguda de l’Estadi. La primera referència que s’ha trobat és un anunci de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, on s’informa al públic dels Grandes Festivales en el Estadio, i al final d’aquest s’assenyala: “hoy sábado por la noche, gran Castillo de Fuegos Artificiales en la Avenida del Estadio”. L’Exposició Internacional s’havia inaugurat el 19 de maig de 1929 i l’estadi un dia després. A diferència d’avui dia, on a la porta principal de l’estadi s’hi accedeix des de la Plaça Nemesi Ponsati i el Passeig Minicius Natalis, el 1929 l’accés es feia des de l’avinguda Internacional, que estava flanquejada per diversos palaus de l’Exposició. És probable, doncs, que a la via d’accés secundària, que no tenia nom, fos batejada amb un nom fàcil i identificador: Estadi. Segons el Diccionari Nomenclàtor, el carrer dels II Jocs Mediterranis, que abans es deia Avinguda del Príncep, s’aprovà o inaugurà el 29 de juliol de 1959. Aquests Jocs són el primer esdeveniment olímpic organitzat a Espanya, i serví a la ciutat per projectar-se internacionalment. Qui presentà la proposta d’anomenar un carrer II Jocs Mediterranis de 1955 fou el regidor d’Esports Joan Antoni Samaranch en el Ple Municipal del 24 de març de 1956. Samaranch demanà en aquella ocasió que un dels carrers del Nou Camp, que s’estava construint en aquell moment, portés aquest nom. En el Ple Municipal del 31 d’octubre de 1956 tornà a insistir-hi, i afegí una nova proposta, dedicar un carrer al General Moscardó, l’heroi de l’Alcàsser de Toledo i que havia estat Delegat Nacional d’Esports i president del Comitè Olímpic Espanyol. La proposta fou aprovada en el Ple Municipal del 28 de febrer de 1958, però en un emplaçament diferent, un dels laterals del Plau d’Esports. Com ja hem comentat en un article anterior l’arribada de la democràcia propicià el canvi de nom, i el carrer General Moscardó és ara el carrer Joaquim Blume. El carrer II Jocs Mediterranis està situat al costat del carrer J.Blume. El carrer dels Esports es troba en el districte de Sarrià-Sant Gervasi, i dona accés al complex d’instal·lacions esportives de Can Caralleu, que foren inaugurades el 1968, essent regidor d’Esports de Barcelona Pau Negre. No obstant, la data que figura en el Diccionari Nomenclàtor és el 10 d’octubre de 1980.




Els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 varen propiciar que a molts carrers, places i també parcs –però això és un altre història– se’ls posessin noms relacionats amb els Jocs i l’olimpisme. Tot bordejant l’Anella Olímpica, i partint tots dos de l’avinguda de l’Estadi, trobem el Passeig Olímpic i el carrer Jocs del 92.
Finalitzats els Jocs Olímpics a diversos carrers del barri de la Vila Olímpica se’ls donà el nom de ciutats olímpiques. En el Diccionari Nomenclàtor apareix, per a totes, la mateixa data: 19 de gener de 1993. Les ciutats de Saint Louis, Estocolm, Anvers, Amsterdam, Los Angeles, Hèlsinki, Melbourne, Munic, Moscou i Seül estan situades en les dues illes que hi ha entre els carrers del Dr. Trueta, Joan Miró, Arquitecte Sert i l’avinguda Icària. La ciutat d’Atlanta, d’altra banda, dóna nom a uns jardins que hi ha dins l’illa que formen els carrers Ramon Trias Fargas, Salvador Espriu, Marina i l’avinguda Icària. Les altres ciutats olímpiques que no hi figuren és perquè ja existien, i no foren batejades entre 1907 i 1955 per ésser ciutats olímpiques, com és el cas de Roma, Londres, París, Tòquio, Berlín i Atenes. El Diccionari Nomenclàtor només fa referència a Berlín i Atenes com a seu dels Jocs Olímpics, però és evident que a la ciutat alemanya, en la data que se li posà el nom (1944), se li donà per l’estreta amistat amb l’Alemanya nazi. El més curiós és que hi ha dues ciutats olímpiques que no disposen de carrer i, per tant, no apareixen en el Nomenclàtor: Montreal i Mèxic Districte Federal. No obstant, en aquest últim cas, cal assenyalar que sí que existeix el carrer de Mèxic (país), ubicat entre l’avinguda Rius i Taulet i la Gran Via de Les Corts Catalanes. La idea de posar-li als carrers noms de ciutats olímpiques no va agradar a tothom, un exemple d’això és l’article Bautizo con reparos, escrit pel periodista Lluís Permanyer, i publicat a La Vanguardia el 22 d’octubre de 1992: “nueve nombres de ciudades, por muy olímpicas que sean, teniendo ya la tan merecida de los Voluntarios Olímpicos y la de los Campions, es un dispendio que no conduce a nada” 
 

En aquesta zona hi ha dues places amb reminiscències olímpiques: la plaça dels Campions i plaça dels Voluntaris Olímpics, tots dos situats sobre la ronda del Litoral, entre els carrers de Marina, Salvador Espriu, Frederic Mompou i l’avinguda del Litoral. La plaça dels Campions  fou dissenyada pels arquitectes Oriol Bohigas, David Mackay i Josep Martorell, i deu el seu nom a una iniciativa d’El Mundo Deportivo, que promogué la necessitat d’un lloc on recordar els medallistes olímpics de Barcelona’92, i alhora retre un homenatge a esportistes llegendaris. La plaça està dividida en tres espais i dos nivells. L’espai de l’entrada està una mica elevat i hi ha un petit bosc on es troba un podi de bronze. En el segon espai, a nivell de carrer, hi ha cinc fileres alineades de rajoles amb una petita placa de bronze on figuren els noms dels 257 medallistes d’or de Barcelona’92, el seu lloc d’origen i l’esport practicat. El tercer espai torna a estar elevat, la meitat del qual és sota un porxo, i està dedicat a esportistes llegendaris, que deixaren, a similitud del Hollywood Boulevard de Los Angeles, l’empremta de la mà a terra. Aquest projecte comptà amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, del COOB’92 i el patrocini de les empreses Fontdor i Vichy Catalán. La plaça fou inaugurada el 25 de setembre de 1992, i entre els assistents hi havia el tinent d’alcalde Lluís Armet; el Secretari General de l’Esport, Josep Lluís Vilaseca; el regidor d’Esports, Enric Truñó, i el director del diari, Santi Nolla. També hi assistiren alguns medallistes i els tres primers llegendaris: el futbolista Di Stéfano, el ciclista Eddy Merchx i l’escaquista Gary Kasparov. Al llarg dels anys el nombre de llegendaris s’incrementà amb els noms de Magic Johnson, Sergei Bubka, Ladislao Kubala, Pelé, Miquel Indurain i Johan Cruyff. El març de 1995, i impulsat per la Federació Francesc Layret i l’Associació Cultural i Esportiva Nova Icària, s’afegiren les plaques del sis medallistes d’or paralímpics. En aquesta ocasió l’acte va ser presidit per l’alcalde Pascual Maragall. A finals de 2006 una banda de lladres robà la majoria de les plaques, i la plaça es convertí durant la nit en un dormitori d’indigents. El febrer de 2008, des de les pàgines de El Mundo Deportivo, es feia ressò que, en una operació conjunta, els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana havien recuperat quatre de les plaques robades, que havien desmantellat dos magatzems dedicats a la compravenda de coure i altres metalls de procedència, i s’havien detingut cinc persones. A finals de 2010 l’Ajuntament de Barcelona adequà novament la plaça, tot substituint les plaques de bronze per les de llautó per tal d’evitar la temptació de nous robatoris. L’últim espai singular és la plaça dels Voluntaris, situada davant la torre Mapfre i l’Hotel de les Arts. La inauguració d’aquesta plaça coincidí amb els 10 anys de mandat de l’alcalde Pascual Maragall, que va ser acompanyat en l’acte per la tinenta d’alcalde, Eulalia Vintró; el Secretari General de l’Esport, Josep Lluís Vilaseca i altres regidors. En la seva intervenció Maragall agraí el treball entusiasta dels voluntaris durant els Jocs Olímpics. Després tots els assistents es dirigiren a l’Estació del Nord, on se celebrà una festa, en la qual participaren Enric Hernáez, Bocanegra, Santi Arisa i la Salseta de Poble Sec, i l’escriptor Ignasi Riera llegí el Manifest del Voluntari.
 
Per finalitzar esmentar el parc del Port Olímpic.  Aquest parc fou durant els Jocs Olímpics de 1992 la plaça de las banderes de la Vila Olímpica, i lo primer que trobes a l’entrada, i al llarg del parc, son els pals on onejaven les banderes de tots els països participants presents en els Jocs Olímpics. En el parc, a més d’una variada vegetació, podem trobar dos escultures. La primera es obra del pintor Robert Llimós, que dedicà al seu fill Marc, mort en accident. L’altre, que està situada en un petit estany, és de Cobi, la avantguardista mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona, i que és obra del dissenyador Xavier Mariscal.

dilluns, 1 d’abril de 2013

Els arrels de la boxa

           La boxa a Barcelona té una llarga tradició, malgrat que des de finals dels anys setanta sobreviu a dures penes. Isidre Corbinos en el llibre La Boxa de la col·lecció Biblioteca Los Sports de la llibreria Sintes de Barcelona, i editat el 1914, ressenya que “un mariner mahonés, tripulant d’un vaixell britànic, aprengué en las seves sortides la boxa que per aquell temps es practicava en el país de la boira Com que les seves estades a la nostra ciutat no eren de llarga duració, només pogué crear un alumne, Bergé, que instal·la, en 1876-77, una sala a la Barceloneta, en la qual sala s’ensenyà una boxa completament fantàstica...”.  A partir d’aquest primer fet passarien alguns anys fins la seva introducció a principis del segle XX en alguns dels gimnasis que s’instal·laven a la ciutat. L’arrelament definitiu de la boxa no es farà fins la primera dècada del segle XX.  Juli Llorente, al seu llibre Història de la boxa catalana destaca que ja l’any 1910 es van fundar els dos primers clubs -club Pugilista i el Barcelona Boxing Club-, i es van organitzar  les primeres vetllades en el local de l’Esquerra de l’Eixample, Bohèmia Modernista, Iris Park, etc.

La primera gran actuació de nivell internacional va tenir lloc el 23 d’abril de 1916. En aquell dia estaven previstos sis combats de boxa en la Plaça de Braus de la Monumental, però el plat fort era sens dubte el combat  entre l’excampió dels pesos pesants, el nord-americà Jack Johnson , negre de 110 kilos, i el campió europeu Arthur Cravan, blanc de 105 kilos. Al final es va haver de fer una exhibició perquè l’autoritat governativa va prohibir fer un combat real. Les 5.000 persones que van anar al recinte van sortir força decebudes ja que Cravan es va dedicar tot el combat a recular pel ring fins caure K.O. en el sisè assalt, tot i sent només d’exhibició. 

Els primers anys de la dècada dels 20 són clau per la boxa catalana. El 14 de gener de 1921 es fundà en l’Ateneu Enciclopèdica Popular la Federació Espanyola d’Esports de Defensa, assumint Ramón Larruy la presidència del comitè regional.  En aquesta reunió, tal com assenyala El Mundo Deportivo en la seva edició del 21 de gener, “es va acordar per unanimitat parlar amb els organismes similars de Madrid per oferir la presidència de la Federació Espanyola a S.M. el Rei, i als ministres de Defensa i Foment”.  El 9 d’abril l’afició a la boxa estava entusiasmada amb la visita del campió del món del pes mig fort (semi pesant) Georges Carpenter, queva venir a Espanya per a realitzar unes exhibicions a Barcelona i Madrid. Al  Frontó Condal, Georges Carpenter “va fer quatre round amb Lenaers; d¡exhibició els dos primers, i reproduint els dos últims assalts dels seu combat amb Levinsky”. Carpenter s’havia proclamat campió del món l’any anterior guanyant a Battling Levinsky per K.O. en el quart assalt a la ciutat de Jersey (Estats Units).
 
Un altre notícia destacada va ser l’aparició de la revista  il·lustrada Boxeo. Un any més tard surt al carrer una nova revista, Boxing, òrgan oficial del Barcelona Boxing club; i el 28 de setembre de 1923 es va crear la Federació Catalana de Boxa sent escollit Josep Clos i Vila com el primer president.
 
La primera gran manifestació boxística internacional de caràcter oficial tindria lloc el 3 de febrer de 1924. Per primera vegada a Espanya es disputa un campionat d’Europa que va enfrontar als pesos Welters Piet Hobin, campió europeu, i al jove valencià domiciliat a Barcelona, de només divuit anys, Ricard Alís. El combat va tenir lloc al desaparegut camp de futbol de Les Corts, que havia estat inaugurat el 20 de maig de 1922. Hi van assitir més de 20.000 persones. El director i jutge del combat era el suís Devernaz, que estava acompanyat de l’àrbitre i figura de la boxa catalna Joan Casanovas i del belga Collard. Després de 20 assalts va guanyar als punts Hobin. No seria fins al novembre de 1925, que no hi hauria un campió espanyol. L’honor li correspon al boxejador de Vallecas, Antonio Ruiz, que va guanyar per abandó en el vuitè assalt al belga Henri Hebrans. Barcelona hauria d’esperar encara uns mesos per veure coronar-se un altre espanyol com a campió d’Europa, fet que va tenir lloc el 18 de maig de 1926, quan Paulino Uzcudum s’imposaria a l’italià Erminio Spalla, a la Plaça de braus de La Monumental amb més de 30.000 espectadors.
Però molt probablement la vetllada més multitudinària de la boxa al nostre país va ser el 30 de novembre de 1930, quan a l’estadi de Montjuïc van asistir més de 80.000 persones per veure novament a Paulino Uzcudum i a l’italià Primo Carnera, que tres anys més tard es proclamaria campió del món al vèncer en el sisè assalt per K.O. a l’ americà Jack  Sharkey. El combat entre Uzcudum i Carnera no tenia cap títol en joc, i es va pactar a deu assalts. L’italià va guanyar els punts, i els periodistes asseguraren que la seva boxa el podia portar molt lluny... “fins a tot al títol mundial”.